La revista degana en valencià

Expulsió i retorn dels jesuïtes valencians (1767-1816)

Francesc-Joan Monjo i Dalmau. Universitat d’Alacant

La matinada del 3 d’abril del 1767 els jutges ordinaris i alcaldes majors, acompanyats per tropa armada, entraren en les cases i col·legis de la Companyia de Jesús. Tot seguit, convocaren les respectives comunitats i enmig d’un pregon silenci els van llegir el Reial Decret que els condemnava a l’exili.

Embarcats a Salou el 30 d’abril, la destinació d’aquests religiosos valencians era els Estats Pontificis. Però a la seua arribada al port pontifici de Civitavecchia, el 13 de maig, reberen la fatal notícia que no podien desembarcar –els canons de Forte Michelangelo els apuntaven. Els patrons de les embarcacions i els mateixos jesuïtes restaren desconcertats. Després d’àrdues gestions per tal de cercar una airosa eixida diplomàtica, s’arribà a la determinació de desembarcar-los a Còrsega, una illa en plena guerra sobiranista.

Els vaixells solcaven la Mediterrània en les pitjors condicions de salubritat per a la tan religiosa càrrega. Amuntegats i patint una estretor asfixiant, els jesuïtes dormien en un espai sense ventilació i suportaren no només una atmosfera viciada per la calor i la suor, sinó també per les molèsties d’incòmodes insectes i rosegadors.

Un any després d’haver desembarcat els regulars valencians en el municipi cors de Bunifazziu, Gènova va vendre l’illa de Còrcega al rei de França Lluís XV. Aquest, que ja havia dissolt la Companyia en els seus dominis el 1764, no tardà a expulsar els jesuïtes del territori cors.

Amb un complicat i dur pelegrinatge dels religiosos bandejats des de Sestri Levante fins als Estats Pontificis, van seguir la vall del Po fins arribar a la legació pontifícia de Ferrara, on els valencians s’hi van instal·lar a l’octubre del 1768.

El 19 maig del 1769 va ser elegit papa fra Lorenzo Ganganelli (Climent XIV). Sota la pressió de las corts borbòniques, el 21 de juliol del 1773 el papa aprovava el breu Dominus ac Redemptor, pel qual la Companyia de Jesús quedava abolida. El 28 d’agost els valencians van ser convocats a les seues cases de Ferrara per rebre de manera oficial la fatal notícia. Des d’aquest mateix moment deixaven de ser jesuïtes i van haver d’acceptar un desenllaç que no pensaven mai que arribaria. Suprimits, empobrits i sense possibilitats de tornar al seu país, els ara exjesuïtes intentaren refer les seues vides integrant-se en la societat italiana.

L’expulsió d’aquests homes de religió, però també de lletres, tingué una conseqüència cultural imprevisible, ja que foren molt receptius als estímuls culturals del medi: s’inseriren en la cultura italiana i participaren molt activament en la vida intel·lectual del país i dels corrents de pensament europeu, especialment els valencians i els catalans, amb una forma mentis més oberta.

La Companyia seria restaurada per la butlla Sollicitudo omnium Ecclesiarum de Pius VII, promulgada el 7 d’agost del 1814. Així, l’Institut ignasià es reconstruiria. Moltes ciutats van reclamar el retorn dels regulars ignasians. I el rei Ferran VII, després de quasi mig segle sense jesuïtes en l’immens territori hispànic, decretà el seu restabliment.

El 18 de juliol del 1816 s’organitzà a la ciutat de València una gran festa quan els jesuïtes repatriats van prendre possessió de l’església i de l’antiga Casa Professa. Totes les autoritats de la ciutat estaven presents. Amb un acompanyament sumptuós, amb músics uniformats i muntats en cavalls engalanats per a l’ocasió, els pares van ser conduïts en cotxes fins a l’església. Quan el religiós seguici va arribar a la plaça de la Companyia, la tropa armada va haver d’obrir-los pas perquè els jesuïtes pogueren accedir al temple entre els víctors de la multitud.