Falquem el Botànic per l’amor d’Andreu

L’anticatalanisme ha estat des de la mal anomenada transició dels anys huitanta del segle passat, la bandera més exhibida pels qui han volgut tallar els camins que ens porten cap a un futur que ens respecte com a valencians.

Al País Valencià, malgrat els “malgoverns” que ens ha tocat patir fins fa ben poc, la política cultural s’ha vist bastant tallada d’ales. Gràcies que degut a iniciatives com Escola Valenciana, grups de teatre o de música en valencià de qualitat, editorials amb les idees clares, editores musicals de prestigi, ha estat possible subsistir dins un marc cultural propi no exempt de raquitisme polític.

Hem viscut massa anys sota conceptes regionalitzadors, provincians i espanyolistes diversos i, això ens està passant factura, ara que els vents bufen sota els presagis del diàleg i de l’acord. No estem acostumats a tenir de cara l’Administració. Han passat massa anys en mans de depredadors culturals que no han fet més que quedar-se amb els auditoris i teatres municipals més rendibles, sense tenir en compte la realitat cultural del País Valencià.

Aquesta gent, ha programat i encara ara ho manté, obres de teatre, grups musicals i presentacions d’artistes vingudes de ponent la major part d’ocasions (hi ha excepcions però, massa comptades) que deixen a les clares un substrat colonitzador de les terres de l’altiplà, allà on no entenen el que vol dir el nostre nacionalisme cultural.

Amb l’acord del Botànic, passem per un bon moment i, amb una miqueta d’ajuda del govern que ens administra, podrem prendre un impuls important a res que s’apliquen estratègies que ens subratllen els nostres trets identitaris tendents a recuperar el valor de les paraules, dels conceptes i dels nostres signes diferencials:  el nom del territori i de la llengua, els colors originaris de la nostra senyera, els mots d’atifells, eines i estris…

Els detractors de sempre, pensaran que a poc que ens donen alé, tornem amb les històries i les histèries de sempre, però s’ha de convindre que el nostre país viu massa anys de sequera i és per això que, quan podem respirar, ho fem amb els pulmons de l’esperança ben farcits de nous aires, de més capacitat per ressorgir.

S’ha de reviscolar Fuster i el seu pensament; se li ha de retornar el valor que sempre ha tingut el “falcó de Sueca”. Mai no ens han deixat fer-ho amb tranquil·litat. Recorde l’article publicat del que fos Conseller de Cultura dels anys 2000, (el Tarancon dolent) quan assegurava des de les pàgines del Diario de Valencia (el dolent, el de Carrascosa) que “la medicina que nos propuso Fuster ha sido letal hasta la llegada de Eduarzo Zaplana…”

La dretona valenciana mai no ha sabut assumir la nostra realitat i és per això que conservem un país desestructurat políticament, desballestat econòmicament i desconnectat d’una realitat social, cultural i econòmica que circula per altres caminals nord enllà, on diuen que la gent és neta i culta, espavilada i feliç. Ara estem a temps i els poc més de 700 dies que ens resten per a tornar a triar representants, hem de fer els possibles per falcar els acords que es van teixir al Botànic. Quatre anys no en són prou per a desfer una vintena viscuda sota la ignomínia, el robatori i el malbaratament.

Per l’amor d’Andreu, fem tots els possibles per perllongar aquesta primavera valenciana que, encara que lenta amb les seues accions polítiques, no ha fet més que començar a procurar en favor d’una ciutadania que vol posar en valor, el valor de la societat.