Tens 0 productes a la teua cistella
Fa uns anys, quan els xiquets els estudiaven a l’escola, hi havia els nou planetes que tothom recorda: Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Plutó. Des de 2006, que es revisà la definició de planeta, el nombre baixà a huit, ja que Plutó no complia les condicions de la nova definició. Tanmateix qualsevol discussió sobre el tema sembla ara una mica estèril i casolana, perquè, tot i que el nombre de planetes del Sistema Solar encara podria variar, la vertadera revolució ha tingut lloc a uns quants anys llum de la Terra. Les noves tecnologies de detecció astronòmica, mitjançant telescopis satèl·lit que orbiten el nostre planeta, han posat al descobert l’existència de moltíssims cossos celestes, semblants als nostres planetes, que orbiten diferents estrelles de la nostra galàxia, la Via Làctia, i per això s’anomenen exoplanetes, ja que es troben fora del Sistema Solar. A hores d’ara, a data 1 de novembre del 2018, s’han comptabilitzat uns 3.874 exoplanetes, i el nombre no para de créixer. Només en la Via Làctia, s’han fet estimacions sobre la possibilitat que hi haja uns 17.000 milions d’exoplanetes, encara que no tots serien aptes per a albergar vida.
Si els comparem amb estels gegants o galàxies, la detecció d’aquests objectes minúsculs i fugissers no és possible només amb els telescopis terrestres que exploren l’espai a través l’atmosfera per les pertorbacions d’aquesta. Actualment, els astrònoms tenen accés a dispositius situats més enllà de l’atmosfera de la Terra, atés que es tracta d’observatoris espacials equipats amb telescopis, com les missions Kepler o les COROT (Convecció, Rotació i Trànsit Planetaris) que es situen a milers de quilòmetres de la superfície terrestre.
La detecció d’exoplanetes es fa, entre d’altres, mitjançant el mètode del trànsit, que consisteix a detectar una disminució periòdica de la intensitat de la llum procedent d’un estel quan algun objecte desconegut li passa al davant a manera de petit eclipsi. Quan aquest trànsit es fa regular i es pot mesurar la seua periodicitat, es pot començar a fer prediccions sobre la massa del candidat a exoplaneta i la distància respecte de l’estel que orbita.
Els exoplanetes més fàcils de detectar són els del tipus anomenat «Júpiter calent», que tenen una grandària considerable, similar al nostre Júpiter, però es troben tan a prop de la seua estrella que tenen una temperatura molt més alta que el nostre veí. Aquests planetes són interessants per investigar-los, però difícilment podrien acollir vida, perquè són massa grans i probablement no tinguen la composició química adequada.
Un altre tipus d’exoplanetes, que desperta el major interés dels astrònoms, són els planetes potencialment habitables (anomenats «tipus Terra»), que podrien albergar formes de vida perquè són semblants a la Terra, però això demana condicions molt específiques com la massa i l’edat de la seua estrela, així com la seua situació dins de la franja de distància a l’estrella per atényer una temperatura favorable a l’existència d’aigua líquida (zona habitable).
Algunes descobertes més sonores de planetes tipus Terra o superterra (per la seua grandària) han despertat l’interés general en els darrers anys. A l’estiu del 2015 (el 23 de juliol), la NASA va anunciar la detecció d’una superterra batejada amb el poc poètic nom de Kepler-452b, a partir del nom del telescopi espacial Kepler (que el va detectar) i l’estrella Kepler 452 (a la constel·lació del Cigne) al voltant de la qual orbita l’exoplaneta. L’estrela Kepler 452 és molt semblant al Sol en massa i temperatura, però un poc més vella. El planeta es troba a 1.400 anys llum del Sistema Solar. Per als poc avesats a les distàncies astronòmiques, cal dir que la unitat de distància d’un any llum representa l’enorme distància que recorre la llum durant un any. Atés que la llum es mou pràcticament a 300.000 quilòmetres per segon i un any té 31.536.000 segons, una simple multiplicació de les dues quantitats (velocitat x temps), ens dona la distància en quilòmetres: 9,4608·1012, i en metres 9,4608·1015 m. Dit en paraules, poc més de nou mil bilions de metres. La quantitat és tan gran que resulta molt difícil d’imaginar què representa. Si damunt l’hem de multiplicar per 1.400 per situar el nostre exoplaneta, l’apreciació global és que es tracta d’una distància totalment fora del nostre abast, ara com ara. Aquest nou planeta és més gran i més vell que la Terra, però orbita en la zona habitable de la seua estrella, semblant al nostre Sol. El planeta podria tenir entorns habitables i seria una mena de Terra de dimensions gegants. El descobriment s’atribueix al Kepler Science Team.
D’altres descobertes semblants (24 d’agost del 2016) han detectat una superterra a l’estrela Pròxima del Centaure que, situada a 4,2 anys llum, és la més propera possible al nostre Sistema Solar. Proxima Centauri té menys massa que el Sol (la vuitena part) i una edat semblant. L’exoplaneta, que orbita dins de la zona d’habitabilitat de l’estrela, s’anomena Pròxima b i es troba a la constel·lació del Centaure. Per fer-nos una idea de la seua llunyania, si tenim com a referència la velocitat de la sonda New Horizons, que ha explorat el planeta Plutó recentment, i anava a 58.536 km/h, tardaríem 77.484 anys a arribar a la superterra. Els primers indicis de l’existència d’aquest exoplaneta es trobaren l’any 2013, a càrrec de Mikko Tuomi i el seu equip de la Universitat de Hertfordshire. Finalment fou descobert i caracteritzat per un equip dirigit per l’astrofísic català Guillem Anglada-Escudé de la Universitat Queen Mary de Londres, amb la col·laboració de l’Institut d’Astrofísica d’Andalusia.
Una darrera notícia del 15 novembre del 2018 situa un exoplaneta candidat a superterra a una distància també relativament propera a la Terra, ja que estaria orbitant a l’Estrella de Barnard a 5,96 anys llum del nostre Sol (constel·lació d’Ofiüc), i s’anomena Barnard b. El planeta tindria una massa tres vegades més gran que la Terra. Aquest darrer descobriment l’ha fet un equip d’astrònoms dirigit per Ignasi Ribas de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya i l’Institut de Ciències Espacials, en el qual també ha participat l’equip del doctor Anglada-Escudé que detectà Pròxima b. S’han fet mesures a l’Observatori de Calar Alto (Almeria) i l’Observatori Astronòmic del Montsec (Sant Esteve de la Sarga).
La recerca d’aquests veïns remots persegueix bàsicament l’exploració de les condicions en què pot sorgir i mantenir-se la vida per entendre què hauria pogut passar al nostre propi planeta i quina probabilitat hi hauria que el fenomen s’haja repetit tot al llarg de la nostra galàxia. Una altra història són les fantasies que solen promoure els mitjans de comunicació davant aquests descobriments, diguem-ne exòtics, que acostumen a imaginar noves destinacions per a la humanitat com a alternatives a la Terra. El que ens ensenya tot açò és que si hem de confiar en aquests exoplanetes com a refugi alternatiu a la Terra ja podem anar oblidant-nos-en, perquè les distàncies a què es situen els més propers són certament prohibitives ara com ara.
