La revista degana en valencià

Feliç centenari

24/10/2022

De vegades costa trobar el trellat a uns esdeveniments que són molt normals i no acaben de fer el pes cabal per a entrar-hi, fins que, ves per on, hi apareix el tema que justifica dedicar-hi quatre ratlles i traure l’entrellat. Un exemple: el centenari de la coronació de la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats, l’any 1923, amb la presència del Sr. Arquebisbe (que un poc més tard seria cardenal primat de Toledo) i amb la presència dels reis d’Espanya. Com és fàcil de comprovar, la devoció dels valencians a la Mare de Déu compta amb una història ben llarga, constant i manifestada solcant la mateixa història de la ciutat cap i casal del Regne. Va nàixer al segle XV com a imatge que presidia la Junta de l’Hospital General i que es portava com a protectora d’aquelles persones que la confraria ajudava a soterrar per manca de diners, per ser ajusticiats o perquè el difunt no era reclamat per ningú. Era present en el capitulat, el lloc de reunions de la confraria, i tot per iniciativa del pare Jofré, el mercedaris que havien observat els maltractaments infligits a pobres i desvalgut «folls i orats» (infants i orats diuen les veritats).

Va passar més tard a fer-li una festa en el mig any de la Immaculada Concepció, propiciada sempre pels franciscans. Al temps que augmenta la devoció a la Mare de Déu dels Desemparats, va baixant el pes social que tenia una altra advocació mariana originària de la conquesta: la Mare de Déu de Gràcia (una menuda icona de la marededéu que portava sempre el rei Jaume i que va deixar al temple dels frares agustins). El capellà d’Alfons el Magnànim, que escriu una de les quatre grans cròniques del país, hi reporta la visita que li feu el cardenal Roderic de Borja en una visita com a legat papal i com a arquebisbe de València a finals del segle XV: visita i resa davant la icona de la Mare de Déu de Gràcia i després viatja al Puig per resar a la icona del monestir mercedari.

Uns anys més tard s’habilita una de les capelles de «l’obra nova» de la seu, per posar-hi la imatge que fins a eixe moment presidia el Capitulet. I més tard, al s. XVI, es prepara i es construeix la basílica actual, aprofitant cases on vivien famílies particulars i el degà catedralici. La seua festa continuarà celebrant-se al mig any de la Puríssima i sovint coincidia amb la de la Mare de Déu de Gràcia. Però és ara quan pren una gran força l’advocació com a patrona de la ciutat de València, fins que en arribar a la segona meitat del segle XIX rep el nomenament papal de Patrona de la Ciutat; ha perdut ja els primers objectius –protectora de folls i orats, d’infants abandonats i d’acompanyar els ajusticiats o trobats difunts sense que ningú els reclame–, i passa a ser la principal advocació mariana que celebra la ciutat i, ara també, comença a propagar-se la seua advocació per altres llocs de l’antic regne i d’allà on la presència de valencians era notable.

Aquestes circumstàncies van preparant l’ambient per a la coronació, que tingué lloc ara fa 100 anys, com he dit adés, amb unes grans mostres de devoció. Si avancem un poc més recorde l’assistència de tots els seminaristes –amb l’uniforme oficial– a una celebració perquè el papa Joan XXIII l’havia declarada patrona «de toda la Región valenciana», amb la qual cosa van vindre els bisbes de Sogorb-Castelló i d’Oriola-Alacant a les celebracions i la missa pròpia es feu també oficial als bisbats germans que acabaven de remodelar els termes feia dos o tres anys. La festa, a més de la Missa de Descoberta, era acompanyada per la Missa d’Infants, pel trasllat –al qual també anàvem els seminaristes–, la Missa Pontifical a la seu i la processó vespertina. A més a més, es varen refermar els objectius de caritat de la confraria i altres celebracions com la Missa de les Floristes, el Besamans, el concert homenatge. A tot això cal afegir la retransmissió televisiva de la missa de cada dia per una emissora on té gran pes econòmic la Conferència Episcopal.

Enmig de celebracions d’efemèrides de tota mena, ara cal organitzar les diverses celebracions que han d’acompanyar la consecució de la indulgència, que té uns requisits normals: confessió i comunió sacramentals i pregar per les intencions del papa. Serà un any en què visitaran la basílica moltes peregrinacions vingudes de totes parts de l’arquebisbat i es reforçarà el servei social que comporta l’advocació envers els pobres i necessitats. Que molta gent recobre la seua pertinença a l’Església i millorem la nostra societat.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top