Fer d’alcalde no és un ofici

Toni Francés, alcalde d’alcoi. Foto: MarcAlcoi , CC BY-SA 3.0 , via Wikimedia Commons. 

Aprofitant un acte acadèmic, en presència de les forces vives de la ciutat, Toni Francés ha deixat caure la bomba política. Segons la crònica periodística, Francés va assegurar textualment que ganes de tornar a presentar-se a les eleccions “no li’n faltaven”. Però a jutjar per les reaccions, els seus apetits són inversament proporcionals als desitjos de la immensa majoria. A dreta i esquerra, la reacció ha estat la mateixa: “Ja està bé”.

No sé si esteu familiaritzats amb aquests tipus de saraus protocol·laris, jo en absolut, però dubte que ningú alçara el braç per demanar-li explicacions. Per preguntar-li, per exemple, on va quedar aquella promesa de limitar a dues legislatures la seua presència al capdavant del consistori. L’any 2011, quan es va fer càrrec de l’alcaldia va proclamar als quatre vents que estaria només vuit anys.

I els qui no creiem “ni en Déu, ni en reis, ni en tribuns” vam aplaudir. Per fi, pensàvem, un batlle que no s’amarrava amb força a la butaca. Un que mirava abans pel poble que pel seu compte corrent al banc. Dos manaments i prou, perquè fer d’alcalde no és cap ofici. És només, o hauria de ser, un parèntesi a la vida professional de qualsevol. Però per a això, clar, has de tenir vida professional.

Doncs ací el teniu, cap als setze, i diu que vol estar-ne vint. Vint-i-quatre, si contem des del 2007, quan va ser elegit regidor en el número sis de la candidatura encapçalada per Patri Blanquer. Per cert, entre els dos sumen ja més de mig segle cobrant de l’erari públic: de l’Ajuntament d’Alcoi, de la Diputació d’Alacant o del Congrés dels Diputats. De vegades, fins i tot, d’un lloc i de l’altre.

L’incompliment de la paraula donada retrata al personatge. Aparentment, ben lluny d’aquell jove socialista que, gràcies a un pacte amb Esquerra Unida i el Bloc, va desplaçar la dreta especulativa. Ja sabeu, la d’Enrique Ortiz i la Rajola: la de Serelles, la Rosaleda, l’hotel de luxe a la Font Roja, els sobrecostos del Calderón, el golf urbanitzat de Xirillent i l’omnipresent polígon de la Canal. Uns adversaris polítics als qui ha plagiat en el fons i en la forma.

De l’esperança i el discurs inicial no en queda gairebé res, la poltrona se les ha engolides. I el balanç no pot ser més ruïnós. Les deficiències dels serveis públics (l’aigua, la brossa i el bus) continuen enriquint als de sempre. El Centre Històric se’ns cau a trossos. No hi ha cap projecte cultural ni educatiu, més enllà d’afavorir el negoci de l’Església. Arrosseguem un greu dèficit assistencial. I no hi ha política de promoció econòmica.

De fet, ara rebategen una vella distopia que amenaça l’aigua del Molinar, i el futur d’Alcoi. Un projecte inviable, però del que pensen extraure magres beneficis, de la mà, no s’ho perdeu, del seu amic Mazón. Ho heu llegit bé, a jutjar per les rialles i les mostres d’afecte, la relació entre Toni i Carlos recorda aquella de fa anys entre Sanus i Zaplana. Definitivament, a les alcoianes i els alcoians algú ens deu haver fet mal d’ull, perquè, des de Botella Asensi, no tenim sort amb els alcaldes.

Diego L. Fdez. Vilaplana. Guanyar Alcoi.