Fang i tarquim

Foto: Adolfo Benetó.

A hores d’ara, pel cataclisme del 29 d’octubre de 2024, es parla molt de fang i tarquim. Hi ha qui defensa que la paraula fang prové del llatí fangum, i aquest mot d’alguna paraula antiga no identificada. El diccionari d’Alcover-Moll discrepa i arreplega la tesi de Walter von Wartburg, segons la qual fang procedeix d’una forma gòtica fani, que donaria suposadament fanga o fangu, i d’aquestes derivarien el català fang, l’italià fango i el francés fange. El castellà faria fango a partir del català. També tenim la paraula tarquim. L’Alcover-Moll la documenta al País Valencià i Tortosa, i, sense pronunciar la consonant final, a Mequinensa i Benavarre. Aquest diccionari arreplega la tesi del gran etimòleg Joan Coromines, segons la qual tarquim (que també identifica en l’aragonés) procedeix d’una suposada paraula àrab-hispànica, tarkim, que significaria «amuntegament de llot», i aquesta derivaria del verb rákam, que significaria «amuntegar». Certament, quan pensem en séquies, podem associar el tarquim amb un cert amuntegament: «E com la séquia fos plena de tarquim» (Sant Vicent Ferrer, Sermons, II, p. 234, ed. Sanchis Sivera) o «Les séquies plenes de tarquim que impedeix lo pas de l’aigua» (Llibre de Consells de Sueca, 1402, Arxiu Municipal de Sueca, f. 45r). Però aquesta idea d’amuntegament, en el sentit d’entrebanc, no apareix en altres cites, que més bé es refereixen a allò que deixa una riuà (A. Cavanilles, Observaciones..., 1795, vol. I, p. 186; Informe sobre la inundació del Xúquer, 1779, ARV, Reial Acord, llibre 74, f. 567). De fet, Escrig (1851) en diu: «Tarquim: Lo que deja el agua por donde pasa».

L’historiador aragonés Andrés Giménez Soler, deixeble que fou del gran arabista carcaixentí Julián Ribera Tarragó, ja advertí («Iberos y bereberes», Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, vol.V, núm. 39, pp. 365-93,) que potser moltes paraules a les quals s’atribueix un origen hispànic-àrab podien procedir més bé d’un substrat preromà; clar i ras, de l’iber, que ell ja associava amb el basc i amb el bereber, denominació aquesta que s’ha de substituir per la més respectuosa d’amazic. Efectivament, tarakum vol dir «acumulació» en àrab, però no té sentit anomenar així a l’acumulació del llot, perquè precisament el que volem designar és el llot mateix. Agafarem un altre fil interpretatiu més remot encara. En l’antic Egipte, tjaw volia dir la «terra» i en protosemític se suposa l’arrel ṭ-ḥ-n, relacionada amb el «fang» o l’«argila». D’aquesta arrel deriven l’acadi ṭīṭu (fang o argila), l’hebreu bíblic ṭiṭ (fang o llot) i l’àrab clàssic ṭīn (fang o argila). En amazic (llengua que Coromines no esmenta), la paraula «fang» es translitera com taɣla (el signe ɣ representa una g suau) i també existeix taqqit (amb una q forta, gutural i geminada) que vol dir «pols» o «brutícia». L’expressió taɣla d tifert vol dir «fang i palla», i precisament aquesta combinació es diu tarquín a Andalusia, Extremadura i, lògicament per la colonització, a zones rurals de Mèxic, Amèrica Central i Colòmbia. Per tant, no resulta inversemblant suposar una paraula protoamazic que arribaria a la Península en temps llunyà i que podia combinar l’arrel protosemítica de fang, ṭ-ḥ-n, amb el sentit de brutícia (taqqit). Hi ha prou a suposar que la consonant geminada i gutural (qq) acabaria pronunciant-se com una r francesa més una k sorda, i recuperant la desinència n protosemítica o àrab per arribar (per la confusió de n i m final que ja indica Coromines) a tarquim. Aquest mot s’hauria emprat per a parlar de la combinació de fang i palla i, per extensió, del fang brut, del llot. Aquesta paraula, que hauria existit a l’iber, estaria també relacionada amb el basc butzin, referit al fang. És una hipòtesi, clar.

Més encara. Precisament, aquesta combinació de fang i brutícia seria la que la RAE suposa per a barro, que derivaria, potser, d’un mot celta, i que estaria relacionada amb l’irlandés broch, que vol dir «fem» o «brossa», i amb el gal barros, que vol dir «matoll». Tot just la mateixa ambigüitat valenciana de «brossa» (fem i herba), que també trobem a la paraula menys coneguda de borró, que és la planta amb la qual es feia l’envelat de la barraca, i que servia per a adobar els camps (en castellà: emborronar). Adobar està relacionat, és clar, amb el castellà adobe (atovó). De fet, les formes més antigues que arreplega el repertori CIVAL de l’AVL es refereixen a adobar cases. Per tant, la distinció fang–tarquim sembla construir-se sobre la dualitat net-brut. Sanchis Guarner documenta «més brut que el tarquim» (Els pobles valencians parlen els uns dels altres, 1963) i el mateix Coromines arreplega el sentit de tarquim com a «detritus» (Marina Baixa), «excrements» (La Safor) o «matèries fecals» (La Ribera Baixa). Val a dir, la nostra paraula és més pròxima al sentit de l’amazic taqqit que a l’«acumulació» àrab, encara que qüestionar el gran etimòleg puga semblar pecat mortal.

És possible que l’ús de llot siga tardà al País València (de fet, CIVAL arreplega exemples a partir del segle XX, encara que Jaume Roig parlà d’enllodar), perquè lògicament es disposava de la nostra forma tarquim, mentre que a Catalunya adoptarien més bé llot (es troba a Eiximenis, que era gironí). Com que el castellà ja tenia barro, li donaren a fango una connotació negativa («llot apegalós» o «vilipendi»). Per això, quan el president del govern parlà de máquina del fango, més bé hauríem de traduir-ho per màquina del tarquim. A més, crec que no s’hauria de donar al verb enfangar l’accepció negativa que prové del castellà, perquè a la nostra llengua sempre és una cosa pura o neta («Lo fang bo per a fer càntirs ha de ser net i ben pastat», Llibre dels secrets d’agricultura, 1617, trad. Miquel Agustí). Seria recomanable, si es vol donar aquest sentit negatiu, fer servir enllotar, enllodar, que deia Roig, o enllordar. Per últim, quan es parla d’allò que resta després del cataclisme del dia 29 d’octubre, no s’hauria de dir fang, sinó tarquim: «llot que depositen en el fons les aigües […] que inunden un terreny» (DAVL); i que, segons la hipòtesi etimològica explicada, incorpora essencialment aquest sentit de brutícia. Sí, brutícia, molta brutícia. També moral i política.