Tens 0 productes a la teua cistella
L’actual crisi humanitària a què assistim a Europa en els últims mesos reobri qüestions no resoltes que havien quedat davall l’estora de la crisi econòmica, els problemes de recuperació i la cada vegada més aclamada necessitat de regeneració democràtica.
Què està succeint a Espanya i a Europa? Per què estan arribant tantes persones just ara?
Els inicis de la crisi econòmica van augurar un canvi de cicle pel que feia a l’arribada de persones immigrades al nostre país i a la Unió Europea. L’estancament pronunciat del mercat de treball, així com les reduïdes i precàries condicions laborals per als mateixos ciutadans residents ho feien esperable. En no haver-hi demanda de mà d’obra, l’anàlisi més simple –que contemplava el factor econòmic com a únic determinant dels moviments migratoris– pronosticava una rotunda disminució –quan no, congelació– de les arribades de població immigrada a Espanya. En alguns casos, fins i tot, es va vaticinar una massiva volta als seus països d’origen.
Si bé és cert que el nombre de persones estrangeres que va arribar a Espanya fins al 2008 s’ha reduït al llarg dels últims set anys, les xifres mostren que, encara que una minoria ha tornat als seus països d’origen, la tendència general de la població immigrada ha estat romandre-hi, a pesar dels altíssims índexs de desocupació, que se situen molt per damunt de la mitjana espanyola (superiors al 30 % i, en alguns casos, al 40 %). Això posa en relleu que, juntament amb el factor econòmic, pareixen existir altres motius per a quedar-s’hi. Seguretat cívica i política, respecte dels drets humans fonamentals, principi de no-discriminació per orientació sexual, religió o gènere, relacions familiars i xarxes transnacionals, són altres raons a vegades menys evidents i camuflades davall l’etiqueta de «migració econòmica».
Així, mentre alguns dels ciutadans d’origen immigrat han obtingut la nacionalitat espanyola com a mostra dels molts anys de residència i contribució a l’Estat espanyol, no han cessat d’arribar-hi nous veïns, encara que certament a un ritme pronunciadament menor que en anys precedents a l’esclat de la crisi. El que ha canviat, a més del ritme d’arribada, han sigut els orígens i els motius. A tall d’exemple, Rússia, la Xina, Hondures o el Pakistan són alguns dels països dels quals han continuat arribant a Espanya en el període 2011-2014.[1] Nacionalitats fins ara minoritàries, en contraposició a altres grups de població immigrada amb una major tradició d’assentament.
Però, per què continuen arribant si ací seguim en crisi? És la pregunta que es fa una bona part de la ciutadania
Aquest any està sent especialment intens i tràgic pel que fa a moviments de persones estrangeres cap a Europa a través de les seues diverses fronteres, tant marítimes com terrestres. Molts d’ells han resultat morts. Tan sols al mes d’abril, més de 1.000 persones van morir en diversos intents d’arribar a les costes europees; quasi 800 d’elles en un naufragi que, tal com van documentar diverses ONG, va poder ser evitat. En el que portem d’any ja es parla de 2.300 morts al Mediterrani, als quals cal sumar les incessants xifres de persones que moren per via terrestre en condicions inhumanes d’apilotament per les xarxes de tràfic d’éssers humans. I no podem oblidar els tràgics successos esdevinguts fins ara, com els ocorreguts a les fronteres espanyoles o a les costes italianes en 2013 i 2014. Per atansar-nos a comprendre aquesta complexa realitat, es fa necessari seguir preguntant-nos, una vegada més, quina situació deuen estar vivint els qui es juguen la vida a qualsevol preu.
Sense negar les dures conseqüències de la gestió de la crisi econòmica sobre les condicions de vida actuals i futures de la ciutadania espanyola i europea, la veritat és que la magnitud d’aquesta crisi depén del punt de partida de qui l’afronta. Dit d’una altra manera, per als qui fugen de situacions de guerra, persecució política, conflictes armats, violació de drets humans, absència de llibertat d’expressió, crisi alimentària i fam canina, o impossibilitat d’una vida digna, sense més, aquesta històrica conjuntura en què encara vivim no és tan acusada com per als qui partim d’unes condicions mínimes de seguretat, justícia i pau social.
