Tens 0 productes a la teua cistella
L’estat de la música en valencià en l’actualitat és immillorable si ens fixem només en la quantitat de cançons que any rere any s’editen en format digital i físic. Però la qüestió és constatar si els grups i solistes poden aguantar molt de temps, com a creadors culturals, sense rebre ingressos. Perquè, no ens enganyem: és molt difícil actuar i tindre un caixet mitjanament digne com per a recuperar la inversió feta en temps i diners (instruments, enregistrament d’un disc, viatges, promoció, etc).
La gran queixa dels grups que comencen (canten en valencià o no) gira al voltant de les nul·les possibilitats de tocar en un concert en condicions. A priori podria semblar una situació idèntica a la de les acaballes del segle XX, però crec que no ho és. Les sales petites, mitjanes i grans són, moltes vegades, inaccessibles. Abans no era massa complicat presentar un disc de debut i no perdre diners. Podies acordar les fórmules perquè grup i gerència de la sala de concerts n’eixiren beneficiats. Els artistes percebien una quantitat mínima, com a despesa, i també podien cobrar per l’entrada al concert. Ara tot això és poc usual. Els grups han de pagar per actuar o assegurar-se un mínim d’entrades venudes segons l’aforament del local. Si les barres funcionen, tot solucionat. Després estan els problemes que tenen eixes sales amb els consistoris pel que fa a les llicències i horaris, per no parlar del veïnat.
Per tant, la situació no és, ni molt menys, ideal per als grups que tenen la seua font d’ingressos en les actuacions i per a les bandes que fan les primeres passes. I si parlem dels discos, tan sols les grans formacions de l’escena en valencià reben un extra d’euros per les reproduccions de cançons en les diferents plataformes digitals. Precisament enguany, Spotify ha anunciat que només pagarà als autors de cançons que superen les 1.000 escoltes anuals (igual es poden prendre una birra amb la remuneració…). A més a més, els grups que ho peten en internet, com és normal, també són els favorits en les festes majors i els principals grans festivals del País Valencià. I és aquí on detectem un altre problema.
«La bombolla festivalera»
El foment dels esdeveniments musicals de milers d’assistents és una realitat. La Generalitat, els ajuntaments i les grans promotores de concerts estan d’acord a potenciar els festivals. Però, el boom dels macrofestivals beneficia la música en valencià? La resposta la dona Jesús Barranco, president del Col·lectiu Ovidi Montllor de música en valencià (el COM) i membre del grup Gent del Desert: «No, si entenem per macrofestivals aquells més adreçats a la turistificació i més lliurats a la banalització cultural. Al juliol de 2022, el Col·lectiu Ovidi Montllor ens vam manifestar públicament en un comunicat sobre este tema, en què déiem: “Llevat d’honroses excepcions (…) la bombolla festivalera s’ha caracteritzat més aviat pel contrari: concentració empresarial, massificació, precarització laboral (…) i menysteniment de la producció musical autòctona i, en conseqüència, un impacte profundament negatiu en l’ecosistema musical local”. Aquell comunicat el féiem en un context de suport entusiasta de les institucions autonòmiques –més en concret, el departament de Turisme– a projectes que, en general, no apostaven per cartells paritaris ni en qüestions de gènere ni de llengua. El canvi polític produït posteriorment no augura precisament un capgirament a millor.“Els grups autòctons que, en un moment crític pel que fa a l’ús social de la llengua, han esdevingut un important actiu estratègic pel que fa a la presència pública del valencià, creació de marca i projecció exterior, es veuen ignorats en la major part de cartells amb la implícita malversació de recursos i pèrdua d’una oportunitat històrica de generar sinergies que tal negligència comporta”. «No podem oblidar, però, que també són molt nombrosos i molt importants els que no tenen eixa orientació turística o mainstream. La proliferació de festivals de tota classe i dimensió és una oportunitat per a mostrar-nos enmig de la diversitat. Ni podrem negar que gran part de l’escena en valencià s’ha orientat cap a una opció de música festiva que ha tingut en cites com Festivern o Feslloc emblema i catapulta», conclou el portaveu del COM.
