La revista degana en valencià

Falles

13/05/2019

En l’anterior número de Saó parlava de l’art urbà i del ressorgiment que ha experimentat a València durant els darrers anys. En vespres de Nadal, vaig eixir a passejar per a fotografiar murals i vaig topetar amb una curiosa commemoració a la plaça de la Santa Creu, al cor del barri del Carme. Els artistes Marisa Falcó i Paco Pellicer (Fet d’Encàrrec), que tenen l’estudi a tocar de la placeta, havien plantat una falla que recreava un cadafal de 1895. L’acompanyaven una sèrie de panells explicatius, a més de diferents actes festius al llarg del cap de setmana. Pel que es veu, era una iniciativa de la Regidoria de Cultura Festiva –dirigida per Pere Fuset– per a celebrar el segon aniversari de la declaració de les Falles com a Patrimoni de la Humanitat.

En trobar aquella «falla de l’antigor» en una ruta d’art urbà contemporani, se’m va acudir si aquesta efervescent espontaneïtat artística no deu tindre una certa relació amb l’esperit original de les falles. Ben mirat, la gran festa de la ciutat de València (i de moltes altres poblacions) es va convertir des de ben prompte en una manifestació creativa d’allò més interessant, en una forma d’art popular que lligava la literatura satírica –ben arrelada en les nostres terres– amb una notable tradició, més o menys menestral, d’escultors i tallistes. La vinculació de les primitives agrupacions falleres amb la crítica de barri, la implicació del grup en la creació del monument, l’esperit creatiu i col·laborador, són aspectes que ens indiquen la força d’aquest moviment popular i fresc –com ho és, en certa mesura, l’art urbà.

Les falles van evolucionar en molts sentits i, a poc a poc, el ritual del foc va perdre centralitat en favor d’uns altres esdeveniments. El cadafal, en paral·lel, va deixar de ser l’objecte de la festa per a esdevindre, sovint, un pretext mal dissimulat. Però al mateix temps es va desenvolupar un art propi, poc regulat i molt esponjós, que va permetre l’aparició de grans artistes fallers que han passat a la història amb majúscules. Que s’ha encarcarat i s’ha perdut l’arrel popular, combativa, veïnal i desenfadada és veritat, en no pocs casos. Però així i tot, la capacitat d’innovació, de creativitat, de cohesió social i de projecció al món que ofereixen les falles és inigualable. Podríem parlar de desmesura i preguntar-nos com una ciutat de vora un milió d’habitants es permet aturar-se fins a un extrem com aquest durant una setmana. Honestament, no conec cap cas equiparable a Europa. Ara bé, posant els avantatges i els inconvenients en la romana, diria que són més les coses positives que les negatives. València té una força enorme en les falles: la força de les falles és la força de la ciutat. Seria desitjable, per això, que els uns oblidaren per sempre la temptació de manipular-les, de capitalitzar-les, de convertir-les en plataforma política o en pur negoci especulatiu; i, alhora, és indispensable que els altres no les tornen a mirar amb menyspreu, no els donen mai més l’esquena, no les ignoren ni les ridiculitzen. El potencial de les falles és un reflex fidel d’aquesta ciutat valenta, expansiva i, tanmateix, confusa i autodestructiva. Anem amb compte, perquè hi ha focs que, en lloc de purificar-nos, ens consumeixen, per excés o per defecte.