Exiliats, sí

20/01/2021

“Pablo Iglesias ha de demanar perdó al republicanisme espanyol”, ens informa El País que han manifestat associacions per la memòria històrica i diversos historiadors. Espanyoles i espanyols, evidentment. Per què? Perquè a la pregunta d’un periodista de La Sexta sobre si Carles Puigdemont era un exiliat, “com els del franquisme”, el flamant vicepresident del govern del Reino de España va respondre que sí. Una “comparació” intolerable, segons exclama també Ada Colau. De veres?

En primer lloc -i com és evident-, no hi ha cap comparació com a tal. Simplement hi ha una constatació d’una condició -la d’exiliat- i una exemplificació explicativa: com els republicans espanyols que es varen haver d’exiliar a causa del franquisme. Perquè no hi tindrien un judici just per la imputació d’uns crims que no havien comés i perquè la persecució política que patirien, si es quedaven sota jurisdicció de l’Espanya franquista, no la patirien enlloc més. A algú li sona? Clara Ponsatí, Carles Puigdemont o Valtonyc són exiliats, com tants i tants altres al llarg de la història.

Segons Colau, però, cap situació actual és comparable amb escapar d’una dictadura feixista. I és clar que no ho és. Com no és comparable tampoc escapar de la dictadura franquista amb escapar de la dictadura hitleriana, escapar del poder genocida hutu en la Ruanda dels anys 1990 o escapar de la Rússia de Putin, per posar exemples agafats al vol. Cap situació històrica és “comparable”, si ens agafem a aquests arguments, i, si vols, sempre trobaràs algú que estiga pitjor. Com aquell que nega reivindicacions laborals al crit d’“en un magatzem de taronges vos voldria veure jo!”. I als dels magatzems de taronges els voldria veure jo amb 10 anys i un fusell al coll, com els xiquets del Congo, posats a dir estupideses. Entenem ja com funciona el joc?

Perquè, de fet, si juguem al joc, juguem-hi. Agafem Juan Ramón Jiménez, per exemple, de qui Ada Colau ni cap associació per la memòria històrica espanyola tindrà cap temptació de negar la condició d’exiliat ni els passarà pel cap mai. Doncs bé, m’és molt difícil imaginar un exili més de cotó-en-pèl -si és que això existeix- que el de l’autor de Platero y yo. En 1936, tot just amb uns pocs mesos de guerra, el mateix govern d’Azaña li organitza la fugida i li troba un càrrec en l’ambaixada espanyola de Washington. A partir d’ací, tot el seu periple serà universitari, fins a acabar en Puerto Rico, excolònia espanyola.

Juan Ramón Jiménez no va travessar la frontera pels Pirineus -com és la foto que il·lustra la notícia d’El País de què parlàvem- ni va acabar sobrevivint a Mauthausen, després de passar per un parell de camps de concentració del Rosselló, que era el que esperava a l’altra banda de les muntanyes. Podeu llegir tota aquesta història en K.L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella. Algú tan mesquí com aquesta gent podria usar aquestes experiències vitals tan divergents per a atacar la condició de perseguits polítics de Juan Ramón Jiménez, Azaña o Negrín, que varen tindre un exili “daurat”, si tenim en compte les circumstàncies de l’època. Tanmateix, no ho faran, perquè l’exili espanyol és intocable.

I és que aquestes manifestacions no són més que la projecció del que voldrien que patís Carles Puigdemont i l’exili català, però no poden. Antonio Maestre, flamant opinador de referència de l’esquerra espanyola i de columna fixa i destacada a eldiario.es, entre d’altres, ha barrejat en el mateix tuit Adolf Eichmann, Valtonyc, la banalització del feixisme i Convergència Democràtica de Catalunya com a insult. En 280 caràcters.

És a dir, Puigdemont i companyia no són exiliats, sinó que són fugitius de la justícia. Pròfugs. Ja sabeu: no són presos polítics, sinó que són polítics presos. Així són les coses al regne republicà espanyol, en què podem tindre un pròfug al que ningú persegueix (perquè la Justícia espanyola -oxímoron- n’ha retirat l’euroordre-), que sabem perfectament on està en cada moment i que és membre electe -no sense impediments per part de la democràcia constitucional espanyola -oxímoron x 2-) del Parlament Europeu. Ni Billy the Kid presentava un full de serveis tan macabre.

La resta del món, quan ens plantegen una situació d’injustícia -siga la que siga-, en compte de castigar la víctima, el que volem és que patisca el mínim possible. No es tracta de “moralitzar” Juan Ramón Jiménez per no haver patit un exili com el d’Amat-Piniella, es tracta que 1) no hi hauria d’haver cap exili i 2) en cas d’haver-ne, que tots siguen com el del millor. És a dir, que Carles Puigdemont i companyia visquen el millor que puguen, que jo beuré a la seua salut totes les copes que prenguen. O és que encara han de patir més càstig del que ja pateixen injustament? Per molt que li moleste a Ada Colau, Antonio Maestre i les associacions espanyoles de memòria històrica que cita El País, ho lamente, però no.

He de confessar que no puc evitar sorprendre’m -i no és fàcil!- cada vegada que he de llegir raonaments com aquests d’una esquerra espanyola que és, primer de tot i sempre, espanyola, i que això d’esquerra, ja quan se’n recorde, algun dia; raonaments que, no cal dir, no tenen absolutament res d’esquerrà.

A un exiliat polític no se li mira el carnet. Em sembla obvi. A una víctima no se la castiga més encara pel greu delicte de patir o haver patit menys que altres en la història. Em sembla més que obvi. Azaña -o Negrín… o un altre: cite de memòria- va deixar escrit que no feia la guerra contra Franco perquè a Catalunya s’impose un “separatismo paleto”, que almenys ja li estava bé que el “bando nacional” solucionàs el “problema catalán”. I la contrapartida per part d’eixe mateix bàndol no és tan poc coneguda, que està sempre en boca de tothom: “antes roja que rota”. Espanya, clar. Perquè per a ells nosaltres no serem mai la víctima, perquè ells són el botxí. El problema que tenen amb nosaltres és que existim. I punt i s’ha acabat: així de senzill és i així s’entén tot perfectament. Em sembla molt més que obvi.