Fa anys que els amnistiaren

Al remat s’ha obert la capsa dels secrets socialistes i el seu secretari general, però general, general, deixà bocabadada la concurrència federal, quan va dir que pel bé de la democràcia s’hauria de tenir en compte una amnistia.

Tanta discreció, tant de secretisme durant setmanes i setmanes, han acabat dins d’un comité federal amb aplaudiments de tota índole i fins i tot, amb desacords, però amb acataments (cal llegir disciplina o no eixiràs en més fotos) supose que per imperatiu i “desideràtum” del de dalt.

Es veu que estan en marxa les converses per fumar la pipa de la pau durant aquesta setmana vinent. Sols es pot esperar que aquesta catximba l’emplenen de bon tabac, ja que fins ara, el que hem notat és massa olor de socarrim per part dels partits ultraconservadors.

Ja entenc que unes converses a tantes bandes, necessiten estar a recer dels focus mediàtics, però hi ha una premissa democràtica que no hauríem d’haver renunciat mai: llum i taquígrafs. Ara ja sabem que hi haurà amnistia i molt que ens alegrem els demòcrates de sempre, ja que la deriva que havia pres la repressió contra les persones que havien protagonitzat qualsevol activitat del procés, no es mereixien passar pels jutjats.

Des que es van fer les eleccions de juliol, que hem vist Sánchez i Feijóo pregant clemència negociadora als qui, des de fa sis anys, que volen tancats a la garjola amb un menú de pa i aigua. Resulta increïble veure ara els amotinats, deixant-se festejar pels seus botxins, quan els darrers desitjarien passar-los per la guillotina.

A les valencianes i valencians, no ens ha de sorprendre aquesta actitud ni tan sols la notícia, perquè ben acostumades que estem a veure aplicada una amnistia absoluta per a altres alteradors de l’ordre, manifestament disruptius de la llei.

Hem viscut com s’aplicava l’amnistia als que van procurar el traspàs de Miquel Grau; als qui van col·locar les bombes a les portes del “falcó de Sueca”; els incendiaris de la llibreria 3i4; els assassins de Guillem Agulló; els responsables d’amenaçar el mestre Sanchis Guarner; els qui protagonitzaren aldarulls i escridassen els representants polítics en la processó cívica del 9 d’Octubre; els qui remeten corones de flors a les portes del partit nacionalista… i tantes altres alteracions greus més.

Estem molt acostumats i, és per això que, mai no hem vist amb bons ulls durant aquests més de dos mil dies, la persecució impertinent que (des del cap de l’Estat fins als inspectors de guàrdia de les casernes de barri) han aplicat sobre el 130é President de la Generalitat, els seus consellers, directors generals, caps de secció, responsables dels CDR, Òmnium Cultural, Assemblea Nacional i “tutti quanti” per demanar independència del seu país respecte d’un Estat que (igual que a nosaltres els valencians) ens té tenallats i subjugats als seus interessos econòmics, culturals, socials, polítics, sanitaris, educatius, d’infraestructura i fins i tot dotacionals.

Al remat, aquests interessos han fet bona aquella cançó de La Trinca: “Diu que hi ha una tribu dins de l’oest americà, que té una certa retirada amb el poble català” i és per això que ara viurem la litúrgia de la fumata d’una pipa de la pau amb tuf de sotmetiment dels indígenes a la seua reserva, amb la llengua anorreada i aniquilats els ramats de vaques o de bisons.