Exclusives i autèntiques

—Ho vull ara i ho vull ja!
Quantes vegades no haurem sentit aquesta expressió. Fruit de l’època que el consumisme ens circula per les venes com si d’un virus es tractara (ara que tots estem tossint contínuament, aquest comentari, que no vol ser profètic, cuideu-vos si encara no us ha afectat!, va per uns altres camins, metafòrics tots ells, o no)… Però, la veritat, és que tenim la tendència a la immediatesa, a la facilitat de l’experiència, però això no impedeix que no siguem capaços d’entendre una lluita que, a prop d’aquest camí, sembla acarnissada: la que es du a terme entre allò exclusiu del que podríem qualificar d’autèntic.

Quantes vegades no ens han intentat vendre pels distints canals una experiència exclusiva! Com si el fet que molt poques persones hi tingueren accés li donara, per ella mateixa, un valor molt més elevat del que tindria si fora a l’abast del públic majoritari. I ací tenim una qüestió que ens podria fer reflexionar: l’art, cap a quin camí ha de dirigir-se? Cap a una democratització, que alimente l’esperit i puge el nivell del respectable, però amb el risc que aquest acabe devaluant-se? O potser hem de seguir el camí que en el seu dia va fer el poeta quan escrivia per a una immensa minoria? I qui és aquesta minoria, qui puga pagar el cost que la creació, i l’exclusivitat, genera? Anem per pams…

Imaginem una illa menuda i aïllada de tot, on se situa un restaurant d’aquells que apareixen a les guies que ens indicarien on es troba l’excel·lència. Un menú tancat que ve a costar mig sou (o més) del que comunament es diu el sou mitjà de la població. Realment, s’està venent no només una qualitat, sinó una experiència única, a què molt pocs tenen accés. Hi anem, perquè ens ho podem permetre. Només això, poder presumir que tenim una butxaca més llarga i ampla que el més comú dels mortals. I allà van passant els plats, condensacions de l’essència de sabors que volen elevar l’esperit, però no arriben a emplenar la panxa (o sí, que no hi hem estat mai…). I, com sempre, els comentaris dels quals saben més que els cuiners, que si paguen i, qui paga mana… Ells encara no ho saben, però estan a punt de rebre una experiència única. El xef, d’orígens humils, cansat d’haver estat utilitzat per aquesta classe social que ni tan sols recorda un dels plats que, en els darrers anys, l’ha anat servint, sent que ha perdut l’essència, que ja no gaudeix, que s’ha venut l’ànima als diners. I ha disposat que aquesta experiència, a les persones escollides que han causat, d’una forma o d’una altra, la situació de què parlem, siga de les que no s’obliden (qui pot oblidar el moment que li costarà la vida?).

És curiós que en aquesta pel·lícula que no ens hauria de sorprendre si la posem dins de les produccions dirigides al gran públic, sense una intenció aparentment massa intel·lectual, de provocar un pensament especial en una elit de pensadors, ara que està de moda la cuina i el tema té tiró, diríem que enganxa, i que hom tindrà alhora una pel·lícula sobre cuina (alta cuina) i amb una bona dosi d’acció i uns petits moments quasi gore… és curiós, dic, que tracte el tema a què estem referint-nos: l’exclusivitat pot donar suport a l’artista, però, si no ho sap controlar, pot eliminar la seua dignitat com a creador. Ja ho sabíem, ja, quan recordem el món de la música, amb aquell Amadeus que representa un Mozart servil, sempre rient, un adolescent capritxós que, alhora, fa el que vol, perquè això és el que li dona llibertat a l’artista. Però ja sabem que els artistes no viuen de l’aire… per molt que el modernisme s’esforçara a remarcar el lema: l’art per l’art…

El món del teatre també ha reflexionat al voltant d’aquest tema. Per exemple, i sense anar més lluny, El verí del teatre, obra que ha estat durant uns anys lectura obligatòria per als aspirants a accedir a la universitat, ja ens permetia de reflexionar sobre els límits que els col·leccionistes d’experiències, amb un alt poder adquisitiu, podrien tindre, o no. I com el servilisme dels actors, quan es relacionen amb el poder, fa que siguen merament una peça d’escacs, només un peó al servei de l’experiència única, tot i que aquesta experiència puga costar una vida. Però quin preu tan baix a pagar davant l’ocasió única de quasi tocar el moment que l’ànima d’hom s’esvaeix, abandona el cos en el complex eteri de l’univers. Només perquè una persona ho puga veure. El teatre no representat, sinó viscut. El teatre com la vida mateixa…

El mateix ocorria amb el turisme al segle XIX, que era en mans de les elits, fins que es produí la democratització, els viatges low cost i altres estratègies consumistes que atrauen masses que es limiten a fer la fotografia, però a risc d’eliminar l’experiència autèntica de l’espai, un espai arrasat i en vies d’extinció (quantes ciutats van perdent l’ànima: Venècia, Praga, Viena, Barcelona, València que està camí de sumar-se al conjunt de ciutats-escenari, plenes de parets, d’història, però sense les persones que les van fer úniques).

Volem dir que viatjar, consumir art, assaborir d’un plat que supose una autèntica experiència gastronòmica hauria de ser accessible només a uns pocs? Potser si els pocs, si el condicionant no es limita a una cosa tan vulgar com els diners, sinó a una sensibilitat especial (la té qui la té, qui se l’ha procurada, tot i que no té res a veure amb haver guanyat posició social o econòmica de cap manera). Seria una possibilitat interessant, aquesta. Sempre recordaré el moment que el geni del violoncel, Mstislav Rostropóvitx, va tocar al Palau de la Música de València. En aquell moment a penes tenia ingressos i només em vaig poder permetre pagar una entrada que et donava dret a sentir-lo, però sempre veient-li l’esquena. Això no m’hauria importat gens ni mica, però la sensibilitat d’un gran artista es demostra en els detalls, com quan, en un moment donat, decidí d’interpretar una peça per a nosaltres, els que no teníem tants diners, els que havíem fet un esforç per veure una llegenda viva, i de sobte girà la cadira, els llançà una mirada, i començà a tocar.

La resta només és parlar per intentar ocultar la música. La veritat que l’art autèntic
sempre amaga.