Tens 0 productes a la teua cistella
FITXA BIBLIOGRÀFICA
Tìtol: Exilis. A recer de l’absència
Autor: Nèstor Novell
Editorial: Lletra Impres Edicions
Any: 2024
Ens trobem davant d’un nou llibre de Nèstor Novell, titulat Exilis. A recer de l’absència. A les primeres planes adverteix que «recull part d’unes memòries viscudes com una mena de ritorno in mente incessant, que només pogueren sortir a la llum quan l’edat dels protagonistes ja era relativament avançada, o ja estaven morts». I un pot pensar que el tema no va amb ell, que t’agafaria una mica lluny. És per a gent gran o ja morta. I a mi, què? (podria dir jo). Ara bé, quan el lector es posa a llegir allò, ve una primera pregunta: on es situa la història que comença a explicar-nos? I no és perquè estiga mal contada, sinó perquè és una història que es pot situar en molts llocs que tenim prop. En realitat, sense tenir cites històriques de caràcter acadèmic, el llibre ens ompli de situacions i de moments històrics, ben documentats. Parla de situacions concretes en l’Espanya de la República, de la Guerra Civil i de la postguerra. Aleshores diríem que és un llibre d’història ben documentat, escrit com ho faria un bon historiador.
I sent un llibre d’història, o més aviat d’històries, la segona qüestió que ve a la ment és preguntar-nos: de quina història parla? Quins són els seus personatges? I aleshores podem dir que es tracta d’una novel·la històrica. Parla de molts personatges; es tracta de biografies de persones properes, de la vida de gent que la tens o l’has tinguda al teu voltant, de situacions que al teu entorn s’han viscut. Ara bé, històries que, sent diferents, totes tenen un denominador comú, i és que han estat silenciades. Aquestes vides s’han amagat, han estat absents, han estat exiliades. El llibre mostra la història de la vida de molta de la gent que ha viscut, o potser que encara visca, al teu, al nostre voltant, però exiliats. El llibre descobreix la història no contada de moltes de les famílies que coneixem, començant per la nostra pròpia.
Té interés la manera de contar aquestes històries, que és la pròpia d’un historiador modern, capdavanter en aquesta manera de narrar els fets importants que es tracten a partir de la quotidianitat, de les situacions més pròximes, quasi com si fos un antropòleg ficant-se dins dels personatges per dir-nos què és el que està passant. I és així que en certs moments, en anar llegint el llibre, venen a la ment lectures de Fernand Braudel, de Marvin Harris o d’Oscar Lewis. Amb aspectes íntims, diaris, quotidians, pròxims… de tanta gent que ha viscut durant molt de temps amagant la seua pròpia realitat i fins i tot disfressant obligadament la seua identitat. Aquest silenci de l’individu i aquesta absència de l’ésser col·lectiu, està condicionada per aspectes concrets de caràcter polític, social, material, religiós, geogràfic o cultural, a l’estil de la interpretació que historiadors com Eric Hobsbawm fan de la història parlant de subjectes socials, i no de l’individu. És així que, basant-se en un grapat d’experiències tretes d’entrevistes, de narracions dels mateixos subjectes, de comunicacions de familiars, etc., fa un desplegament d’aquests silencis i d’aquestes absències tan cridaneres i tant de temps amagades.
I què han amagat aquests éssers socials? Què els preocupava i que no han tret a la llum? Són les trajectòries vitals, les experiències que tant a Gandia com a Elx, com a Vinaròs, els poden haver passat. Són les vivències personals, convertides en col·lectives, a la recerca de la supervivència de la guerra o de la postguerra: la fam patida, les malalties passades, la manca de vivenda, la precarietat diària, la repressió general, la família descomposta, la hipocresia de tants, l’estraperlo necessari, el treball mal pagat, etc. Tot allò situat en un marc local i proper com és Gandia, però tornem a afirmar que es pot traslladar a qualsevol altre indret imaginable. Són les situacions corrents patides per tants i tants exiliats, oblidats i amagats. S’hi recull també el contrast en diverses situacions d’aquells exiliats tant a l’interior com fora; així, es conta la discriminació que alguns d’ells patiren en llocs on suposadament hi havia companys i camarades (cas de França o Algèria), però que, en canvi, els rebutjaven. O també, la decepció que significava trobar-se en una postguerra envoltats d’una nova realitat social i política endarrerida i repressora respecte de la República. Com a anècdotes, entre altres, n’hi ha dues que podrien resumir moltes de les situacions passades. La primera es refereix a com fugiren alguns per poder sobreviure. A Alacant és molt coneguda la història de l’Stranbrook, el vaixell anglés que salvà molta gent traslladant-los a Orà en un moment realment tràgic. Ara bé, aquesta situació no sols es donà en aquell vaixell des d’Alacant, sinó que moltes barques feren el mateix trajecte des d’altres llocs, com ara des de Santa Pola, Altea, la Vila Joiosa, Vinaròs o, per descomptat, Gandia, que és el que ens refereix la novel·la en qüestió sobre el trasllat de l’alcalde de Gandia cap allà. La segona anècdota mostra com una dona vídua, sola, amb xiquets, fa per sobreviure en una situació sense casa i sense possibilitats ajuntant-se –casant-se– amb un homosexual, amb la qual cosa no sols cobreix les aparences de ser una parella com cal, sinó que li permet tenir casa i treball. És la manera de sobreviure en moments desesperats: fugint i amagat; mut i desterrat en la pròpia casa, el cas de molta gent. I és per això que el llibre parla d’exilis, en plural, no per el cas d’un o de dos personatges. El llibre és l’exili de molts.
I quin és el resultat de tot aquest silenci? Pot ser avergonyir-se’n, amargar-se encara més, colgar-se per no sortir mai a la llum? Molts d’aquells individus triaren per molt temps aquell exili interior que tants de nosaltres hem sentit i hem patit. Era la manera de defensar-se davant la repressió, la burla, l’insult o el menyspreu que es sentia per no referir-nos als fets que havien passat. Però, sobretot, l’exili que ens mostra el llibre és aquest exili interior, el silenciat, el sempre patit i mai exterioritzat. L’exili i el silenci de tants de nosaltres.
Podem pensar que, a la fi, el llibre mostra tot aquell silenci, tota aquella repressió i tot aquell exili, en traure a la llum fets patits i pensaments ofegats de tanta gent. D’aquesta manera el llibre seria, si més no, una mena de triomf cridaner contra la vergonya que significava haver tingut relació amb els rojos. És així que, sent una memòria de fets i de situacions silenciades, diríem també que és un llibre d’ensenyaments que mostra com de necessària que és la història per a conéixer el que passà, i sobretot allò que no ha de tornar a passar. La història és eixa ferramenta que, tal com indica Josep Fontana, ha de servir-nos per a seguir vivint i lluitant amb dignitat.
Revista núm. 11, pàg 57. Març 2025
