Feminisme per a una Europa sostenible

18/11/2019

Malgrat que la lluita per la igualtat entre homes i dones és una prioritat en totes les cartes de la UE, la realitat és que les polítiques dels estats continuen posant molts obstacles perquè siga una realitat. Feminisme i lluita per la sostenibilitat es revelen forces emergents entre la societat europea, amb moltes més connexions de les que sembla.

Ara fa tres anys de la mort de Rosa Pitarch, veïna de Reus nascuda a Castelló, asfixiada per les flames d’un ciri que escalfava el seu dormitori, víctima de la pobresa energètica. Ara fa vint-i-set anys del violent assassinat de les tres xiquetes d’Alcàsser, víctimes de la violència masclista. Però no cal anar tan lluny: cada dia, dones d’arreu d’Europa (i del món) són víctimes del sistema patriarcal en què vivim. D’altra banda, l’Amazones es crema. Les serres valencianes també. Onades de calor amenacen els boscos d’Alaska. Rècord de temperatures màximes a la Comunitat. Fins a un milió d’espècies de plantes i animals en perill d’extinció; el samaruc, la rosseta i el punxoset, algunes de les 17 amenaçades al nostre territori. També víctimes del mateix sistema patriarcal. Una societat que creix al marge dels límits planetaris, no és una societat sostenible. Reconeguem-ho: l’actual model econòmic i social ha fracassat. Només si posem la vida al centre de les polítiques, podrem pensar en un futur millor, sostenible i igualitari per a homes i dones. Cal preguntar-se, doncs: ¿és aquesta la prioritat actual de la Unió Europea?

Objectius i incompatibilitats amb el sistema. La proposta actual del Consell Europeu parla d’una Europa «ecològica, justa i social» que ha de «fer més» per garantir la igualtat de gènere: «és tant un imperatiu social com un actiu econòmic», han reflectit en la seua nova estratègia 2019-2024. Les polítiques europees, dissenyades al voltant de l’economia de mercat, són un reflex de les societats actuals, arrelades en uns valors masculins i patriarcals que fomenten l’explotació dels recursos i de les persones. Un model econòmic que es mostra incompatible amb la preservació del planeta i amb la igualtat entre homes i dones. Com explica l’economista i sociòloga Diane Elson, «no es pot aconseguir la sostenibilitat ambiental ni l’apoderament de les dones sense qüestionar els models de creixement, (…) que no tenen en compte els recursos aliens al mercat, no tan sols el clima i els oceans, sinó tampoc el treball no remunerat de cura de la família, vital per al benestar humà i que realitzen d’una manera desproporcionada les dones».[1]

Es desprèn d’aquestes idees que, per arribar a una societat igualitària i sostenible, necessitem qüestionar els preceptes actuals i redefinir els valors, posant la vida al centre de les polítiques. Un camí difícil, però possible. ¿Què podem fer des d’Europa per començar aquesta marxa?

«Fa exactament 40 anys, Simone Veil es va convertir en la primera dona presidenta del Parlament Europeu. Gràcies a ella i a altres figures icòniques, em presento jo». Ursula von der Leyen, apropiant-se d’un discurs que ha sigut qualificat de feminista, social i ecologista, va fer història el passat 16 de juliol en ser elegida primera presidenta de la Comissió Europea. Fins ara, només dues dones, Simone Veil i Nicole Fontaine, havien arribat a la presidència de les institucions comunitàries: dues d’un total de 45 presidents que han tingut el Parlament, la Comissió, el Banc Central Europeu, el Tribunal de Comptes i el Consell Europeu. En aquesta nova legislatura que està començant, també Christine Lagarde fa història en ser la primera presidenta del BCE.

Al llarg dels anys, també observem que els percentatges de dones eurodiputades han anant en augment: abans de les primers eleccions en 1979, només 31 dones en van ser membres. En les primeres eleccions parlamentàries europees, el percentatge va ser del 15,2 %, i ha anat incrementant cada cinc anys fins a situar-se en l’actual 40,4 %, una xifra per damunt de la mitjana dels parlaments nacionals a la Unió, que es troba en el 30,2 %.

Per una feminització de l’espai públic. La necessitat d’incloure les dones en tots els nivells de presa de decisions (i també en el cicle de definició, implementació i avaluació de polítiques públiques) és necessària per a una societat justa, però també per a un futur sostenible. Els reptes actuals de supervivència planetària necessiten l’experiència i el punt de vista del 50 % de la població que ha estat lligada a les cures i a la preservació de la terra. No perquè hi haja un vincle natural i universal entre les dones i l’entorn (reproducció, subsistència), sinó perquè és producte d’unes normes socials i culturals establides. És d’aquesta experiència en la que s’han de basar les noves líders, com afirmava l’ecofeminista i política Petra Kelly: «les dones, en compte d’emular figures com Margaret Thatcher que segueixen uns patrons masculins, han de defensar un poder que reflectisca els valors i l’experiència de les dones».