Si bé és cert que ha descendit el nombre de persones immigrades que podien trobar la seua principal motivació en la millora de les seues condicions socioeconòmiques i en les aspiracions d’un futur més pròsper per als seus fills, els qui continuen arribant en l’últim temps fugen, majoritàriament, de condicions inimaginablement pitjors. Es veuen expulsats de la seua pròpia terra per factors que atempten contra la vida pròpia. Així, mentre que el nombre dels denominats migrants econòmics ha descendit globalment a Europa, i particularment a Espanya, ha augmentat visiblement el nombre de persones sol·licitants d’asil polític. I, a pesar que fins ara les xifres d’aquest grup de població continuen estant per davall de la migració de caràcter econòmic,[2] el notable augment de l’arribada d’aquestes persones en els últims mesos, la gravetat de la situació que els porta a emigrar i la urgència d’acollida en països que els oferisquen garanties i drets fan d’aquesta una situació excepcional que requereix, com a tal, una resposta incondicional i immediata.
De vegades, la premsa parla indegudament de l’arribada de persones immigrants, en general sense fer referència a la probable situació de guerra o persecució que els mena a tocar a les portes europees, la qual cosa provoca confusió en la ciutadania i banalitza la seua condició de potencials persones refugiades. Sense detriment dels drets que han d’assistir a la població immigrada general, que també se sent forçada a eixir dels seus països d’origen, en aquest moment la majoria dels qui tracten de travessar les fronteres cap a la Unió Europea de manera irregular han de ser acollits en el seu dret a la protecció internacional. Recordem que, segons la Convenció de Ginebra (1951), una persona refugiada és aquella que es troba fora del seu país d’origen per un temor fundat de persecució per motius de raça, religió, nacionalitat, opinió política o pertinença a un determinat grup social.
La responsabilitat política d’assistir les persones refugiades és indiscutible i no pot estar subjecta a cap condició ni conveniència. La Convenció de Ginebra, firmada per Espanya i més de 140 països, compromet els Estats a donar assistència a les persones refugiades en qualsevol situació a l’empara de la Declaració dels Drets Humans, que en l’article 14, declara: «En cas de persecució, qualsevol persona té dret a buscar asil i a tindre’n en qualsevol país». Així mateix, hi ha el principi de no-devolució, és a dir, «la prohibició imposada als Estats pel Dret Internacional d’expulsar o retornar una persona al territori de qualsevol país en què la seua vida o la seua llibertat estiguen amenaçades o puga patir tortura, tractes inhumans o vulneració dels seus drets humans fonamentals».[3]
Quantes persones hi han arribat darrerament? Segons les dades d’Eurostat,[4] més de 400.000 persones han sol·licitat protecció internacional en la Unió Europea en els primers sis mesos de 2015, i es preveu que aquesta xifra puga arribar als 800.000 a finals d’any, fet que superarà les 672.000 sol·licituds realitzades en 1992 en la UE-15 com a conseqüència del conflicte dels Balcans. En tres anys, la xifra de sol·licitants d’asil s’ha duplicat en la UE-28, passant de prop de 300.000 en 2011, a més de 626.000 en 2014. Respecte del 2013, es va observar un augment de 195.000 noves sol·licituds.
D’on vénen? Les últimes dades disponibles mostren que en 2014 les persones sol·licitants d’asil en la UE-28 procedien majoritàriament de Síria, Eritrea i Kosovo, l’Afganistan i Ucraïna, i en menor grau de l’Iraq, Sèrbia, Nigèria i Gàmbia. Només els qui provenien de Síria representen el 20 % del total de sol·licitants en tota la Unió Europea. En l’Estat espanyol, segons les dades de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR), les persones sol·licitants de protecció internacional en 2014 procedien majoritàriament de Síria (1.679), Ucraïna (946), Mali (620), Algèria (309), Palestina (209), Nigèria (161), el Pakistan (144), Somàlia (126), Veneçuela (124) i l’Iraq (115),[5] països, tots ells, en situació de conflicte o de persecució política. En els últims mesos de 2015 s’apunta a l’arribada d’una clara majoria d’origen sirià, junt a ciutadans afganesos, eritreus o bangladeshians a través de les fronteres terrestres de l’Est de la Unió.
