Fabra, el president que aparta la mirada

Primavera de 2012, platja de Benicàssim. M. acompanyava, amb altres voluntaris, un grup de persones amb discapacitat greu pel passeig marítim; estaven passant uns dies vora mar. De sobte, va reco­néixer el Molt Honorable President, i va suposar que s’interessaria per la comitiva que ella dirigia, i que potser intercanviarien unes paraules protocol·làries i buides. Va experimentar fins i tot una mena de peresa anticipada, per com hauria de fingir el somriure amb una ganyota. Però no: el ciudadano Alberto va accelerar el pas, se li notà que girava la cara i evità el contacte visual amb les cadires de rodes i la cadena de mans.

L’anècdota –verídica– il·lustra com governa Fabra: amb la tècnica de l’estruç, amagant-se dels problemes i pensant que allà, al cau de foscor on Pastor i Castella­no l’han enfonsat, envoltat d’una densa i pútrida mediocritat, no li pot passar res i ningú li farà mal.

Fabra no mira a la cara; perquè no pot, però també perquè no sap. El Molt Honorable substancia la incompetència més palesa i feridora, la incapacitat endèmica que afebleix un govern farcit de llasts i sacs de pesada i crònica deixadesa. L’oratòria embogida i grandiloqüent de Camps ha deixat pas a un titella despu­llat, estellat i amb tacte de fusta de basar xinès. Fabra és el no-govern, un no-res institucional que perviu gràcies a la inape­tència de l’oposició per ocupar el seu lloc. Michael Ende ens parlava del «No-Res» en La història interminable, i els valencians podem contemplar-lo ara els dijous a les 10.00 del matí, quan la buidor feta carn i corbata trau el cap a l’esvoranc que són les Corts Valencianes.

Fabra mai abandona els llocs comuns del femater de la política, i de tant com hi transita va excavant-se un pou negre i fondíssim del qual ja ningú el pot rescatar. Ha tallat totes les cordes que l’unien amb el seu partit –amb una sèrie de nomenaments institucionals que ningú és capaç d’entendre i que se li han tornat en contra–, però també amb els seus votants i la societat valenciana. Tancar RTVV fou només l’últim gest que ho exemplificà, i des d’aleshores el vaixell del Consell va a la deriva. I és que la marea blava que els impulsava està en retirada: ja baixen del 30 % de vot al País Valencià.

El ciudadano Alberto ha entrat en pànic i ni tan sols és capaç de bastir un populisme de saldo: el retorn a l’anticatalanisme fa llàstima sincera i no li queda ja benzina per a fer funcionar el cotxe de la demagògia. La societat està exhausta de vacuïtat i focs d’artifici.

Tenim un president que no pot enfrontar-se amb el resultat de les seues polítiques, que es veu obligat a girar la cara quan se substancia a pocs metres la precarietat i la indefensió que ell ha sembrat en quasi tres anys de fum i cendra. Si algú pensava que el ninot de sobte cobraria vida, estava equivocat: Alberto Fabra és tan sols un tros de fusta esclau d’un titellaire que els valencians no hem triat.

Andreu Escrivà. Ambientòleg i autor del blog cienciaipolitica.com

Article publicat al nº 394, corresponent a juny de 2014