Per contra, Barranco sí que té una bona percepció del funcionament de la música en valencià a les sales: «Pot semblar una apreciació massa subjectiva, però si em fixe en la cartellera dels dies recents en algunes de les fantàstiques sales que hi ha a València, em trobe Sigarrito obrint per a Sufin’ Bichos al 16 Toneladas, a Atlàntic presentant nou disc a El Loco, Òscar Briz fent una retrospectiva a l’SGAE… Hi insistisc: si fem una mirada llarga, de dècades, el balanç és que hi ha un progrés».
Polítiques transversals per al sector
Marga Landete ha estat la directora adjunta de Música i Cultura Popular de l’Institut Valencià de Cultura durant el darrer Govern del Botànic. «Hem treballat des de la transversalitat, pel que fa a la música feta en valencià i la música feta per dones», explica Landete. Així, en les ajudes públiques s’han tingut en compte aquests criteris –llengua i dona–, però també en les programacions de concerts». Per a Landete, «s’ha posat en valor la música feta al País Valencià i, especialment, la música feta en valencià perquè senzillament és d’una qualitat excel·lent».
Si parlem de festivals amb ajudes de l’administració pública, Marga Landete recorda que, durant la seua gestió, si una promotora demanava ajut econòmic havia de comptar amb un 25 % de la programació amb artistes valencians (que canten en valencià o castellà). «És de veres que els grans festivals et donen molta visibilitat, però també és cert que hi ha vida més enllà i pensem que és molt important que abans d’arribar a un gran festival totes les bandes han de tindre un rodatge adequat per anar guanyant públic, per això són fonamentals les iniciatives menudes, les de les sales de concerts que en set anys han rebut ajudes i la mediació per tot el que signifiquen les llicències o el tema de sanitat durant la pandèmia». L’exdirectora adjunta de Música i Cultura Popular afirma que «ajudar exclusivament els festivals és tindre una falta de perspectiva considerable. Hem de fer que tot l’ecosistema musical valencià estiga nodrit perquè els grups puguen créixer».
Productor 360 graus
Una altra de les potes cabdals per a un grup és l’enregistrament de les cançons. Una gravació professional et permet entrar en el circuit musical amb la consideració d’una feina ben feta. Aquí entren els principals estudis de gravació, un bon grapat, que trobem a terres valencianes. No sempre és fàcil aconseguir els diners suficients com per a traure un disc, o fins i tot una cançó. Encara recorde bandes que demanaven préstecs als bancs per entrar a gravar als anys 90.
Joel Gilabert treballa des del seu estudi a Dénia. Ha produït artistes com Smoking Souls, Ginlemons, Pupil·les, Kela o Oller i Guerra, i també és músic i tècnic de directes. «Vivim un moment en què la figura del productor 360 està molt implantada. Si bé en el meu cas és un paper que m’ha vingut de forma natural, sempre m’han cridat l’atenció tots i cadascun dels processos que intervenen en la realització del disc; és cert que els artistes cada vegada demanen més una figura que els acompanye al llarg de tot el procés, des de la producció fins al directe, passant per la part més tècnica. A vegades és com una mena de guia espiritual, especialment per a aquells artistes que s’enfronten al seu primer treball. Per la meua forma de treballar se’m fa difícil deslligar la part artística de la tècnica, per això em sent molt a gust fent aquest rol», argumenta Gilabert.
La falta de recursos és la clau d’un sistema viciat. «La precarietat un poc generalitzada del sector artístic emergent també propicia aquesta dinàmica. El que abans feien quatre persones (producció, gravació, mescla, músic…), ara ho fa una. Això abarateix bastant els costos i ho fa més assumible per l’artista».
Així, el productor 360 acaba fent un poc de tot i molt més. «En el meu cas, els directes són un complement econòmic important per poder tenir una dedicació amb més calma i cura en les produccions de l’estudi; no soc gens amic del mode xurreria, tot i que espere en un futur pròxim no haver de dependre’n tant», reflexiona el productor de la Marina.
Revista número 499. Febrer 2024.
