Fars

Foto: El far de Canet d’en Berenguer, al Camp de Morvedre.

Havia plogut, i encara plouria més. Era un matí de Pasqua i, en companyia del xiquet i del iaio, passejàvem pel terme de Canet. Hi havia bassals i feia frescor: semblava una jornada de primavera de la nostra infantesa, feliç i fins i tot innocent. Anàrem a la mar i miràrem les onades, que sempre riuen. En acabant, ens acostàrem a visitar el far.

Projectat a final del segle xix, es va posar en funcionament –es va encendre– l’any 1904. El far es troba una miqueta retirat de la costa i de l’humil delta que forma el Palància en arribar a la Mediterrània. A les nits encara l’encenen i projecta la seua llum cap als ports de Sagunt i de València. Sembla que la seua torre cilíndrica, de trenta metres d’alçada, esvelta i elegant, vulga reivindicar-se enmig de la transformació turística d’aquest poble del Camp de Morvedre. On abans hi havia marjal i camps de tarongers, ara hi ha xalets i edificis d’apartaments. Però el far persevera, nit rere nit.

Potser per això m’agraden els fars: perquè són llums en la foscor, constants i antigues, pròpies d’un món més lent i assequible que l’actual. No sé si aquesta és la causa del seu atractiu. Probablement no, o no tan sols. La fascinació pels fars –si és que se’n pot dir fascinació– deu provindre més aviat del seu aïllament geogràfic. Per descomptat, no és el cas del far de Canet, però sí del far de les illes Columbretes, per exemple, que donà lloc a una de les millors novel·les de Vicent Usó, Les veus i la boira. Una illa amb un far és, també, l’escenari triat per Albert Sánchez Piñol per a la seua cèlebre La pell freda.

Segons he llegit, existeixen quinze fars a la costa valenciana, alguns de relativament moderns i altres de més antics, com ara els de Cullera, el cap de la Nau i el cap de Sant Antoni, els quals desafien la mar des de la talaia de les muntanyes i els penya-segats. Una nit, des d’un avió o des d’un vaixell, voldria resseguir la vora de la mar i identificar cadascun d’aquests fars, des de Santa Pola fins a Alcalà de Xivert. Més enllà del seu magnetisme narratiu o de la seua fotogènia, els fars m’agraden, com deia, perquè ens proporcionen una guia, un acompanyament, una referència. Acostumats a viatjar gràcies a programes informàtics, hem oblidat en certa mesura a llegir el paisatge, a mirar, saber i dir el nom de cada cosa. Els fars, en canvi, s’obstinen a recordar-nos-el cada nit. Com certes persones, arrelades a terra i amb una mirada que vol arribar lluny, serenes i sàvies, conscients del lloc que ocupen i amb sentit de la comunitat a la qual pertanyen. Persones que són fars, a la seua manera: una llum que perdura, que ens ensenya i ens consola, que ens reconcilia fins i tot, com aquella pluja suau que ens alegrà la darrera Pasqua.

Revista número 502, pàg. 51. Maig 2024.