Tens 0 productes a la teua cistella
Escric aquestes línies encara amb l’eufòria de la mobilització del 8M, que va desbordar els carrers de la ciutat de València, i de tantes altres també, a tot arreu. No era gens fàcil, a priori, tenint en compte totes les manifestacions que portem acumulades i totes les que vindran encara. És possible que algú pense que, sobretot, no era gens fàcil tenint en compte els temps que corren. Però, una volta més, el feminisme –eixe moviment durador, transversal, subversiu i divers per naturalesa– ha demostrat que es fa més gran davant de les dificultats.
Perquè, de dificultats, en tenim moltes. Massa, de fet. De tots els colors, per totes les bandes, dintre de nosaltres mateixes també, a tot arreu, a través de la història, amb motiu o sense. Contra totes. Un moviment així, que té la capacitat de traure al carrer milions de persones en tot el món, és tan potent com esfereïdor. Entenc el temor del sistema; és normal. Una societat empoderada està preparada, alerta, compromesa.
No tot són flors i violes, per descomptat. Podríem insistir en el fet que en molts indrets hi ha hagut no una manifestació, sinó dues. I que això demostra una gran feblesa, un conflicte, una divisió que, per ara, es percep com irreparable: el debat sobre el subjecte, l’objecte, els complements i el predicat. Uns dilemes que fan que companyes de fatigues i d’alegries estiguem tan enfrontades que preferim marxar separades. O podríem detallar les situacions incòmodes i, fins i tot, violentes que ocorren quan estàs en la comissió d’ordre de l’organització de la manifestació, amb alguns pocs homes (i dones també) que no entenen que en la part inicial només ha d’haver-hi dones. Que, a més, enguany, són dones d’Horta Sud i, per tant, víctimes de la dana. Que hui és el nostre dia i ells ja tenen els altres 364. Que, si miren al seu voltant, veuran que no hi ha cap altre home; això no els estranya? Per sort, són una ínfima minoria i les mirades còmplices de la resta de persones que esperen a les voreres compensen les males paraules de qui no sap en què consisteix ser un aliat: una persona a la qual no s’ha de demanar perdó per existir.
Res del que ens passa no és nou. Des que va nàixer el moviment feminista com a tal, amb el que això implica de base teòrica, d’autoconsciència i d’acció directa, trobem els mateixos patrons i obstacles. Fins i tot abans de configurar-se de manera col·lectiva, les dones més o menys acompanyades que desafiaven les normes van pagar la seua rebel·lia sovint amb la indiferència, la condescendència, el rebuig o la burla, sempre amb l’oblit, en alguns casos, amb la presó o la mort. Ara les feministes anem torcant la pols (emulant Carmelina) de sobre els seus noms perquè florisquen. Te’n podria dir una, te’n podria dir mil, com escoltem a la cançó que va eixir de l’aula de música de l’IES de Càrcer, en el marc del projecte «Igualem-nos/Música per la Igualtat». Hatshepsut, Aspàsia, Hipàtia, Lívia Drusil·la, Boudica, Yeshe Tsogyal, Fàtima al-Fihriyya, Murasaki Shikibu, Hildegarda de Bingen, Isabel de Villena, María Enríquez, Artemisia Gentileschi, Narcisa Torres, Olympe de Gouges… La llista va augmentant a mesura que el feminisme es consolida i creix l’interés de les dones de saber quines ens han precedit. Ada Lovelace, Sophie Blanchard, Emmeline Pankhurst, Harriet Tubman, Alexandra Kollontai, Elena Just, Lise Meitner, Amelia Earhart, Wangari Maathai, Maryam Mirzakhani, Malala Yousafzai, Nemonte Nenquimo… Llegir els seus noms provoca una mescla de pena i de goig al mateix temps. Pena per la invisibilització pertinaç, goig perquè nosaltres sí que les veiem. Per sort, és impossible mencionar-les a totes. Si algunes ens sonen, no dubteu que és per la perseverança d’altres que les coneixen i, sobretot, reconeixen.
Tampoc no és fàcil ensenyar feminisme. De fet, és esgotador la majoria dels dies. I no parle només de les aules, que també, sinó del dia a dia. Quan una es declara feminista, ha d’estar preparada per a contestar preguntes en qualsevol moment i situació sobre, per exemple, el nombre (tres o quatre) d’onades feministes, o la conveniència que els permisos per naixement siguen iguals i intransferibles, o si la prostitució és un treball o una explotació. La immensa majoria de dies, estic feliç de contestar-les totes. Jo m’incline per dir que estem en la quarta, després del salt qualitatiu de les vagues feministes, que han fet que ens empoderem globalment. Tindre els mateixos drets de criança ens ajuda a construir un món més igualitari perquè empeny els homes a cuidar i contribueix a eliminar els prejudicis a l’hora d’accedir a un lloc de treball. Crec fermament que la prostitució és l’esclavitud del segle XXI i que mentre hi haja homes que tinguen el privilegi de posar preu als nostres cossos serà més difícil aconseguir relacions afectives i sexuals lliures i igualitàries. Però, no cal dir que hi ha dies en què, simplement, no tinc ganes de discutir. Perquè, no sé com ens ho apanyem, que el que sí que és fàcil és acabar discutint.
No poques voltes el desànim em guanya, ni que siga per uns instants. Llegir que, segons algunes enquestes, i a pesar de la ingent feina que es fa des de l’educació i la coeducació, un de cada tres joves valencians pensen que el feminisme els perjudica, o que tres de cada quatre joves valencianes pateixen violència masclista digital m’entristeix profundament. Fins al punt que aplegue a pensar que tenim tota una generació perduda d’homes joves que han abraçat els postulats feixistes de polsereta barata sense adonar-se’n i que han aprés a canalitzar totes les frustracions derivades de la merda de món en què vivim mitjançant moviments del polze damunt d’una pantalleta de mòbil. Missatge ràpid, clar i infecte. Elles tampoc estan lliures ni de perill ni de pecat, i la seua consciència feminista desperta molt més prompte que la de les dones de la meua generació, la de les seues mares. Però estan exposades a un tsunami d’estereotips en imatges publicitàries irreals i en cançons de lletres infames. Tot igual d’infecte.
El patriarcat té molt de mèrit, sense dubte. Eixa configuració social i cultural estructurada en base al domini dels homes sobre les dones ha perdurat durant mil·lennis i sempre troba els camins per continuar existint. S’adapta i es transforma de manera exemplar per tal de continuar determinant l’existència dels éssers humans. Quan sembla que trontolla, es recupera del colp i busca noves vies.
Però hui, amb un somriure als llavis, em permet a mi mateixa assaborir la sensació de victòria de totes les dones, juntes i separades, sobre els masclistes i els seus discursos d’odi que aboquen contra nosaltres, les feministes, per tots els mitjans possibles. Els carrers han parlat. Amb contundència, amb força. Cridant amb determinació i també amb alegria. Hem sigut, som i serem imparables.
Revista núm. 511, pàgs. 44-45. Març 2025.