És aquesta una situació nova? Per a respondre a això, és important ampliar la mirada fora de les fronteres europees. Ja en 2012, l’Informe de l’ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats) alertava que la crisi de població desplaçada en el món seria un dels principals reptes del segle XXI.[6] I ho afirmava fent referència a l’1,1 milions de noves persones refugiades registrades en tan sols un any (sense comptar la població desplaçada en l’interior dels diversos Estats). En 2013 es va superar aquesta xifra, que arribà als 2,5 milions, la més elevada des de 1994. Entre els països d’origen principals, destaquen l’Afganistan, Síria i Somàlia. I els països d’acollida majoritaris van ser estats veïns: el Pakistan (1,6 milions), l’Iran (857.000), el Líban (856.500), Jordània (641.900) i Turquia (609.900).[7]
Això mostra que, si bé en moments anteriors han sigut altres els qui hi han respost, ara sembla que és, irremeiablement, el torn d’Europa. Encara que podem estar vivint la major crisi de refugiats després de la II Guerra Mundial, també és cert que altres països han sabut respondre a situacions semblants amb molts menys recursos, i que abans vam ser molts europeus i espanyols els refugiats acollits.
Què poden fer Espanya i la Unió Europea respecte d’això? Espanya-Marroc (Ceuta i Melilla), Regne Unit-França (Caleu), costes d’Espanya, Grècia i Itàlia, Grècia-Turquia (Erdine), Bulgària-Turquia (Lesovo i Kraynovo), Macedònia, Bulgària, Sèrbia o Hongria, són distintes vies a què han recorregut durant els últims anys per intentar accedir a una terra que els proporcione recer i seguretat, lluny de la persecució i la misèria de què fugen. Atés que aquesta és l’única esperança, en la mesura que algun d’aquests països –Espanya, entre altres– ha endurit l’accés a les seues fronteres, la desesperació ha buscat noves rutes, generalment més perilloses i subjectes a les lleis de les xarxes de tràfic. Per això, en la mesura que la resposta de la Unió Europea siga l’enfortiment de les seues fronteres en comptes de l’assistència i la protecció internacional (tal com continua succeint a Espanya en imposar visats de trànsit a qui demana refugi per motius de guerra, o amb la construcció de noves tanques com la que està tenint lloc actualment entre Sèrbia i Hongria), es generaran noves màfies que traficaran amb éssers humans i posaran en risc la vida, una vegada més, dels qui fugen de la mort. L’accent, per tant, no pot posar-se només en l’eliminació de les màfies, sinó, sobretot, en la gestió eficaç i en les mesures realistes que requereix la innegable acollida de la població que sol·licita protecció internacional.
Es necessita una alta dosi de coresponsabilitat i de voluntat política per redissenyar un pla d’acollida i reassentament de població refugiada que compartisca els esforços de manera equitativa entre els diversos Estats i que pose les prioritats en la defensa de la vida, en compte de mantindre’l en el reforçament de les fronteres.[8] Perquè, a més, no podem oblidar que Europa –incloent l’Estat espanyol– ha contribuït –i contribueix– directament o indirecta en molts dels conflictes que hui provoquen els milers de refugiats que arriben fins a nosaltres.
En el fons, allò que torna a posar-se en qüestionament és quina societat volem i des de quins principis i valors. Fins ara no hem oferit una alternativa massa encoratjadora: reforç de fronteres; projectes que pareixen, més que voler acollir, mirar l’interés propi i fer retornar com més prompte millor –als qui en fugen– als seus països d’origen; reaccions xenòfobes d’una part de la ciutadania i d’alguns representants polítics amb fins electoralistes… Realment, no hi ha molts atractius per als qui toquen a la nostra porta. Si, a més i paral·lelament al que està succeint, recordem que Europa, i particularment Espanya, estan perdent població, i si l’arribada de persones és un procés inevitable per a sostindre les nostres pròpies societats, existeixen encara més arguments per a plantejar-se aprendre a gestionar la situació actual de la millor manera per a tots: fent del Vell Continent una Casa Comuna, en comptes d’una inhòspita successió de fronteres intransitables. No podem oblidar que, com diria Sami Naïr, el mestissatge és un procés irreversible a Europa. És temps d’identificar-nos amb ell i deixar d’utilitzar-ho per a confondre una ciutadania insegura i descontenta amb els seus representants polítics i amb el seu propi rumb.
