Tens 0 productes a la teua cistella
Tinc el privilegi de comptar amb una nòmina d’amics, de persones estimades, amb les quals he hagut de compartir anhels, vivències i conviccions. Amics pels quals faria el que calguera. Persones d’admirable trajectòria als qui de vegades tracte d’imitar, atès que són com un mirall, com un model per fer via en la vida.
Un d’ells, el qual per condició del seu càrrec i fent ús d’una tribuna pública, dibuixava la societat del benestar –quan la teníem!- com un estadi social on un ensopiment general cobreix la població que, atesa i servida en tot el que és bàsic i necessari, encara assoleix cotes de gaudi i vivències que, ultrapassen les necessitats bàsiques i obté beneficis i nivells mai imaginats per les generacions que ens precediren. Endinsant-s’hi d’aquesta manera en aquell marc que el “profeta” Ovidi Montllor dibuixava, amb tota la sorneguera satírica de la qual anava sobrat, com: “Tot és normal i maco, i el poble resta en pau”.
Davant d’una suposada societat on ho teníem tot resolt –és un dir!– cal doncs que donem les gràcies als nostres dirigents que tant fan per nosaltres i no els hi donem la llanda. “Vivim bé, som feliços perquè tenim de tot!” El meu amic alçava la veu, i proposava a l’auditori la vivència interna i plena d’aquell que se sent bé, que està bé i pretén ésser més, que no pas tenir més .Abans que no posseir, estar-ne ple al seu endins i viure de les satisfaccions personals, de les petites –o grans– passeres d’acreixement personal, més que no per l’amuntegament de béns materials dels quals anàvem fent-nos col·leccionistes compulsius.
Proposava, l’amic ideòleg, i encara segueix fent-ho, la construcció d’una societat on, més que tindreu tot resolt en aquesta vida (com als països de nord enllà “on diuen que la gent és culta, sana, neta, rica, lliure, desvetllada i feliç”. S. Espriu), creàrem unes condicions per a la realització completa de les persones. Alliberades d’ànsies, deler de possessió i mires pobrissones i curtes. Una societat real que abraçant les misèries i limitacions humanes fixaria els objectius en els valors adés esmentats. Ell l’anomenava “la societat de “l’estar bé”, i, li donava caràcter d’alternativa enfront de la societat del “benestar” . Una passera més, una mirada posada en el que realment pot fer la felicitat de l’ésser humà i una, coincident, afirmació que “tot està per fer, i tot és possible” (M. Martí i Pol).
Després del trasbalsament econòmic i social dels darrers anys, els gurus dels misteris i enigmes de l’actual societat, afirmen i reafirmen que mai més, res tornarà a ser el que era i per tant acomiadem-nos de la societat del benestar i de les seues bondats.
Aquesta afirmació, que ara i ací qüestionem rotundament, està esdevenint una mena de lletania que per totes les bandes ens fan aplegar aquells que fan servir tècniques de submissió i ensopiment. Convençuts que la constància en la proclamació de la fatalitat, farà d’aquesta una norma que haurem d’acceptar.
Fins aquells que se suposa que lluiten per reprendre unes condicions dignes per les classes populars i treballadores i fixar objectius clars, ferms i innegociables, fins aquests sectors diem, ja proclamen la negror d’un futur devaluat on el ciutadà haurà de resoldre’s totes les necessitats; fins i tot aquelles que són competència intrínseca, històrica i inqüestionable de l’estat.
Farem memòria d’una proclama universal per refrescar-los-la als qui tenen la, memòria, curta:
“Tota persona té dret a un nivell de vida adequat que li assegure, així com a la seua família, la salut i el benestar, especialment, la vestimenta, l’habitatge, l’assistència mèdica, i el serveis socials necessaris; té tanmateix, dret a les assegurances en cas de desocupació, malaltia, invalidesa, viduïtat, vellesa o altres casos de pèrdua dels seus mitjans de subsistència independents de la seua voluntat . (Art. 25 de la Decl. Uni. Dels Drets Humans) . Alguns articles de la Constitució Espanyola són coincidents en la direcció esmentada i preveu els mecanismes d’aplicació i acompliment.
Afegirem que, la història demostra que no hi ha cap cicle que no siga reversible, i, així podem afirmar que el decurs dels esdeveniments no són lineals, que el futur no està escrit, l’hem d’anar fent cada dia. La possibilitat d’establir o recuperar condicions socials i polítiques que ens han precedit és possible i no una quimera. Hi haurem de romandre vigilants i dempeus perquè així siga.
