Tens 0 productes a la teua cistella
Vicent Boscà. Periodista
Algunes vegades hem dit això de: «per molt malament que estiga la cosa, ja veuràs com ve alguna persona per a empitjorar-ho». Al PSOE sembla que estan entestats a superar-se, en fer millor, més destructives, totes les seues guerres internes, sempre caïnites, i no deixen surar a cap líder perquè el que li han fet a Pedro Sánchez no és més que un colp d’estat en tota la seua cara de bon xicon i en la història del centenari partit.
No és intenció meua defensar cap dirigent del carrer Ferraz (això de Blanqueries és sols dues xifres per a Google) però si el Comité Federal aprova votar no al senyor Rajoy -i pense que raons en sobren- després entren en acció tota la infanteria dels barons i baronesses, el denominat poder de l’IBEX, el poder mediàtic al servei del mateix grup de pressió… I no solament es canvia d’opinió sinó que arrosseguen a tota l’estructura de l’Executiva Federal: el xic aquest, el Pedro Sánchez, s’havia posat tossut amb «el no és no» i a més a més estava disposat a parlar amb els altres partits de l’esquerra. Cony: això no es podia consentir. I si tenia sort, sonava la flauta i feia govern? Impossible. Per això han hagut de forçar la maquinària i obrir-li els ulls amb la llum que il·lumina i marca el camí a seguir: l’abstenció. Si no la veus, t’ofegaràs a la mar dels grans patriarques, dels grans «patums» del partit. De fet, veure a Felipe González o ara, després d’aprovar-se el sí a l’abstenció, a Pepe Blanco impartir doctrina, no és més que una broma de bastant mal gust.
I mentrimentres, irracionalitats i contradiccions a banda, hem hagut d’escoltar que persones que estaven, encara estan, governant als seus governs autonòmics amb partits dels denominats radicals, pontificaren sobre la maldat que suposava que Pedro Sánchez intentara formar govern, com ells ho havien fet a la seua comunitat autònoma: això era una irresponsabilitat. Com diria aquell: «manda huevos».
Després de la batalla campal i analitzada la desfeta es pot veure un partit dividit en dues parts quasi iguals i un Mariano Rajoy que ha demostrat, novament, que no hi ha cap cosa millor que la paciència i una bona hamaca on relaxar-se. Sense moure un mil·límetre la seua postura, ha aconseguit que li lleven -ja estava bé- la cançoneta que acompanyava el seu nom: «en funcions», que el partit de l’oposició, com una bona magrana, esclafisca en dos i puga, quan ell ho desitge, convocar novament eleccions en passar 12-14 mesos perquè no el deixen aplicar el seu programa electoral.
I la baronessa Susana Díaz -igual cal augmentar-li el grau de noblesa- continua amagada més enllà de Despeñaperros esperant que el moment siga l’adient per a decidir qui serà el nou secretari general del carrer Ferraz mentre que aquelles persones que militen, o militaven, van buscant amb un gran microscopi on ha quedat això de la participació de la militància, el poder decidir qui volen que els represente, i coses minies com aquestes.
I el millor és que tota aquesta desfeta l’ha fet la gent del mateix partit: s’ha fagocitat. Millor impossible (per al PP).
