La revista degana en valencià

Felicitacions!

No podem fer una ullada a la Plaça de l’Església, per on passa la vida del nostre poble, sense alegrar-nos dels dos nous sants canonitzats pel papa Francesc. Posats com a models de pastors, el papa Pau VI i el màrtir monsenyor Romero del Salvador brillen amb llum pròpia: el primer per haver continuat i donar el final al Concili Vaticà II, amb el consegüent desplegament de documents i decrets que el posaven en pràctica, i l’altre perquè va viure allò que en déiem aleshores «l’esperit del Concili» fins al punt de donar la vida per les seues ovelles maltractades i perseguides pels poderosos del seu país.

També cal que ens alegrem per la festa del passat 9 d’Octubre: els actes cívics han transcorregut sense incidents i entre els premiats per la Generalitat hi havia un bon grup d’amics i coneguts. Amb tot, personalment discrepe de la decisió de no entrar amb la Senyera a la catedral; en aquell primer 9 d’Octubre de l’any 1238 de ben segur que Jaume I hi va ser present en l’Eucaristia celebrada fora dels murs de la mesquita encara no consagrada i va fer donació al bisbe de València de la mesquita major i totes les altres de la ciutat (vos sona això amb el disbarat d’algunes «immatriculacions» negades darrerament?). No passa res ni suposa una ofensa a la comunitat musulmana o als no cristians que es reconega i es celebre la història passada sense reviure connotacions de batalles i victòries en contra de gent que viuen ara com a veïns nostres; recordar la història i reviure-la no comporta retornar a situacions de manca de llibertat ja superada (no feu com a Alaquàs, on cada any a les festes de moros i cristians guanya un dels dos bàndols, cosa que fa incomprensible que l’any que guanyen els moros continuen fent festa els diumenges i no els divendres i celebrant la Mare de Déu de l’Olivar i el Crist de la Bona Mort). No es tracta de retornar a vells costums, sinó de viure amb senzillesa uns fets que han marcat la nostra història i cultura, com va dir el Sr. Cardenal a la Seu el mateix dia 9 d’Octubre després de besar la Senyera que hi va portar l’associació cultural Lo Rat Penat ocupant, ara sí, un lloc que pertocava a les autoritats cíviques.

Per una altra banda, ens alegrem que continue la reconciliació i que es pose fi a la «transició política» traient les restes del dictador de l’horrorós monument que va manar construir i on va ser soterrat l’any 1975. Reconéixer fets històrics no és el mateix que lloar polítics que van fer patir tanta gent i tants anys. Estarà bé que li donen misericordiosa sepultura on no puga rebre homenatges; tan defensor com era de la institució familiar, ¿per què no ajuntes marit i muller al mateix cementeri?

Per últim, també m’alegre del camí que va recorrent l’amic Josep M. Jordán Galduf, gran col·laborador de Saó i que dóna per finida la seua presència en aquestes pàgines (llàstima!): tenim una gran colla d’amics en comú, especialment Judes (Antoni) Moreno, també llirià com ell i jesuïta resident a Mallorca, però que fou company de seminari durant 12 anys. Jo mateix vaig presentar a Llíria un llibre de Jordán Galduf titulat Cartes a Judes, en què contava el camí de la seua vida espiritual que l’havia portat a l’agnosticisme. En el nou llibre que acaba de publicar ens diu que ha retrobat, gràcies a molts amics, el camí d’un humanisme cristià. Enhorabona! El camí, el recorrem molta gent i mai està exempt de creu i reafirmacions, juntament amb penediments per no haver-ne estat fidel, però Déu convida pobres, coixos, cecs al seu festí… Fins i tot ho som els criats que envià a omplir la sala de noces…, però vivim l’alegria de fer camí juntament amb molts altres i és veritat allò que com més en serem, més riurem. Felicitacions, amic Jordán Galduf!

Inscriu-te al nostre butlletí

Top