Fem vacances –cara i creu–

Pep Ferrer.

Ja ho diu la dita: «A l’estiu, tot el món viu». Bé o mal però viu. I mentre els qui disposem de mitjans per anar-se’n de vacances, gaudir d’altres indrets i paisatges, hi ha els qui han estat contractats –o no!– per treballar al juliol i l’agost i després ja t’apanyaràs.
Moltes d’aquestes persones treballen en condicions estressants doncs cal atendre de pressa la clientela que hi ha a la terrassa, o les taules del restaurant. Algunes fan més hores de les previstes. Hores de les quals no obtenen cap remuneració. Si les reclamen, pot ser pitjor el remei que la malaltia. L’empresa, en lloc de pagar el que deuria, pot ser que els amenace amb l’acomiadament.
Per altre cantó el sou que reben, aquests treballadors temporals, ningú el voldríem per nosaltres. Resta prou lluny del que en realitat s’hi guanyen i del que seria just.
Però a la fi de la temporada, els portaveus oficials s’ompliran la boca amb l’extraordinària xifra de visitants i el percentatge que ha augmentat respecte de l’exercici anterior.
No expliquen a costa de qui i com s’han aconseguit aquestes allaus d’estrangers que cada any fan “spanish holiday”.
I nosaltres que fem? El concepte vacances, no és sinònim de no fer res. És temps de fer una aturada en el quefer diari que al llarg de l’any hem de complir. És temps de descans, però també de formació, distracció i gaudi.
Moment apropiat per visitar amics, indrets o paisatges, sense pressa amics sense pressa, assaborint cada moment i cada cosa que fem. Hem de declarar-li la guerra a l’estrés, a la presa que, de vegades, tenim encara que no ens cal. Visitar allò que hi ha a prop d’on siguem. En açò hem de reconéixer que molts dels estrangers que venen ja saben on estan els castells, o tal cova o monument que, dissortadament, nosaltres de vegades desconeguem.
Moment ideal també –si som en família– de dir-ho i contar-nos aquelles coses que anem fent però mai tenim temps de manifestar-les. Experiències, problemes, projectes, il·lusions, descobertes, neguits. A qui millor contar-li-ho que a la nostra família?
Trenquem la barrera de les pors i vergonyes que –a canvi– el que tenim per guanyar no té preu.
I trenquem sobre tot el ritme de vida marcat per una constant; la presa.
Fins i tot, si la fem desaparéixer que siga per a sempre.
La presa, és clar!