Sens dubte, l’actual és un moment històric en què les tendències migratòries estan canviant com a conseqüència de les diverses crisis humanitàries que assolen principalment l’Àfrica i l’Orient Pròxim. Més que factors d’atracció, caldria considerar els factors d’expulsió com a principals motors de les migracions actuals, particularment les que tenen lloc cap a la Unió Europea. Per això, juntament amb les anteriors mesures, consolidar una política de cooperació i solidaritat amb els països afectats fóra la millor manera d’afrontar les actuals crisis humanitàries, contribuint així a la seguretat i a l’estabilitat de les terres de què milers de persones cada dia es veuen forçades a exiliar-se en tot el món.
[1] Melero, L. (2015). Informe Anual sobre migracions i integració CeiMigra 2014. Cap a una Europa de la inclusió i l’hospitalitat, p.18-21. València: CeiMigra. Disponible online el 30/08/2015 en: http://ceimigra.net/observatorio/index.php/anuarios-ceimigra
[2] Segons les últimes dades d’Eurostat, en 2013 van emigrar 3,4 milions de persones a algun dels Estats membre de la Unió Europea, mentre que el nombre de sol·licituds d’asil en aquest mateix any va ser de 431.000. Consultat online el 30/08/2015 en: http://ec.europa.eu/eurostat/statistics-explained/index.php/Migration_and_migrant_population_statistics
[3] Dades de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR), 2015. Consultat online el 30/08/2015 en: http://www.refugiadosmasquecifras.org/
[4] Eurostat Asylum Statistics. Consultat online el 30/08/2015 en: http://ec.europa.eu/eurostat/statistics-explained/index.php/Asylum_statistics
[5] Segons les dades de CEAR, de les 5.947 sol·licituds totals rebudes a Espanya en 2014, només se’n van resoldre favorablement el 44 % (3.614). De la mateixa manera, Alemanya va resoldre favorablement el 42 % de les seues sol·licituds, Itàlia, el 59 %; França, el 22 %; Suècia, el 77 %; Regne Unit, el 39 %, i Hongria, el 9 %. Amb tot, les xifres que Espanya va resoldre favorablement són molt inferiors a les de països com Alemanya (97.275), França (68.535) o Itàlia (35.180), per això és un dels països que rep actualment un menor nombre de persones asilades en tota la Unió Europea.
[6] ACNUR (2012). Tendències globals 2012. Desplaçament. El nou repte del segle XXI. Disponible online el 30/08/2015 en: http://www.acnur.es/PDF/Tendencias_Globales_2012_baja.pdf
[7] ACNUR (2013). Tendències globals 2013. El cost humà de la guerra. Disponible online el 30/08/2015 en: http://www.acnur.es/PDF/acnur_tendenciasglobales2013_web_20140619124652.pdf
[8] Després d’una anàlisi detallada de la destinació pressupostària de la Unió Europea en les seues distintes competències, es va constatar la desproporció entre la dotació destinada al fons per a les fronteres exteriors i la destinada a fons com el de retorn, refugiats i integració de nacionals de tercers Estats. En: Melero, L., Buades, J. i Die, L. (2014). Informe Anual sobre Migracions i Integració CeiMigra 2013. Una dècada de migracions a Espanya, p. 104-155. València: Tirant lo Blanch. Disponible online el 30/08/2015 en: http://ceimigra.net/observatorio/index.php/anuarios-ceimigra
Luisa Melero. Responsable del programa d’ Estudis de la Fundació CeiMigra
Article publicat al nº 408, corresponent a octubre de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar
