‘Ex Oriente, Lux’

22/07/2021

Fitxa bibliogràfica:

Mathias Enard

Brúixola

Ed. Empúries

Col·l. Labutxaca

Beethoven tenia una brúixola, un instrument petit, redó, de llautó i amb tapa, que usava en els seus passejos. Franz Ritter, musicòleg austríac –el protagonista de la novel·la de Mathias Enard–, malalt, desvetlat, hipocondríac i enamorat fins al moll dels ossos, amb un amor impossible, de la seua esmunyedissa amiga i col·lega, l’orientalista jueva Sarah, també en té una, de brúixola, i molt semblant a la de Beethoven, però que, trucada de broma per la Sarah, sempre assenyala, desnortada, l’est en lloc del nord. Metàfora dins de la metàfora, aquesta brúixola, que com el cor del seu amo marca sempre l’orient, xifra també les motivacions professionals, els interessos culturals i l’aventura amorosa de tots dos protagonistes. I l’agosarada proposta de canvi de mentalitat que l’autor ens presenta en aquesta novel·la, Brúixola, Premi Goncourt, relat oceànic, d’una complexitat que no deixa respirar el lector i d’una erudició musical i històrica envejables.

Què passaria –per traçar només una de les línies bàsiques que vertebren la novel·la– si, com a europeus, ens fiàrem, fascinats, d’una brúixola així? Com el Franz i la Sarah, tampoc no seríem els primers a iniciar un viatge d’autodescobriment «en l’altre». Com el del Beethoven que, en eixir del seu Bonn natal, no hi torna, sinó que es queda a Viena, Porta d’Orient, en una Àustria sempre oberta a altres camins; el Beethoven que, igual que Mozart primer –i anàlogament a com Leonardo i Miquel Àngel ja havien somiat el Bòsfor, o com Goethe i els preromàntics ja admiraven la poesia oriental clàssica–, escriu melodies «a la turca» (com ara la dedicada a les ruïnes d’Atenes), i el que obri el camí que acostarà tants músics del XIX i del XX, des de Berlioz a Szymanoswski, a la cort dels soldans d’Istanbul i a establir-hi relacions artístiques fluides i mútuament enriquidores.

Una brúixola així ens indicaria el camí per a percebre el nostre món occidental segons altres paràmetres que l’etnocèntric, encara tan persistent. Per a percebre una Europa que s’hauria d’obrir a la recerca desinteressada de les seues arrels i lligams orientals, oblidats o negligits i, en conseqüència, a netejar i compensar els abusos del seu domini colonial sobre tots els Orients –Pròxim, Mitjà i Extrem, incloent-hi una Xina mil·lenària (que va veure destruïda, durant els famosos 55 dies a Pequín i a mans de les potències occidentals ocupants, la venerable i magna biblioteca de la dinastia Ming)–, i ajudar així a «apaivagar uns focs del passat» encara encesos. Una brúixola que ens podria marcar la ruta per a (re)descobrir «l’altre en nosaltres», l’alteritat en la nostra identitat –o, si més no, les possibilitats enriquidores de «les variacions del jo» en l’altre i de l’altre en el jo–, per obrir-nos a ella i poder superar, d’aquesta manera, l’esterilitat sobrevinguda d’una identitat europea exclusiva, decimonònica i falsament il·lustrada. Identitat tancada que Mathias Enard xifra, per exemple i sobretot, en la figura d’un Wagner antisemita que, amb l’òpera Parsifal, construeix un reducte de cristianisme excloent, un assut, una presa d’art total que pretén no deixar fluir ja res per a cap altre artista, i talla el corrent que comunica i mescla l’Orient amb l’Occident, i, així, la seua reciprocitat fecunda. Sort –li concedeix Enard, i com de pas– que, a més de la meravella de Tristany i Isolda, ens deixà el millor de si en els seus hereus Mahler i Schomberg. S’hi tractaria, amb altres paraules, de, sense escarafalls, adonar-nos-en, com diu Claudio Magris, que el Danubi ajunta Catolicisme, Judaisme, Ortodòxia i Islam.

Descobrir, comprendre, apreciar i cultivar les «variacions del jo» –o, si es vol, fomentar i protegir el trànsit fluid entre identitat i alteritat– és vital per a un Occident que necessita d’Orient per a no morir d’esterilitat. Ens cal, en efecte, una operació de revifament que ens desensopisca, que ens faça eixir del nostre encarcarament i ens obligue a mirar fins als altres extrems del món. Que ens ajude a evitar les atrocitats, tan occidentals, del racionalisme desfermat del XIX, o dels exterminis i genocidis del XX, i els horrors, ara orientals, com el de les guerres tribals i multiformes que estan assolant, per exemple, el Creixent Fèrtil bressol de civilitzacions i el món islàmic, o com el del «vi dels morts» de Sarawak, a Borneo. O, si no ens impedira evitar un «suc de cadàver i elixir de patiment» així, el trànsit fluid entre identitat i alteritat sí que ens permetria cobrir-los amb un mant de commiseració pel dolor del món, una empatia i pietat –un «desvetllament de la consciència»– que es pot manifestar artísticament amb la música (Wagner ho fa, per una sola vegada, amb Tristany i Isolda) com a expressió universal del sofriment del món (Nietzsche). Una empatia i pietat que bé mereixeria un museu, no dels horrors, sinó «del mestissatge i de la bastardia», a tall d’homenatge a tots els «bojos que s’han aventurat a cercar l’altre en el jo»: des dels Pares del Desert, «folls per Crist», fins als «Quixots» i fins a «força orientalistes» que, del XVIII ençà i malgrat les ombres ominoses del colonialisme, s’han esforçat per explorar l’alteritat i han aconseguit preservar, mal que bé, la comunicació fecunda entre cultures i pobles.

Barcelona, 2016