Trencar sostres de vidre és, sense dubte, una tasca pendent per a una Europa feminista, però no ens portarà a una societat més equitativa i sostenible per si mateixa. Com déiem al començament, el que Europa veritablement necessita és un canvi de mentalitat que situe la vida al centre de les polítiques i incloga la perspectiva de gènere en tots els àmbits: agricultura, energia, medi ambient, indústria, cultura… per transformar les societats i les economies existents.

Una perspectiva de gènere global. ¿Quines mesures concretes podem demanar a la Unió en aquest nou període legislatiu que comença? En primer lloc, una posició més ferma per eradicar la xacra de la violència contra les dones, especialment el feminicidi, a Europa i arreu del món. La Unió Europea ha de ratificar i implementar la Convenció d’Istanbul sobre la prevenció i lluita contra la violència envers les dones, un instrument legislatiu necessari però no suficient. La Comissió ha d’anar més enllà i proposar una Directiva europea sobre violència de gènere, que homogeneïtze les legislacions nacionals i siga d’obligatori compliment per a tots els estats membres. A més a més, Europa ha de promoure l’eradicació de la violència contra les dones a la resta del món, a través de la cooperació i el diàleg polític, denunciant en veu alta les vulneracions dels drets de les dones.

En segon lloc, la Unió Europea ha de garantir la independència econòmica de totes les dones, incloent les proteccions socials, l’eliminació de la taxa rosa, l’eliminació de qualsevol forma de discriminació basada en les baixes parentals (de mares i pares) o l’accés a una sanitat de qualitat per a totes. Per aconseguir un repartiment més equitatiu del temps i dels béns, es necessari traure el mercat de l’epicentre de totes les polítiques i posar la vida de les persones i del planeta al seu lloc. No només proposar una economia verda, sinó també una economia de les atencions, que tinga present el treball històricament invisibilitzat que fan les dones en l’àmbit domèstic i que és el que ens ha permés fins ara una vida sostenible humanament. És necessària, doncs, una nova repartició justa del treball de producció i del treball de reproducció entre homes i dones, repensant com actuem i democratitzant les cures. Tot allò, des d’un punt de vista veritablement feminista, és a dir, que tinga en compte les múltiples discriminacions que pateixen les dones i no en deixe enrere a cap per motiu d’ètnia, religió, llengua o classe social.

Proposar una reorganització del temps de treball, amb una reducció de la jornada laboral, fomentaria una repartició més equitativa del treball i contribuiria a la reducció de l’empremta ecològica. Així mateix, la Unió Europea ha d’assegurar una transició energètica justa que no excloga les dones en el repartiment de nous llocs de treball verds. Per a una representació més paritària, cal lluitar contra els estereotips que marquen el futur professional de nens i nenes, així com garantir l’accés a l’educació de les xiquetes i la formació de les dones al llarg de la vida. Finalment, recordem que els tractats europeus recullen des de 1957 el principi de «a igual feina, igual salari»; per contra, a Espanya, per exemple, la diferència entre el salari brut d’un home i el d’una dona és del 24 %.

En tercer i darrer lloc, les institucions europees han de treballar conjuntament per a convertir Europa en un referent dels drets humans. Promoure els valors de llibertat, igualtat i solidaritat, donant exemple dins del nostre territori: assegurant una resposta humanitària a situacions com la crisis migratòria, amb un enfocament de drets humans i amb una atenció especial a les necessitats pròpies de les dones refugiades.

La Unió Europea ha de garantir la pau, la seguretat i la dignitat per a les dones amb l’adopció d’un paradigma més just i sostenible que siga coherent dins i fora de les nostres fronteres; incloure una perspectiva de gènere en totes les seues polítiques, adoptar un llenguatge inclusiu i combatre activament els estereotips socials i culturals de gènere. Només desfent-nos dels valors patriarcals i abraçant noves propostes alternatives serem capaços de superar l’actual crisis planetària. La premissa és, més aviat, ben senzilla: la igualtat és necessària per a un món sostenible.

[1]              Diane Elso (2019). «Apoderament de les dones i sostenibilitat ambiental en el context dels acords internacionals de les Nacions Unides», en Per què les dones salvaran el planeta (p. 43-55). Barcelona: Raig Verd Editorial.