La revista degana en valencià

Fernando Sapiña: la passió per la ciència

Hi ha notícies que arriben com un pitxer d’aigua freda, que et congelen i et deixen paralitzat. I la de la pèrdua de Fernando Sapiña ha estat una d’elles. De fet, no crec que siga el millor moment -per l’estat anímic- per escriure aquestes línies; però crec que es mereix això i molt més.

Fernando era un treballador incansable, no podia estar sense fer res. El vaig conèixer quan era director de l’Institut de Ciències dels Materials de la Universitat de València, i en oferir-li una secció de divulgació científica en Saó, va acceptar el repte sense dubtar-ho, tot i estar ficat en mil històries, com la direcció de la col·lecció “Sense fronteres”, els articles en Mètode o l’Espai Ciència de l’octubre CCC, entre moltes altres coses.

Sota el seu tímid somriure, el que va començar sent una relació professional va passar a ser una relació d’amistat. Recorde quan vaig fer les pràctiques de la carrera en el gabinet de comunicació del Parc Científic de la Universitat de València i em trucava sempre a la mateixa hora per prendre cafè. Ell prenia cafè, però també el seu indispensable suc de taronja. I somreia mentre ens explicàvem anècdotes del dia anterior, comentàvem l’actualitat, o ens esplaiàvem explicant-nos els nostres problemes.

Segurament la gent associe Fernando amb la ciència. Però jo també l’associe amb la música i a la seua passió per la cuina (i pel sushi!). Constantment enviava fotos dels plats que havia degustat, comentava que volia anar a tal lloc i provar tal cosa. I ens donava enveja a tots amb els seus deliciosos posts que pujava a Facebook. Però una cosa que ens unia en particular era la passió per la música. Vam començar a devorar articles que parlaven sobre la relació de la música i la ciència, i això va derivar a que realitzara un treball sobre això en la Universitat. I sí, encara tinc “Els neandertals cantaven jazz” a casa.

Un any, per Nadal li vaig regalar “Wegener”, el disc d’Arthur Caravan i Hugo Mas que porta el  nom del descobridor de les plaques tectòniques. Un disc que uneix música i ciència. Un disc que va fer seu, que vam fer nostre. I ell no podia parar de posar en bucle “Agon”, i quan ens vèiem cantava “aquest és l’hivern del nostre descontent”.

Més que descontents ens ha deixat la seua absència: ens ha deixat una gran tristesa, un gran buit. Personalment, ell va ser qui va fer que m’interessara per la ciència, que vera una utilitat a la comunicació científica i que apostara per ella. I és que ell transmetia la seua passió per la ciència a qualsevol. Amb el seu tímid somriure, però també amb la seua determinació i interès.

Fernando ens deixa un gran buit, una tristor immensa, però un gran llegat: la passió per la ciència.

Gràcies per tant.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top