Fets de fang i dignitat

És realment irritant veure com els nostres governants han passat de la negligència i la desídia a negar qualsevol culpabilitat, engegant ventiladors i esguitant fang contra l’AEMET, la CHX, els ministres i, fins i tot, contra l’UME, rebent les oportunes galtades de tots i cadascun d’ells, deixant-los a l’altura del tarquim, i amb els mitjans desemmascarant mentides i denunciant els contractes discrecionals als seus amiguets per a la reconstrucció. Veure a Sánchez aprofitar l’oportunitat negociant el seu futur en mig del desastre. A Feijóo defensant la gestió de Mazón i al mateix temps desautoritzant-lo contínuament. A Vox, de gaidó, fregant-se les mans davant del fanguer polític en general. I a Compromís plantejant una moció de censura, però després de les multitudinàries mobilitzacions de València, Alacant, Elx, Castelló i altres poblacions. Unes mobilitzacions que continuaran, de moment, els dies 29 i 30 a tot el País Valencià.

Però la més brutal de les manifestacions del poble ha sigut la dels milers de voluntaris vinguts des de València i la contornada i que ha estat imitada des de tot arreu. Com a valencià i com a persona he vingut a ajudar en el que he pogut a Albal i a Catarroja: en una fàbrica de remolcs, en una de sofàs, en les escoles Esteve Paluzié, en una acadèmia d’estudis, en un desenrunament o traient mobles d’una casa. El més feixuc foren dos garatges, treballant en penombres, amb l’aigua fins a mitja cama, l’olor, la humitat, la calor… al costat de desenes de persones, la majoria joves, de les més diverses procedències: valencians, catalans, castellans, murcians, madrilenys… de les més diverses professions. També policies i soldats voluntaris sense uniforme, enfangats com la resta, contrastant amb els seus companys uniformats, nets, com la majoria dels seus vehicles. De tant en tant un soldat uniformat brut de fang mostra que hi ha classes i classes. I això també ho expressen molts veïns farts de demanar una ajuda que no arriba quatre setmanes després, mentre treuen l’aigua i el fang amb cabassos. Un treballador municipal demana no embrutar el carrer i ha de marxar davant la indignació dels veïns. I això que ací podem portar el fang a un solar que hi ha entre una escola i una muntanya de cotxes. Quatre guàrdies civils impol·luts paren i parlen d’una ajuda que tots saben que no arribarà. Al cap i a la fi, no depén d’ells. Ja ho advertí, de males maneres i escortada per militars, la ministra Margarita Robles: els pàrquings privats no són prioritaris. Recordava a la recentment dimitida consellera de justícia i interior Salomé Pradas. Esperem que no siga el tarannà del “general, tècnic, apolític i ben pagat” nomenat per a reconstruir el país. (Ara sembla que la Diputació s’hi posarà amb els pàrquings).

A part de les necessitats materials, els veïns necessiten ser escoltats i vomitar la ràbia, la desesperació i el dolor que guarden a dins. Històries que parlen de com se sentiren d’abandonats, com els deixaren morir o sobre la manca d’ajuda institucional… Com un matrimoni major del carrer Esteve Paluzié de Catarroja als que portem productes d’higiene que ens havien demanat. El marit amb dificultats de moviment, al càrrec d’un jove amb síndrome de Down que no vol eixir al carrer des del dia 29 i que cuiden una veïna impedida. Han perdut els mobles, però han salvat la vida mentre enumeren els coneguts morts al seu carrer. Una veïna del carrer la Reina parlant d’unes xiques ofegades, i mentre ho explica, davant nostre un veí s’afona i ha de ser atés per tres xiquetes que porten uns adhesius on es llig “psicòlogues”, tan necessàries com seran per a reconstruir persones. Els veïns agraeixen, alguns amb llàgrimes als ulls, el treball dels voluntaris. Un agraïment que fan també diversos alcaldes i alcaldesses, alguns entre crítiques al govern autonòmic.

Un cert descontrol encara es palesa quatre setmanes després. Dificultats al punt de recollida per a descarregar material que demanava l’Ajuntament de Paiporta. “Estamos saturados” diu una xica de Galdakao davant de muntanyes de material dins de les naus. Dels carrers de Catarroja han desaparegut els punts de distribució a peu de carrer. Alguns voluntaris han obert d’altres en locals arrasats. Han buidat les escoles de material d’ajuda i els voluntaris no hi poden pernoctar amb l’excusa del retorn dels xiquets, però resten tancades. El poliesportiu de Catarroja no agafa voluntaris: els nens han de reprendre la normalitat, diuen, però l’aparcament està ple de gom a gom de vehicles militars. Ens acullen molt bé al poliesportiu d’Alcàsser, on podem dormir i dutxar-nos. Mentre el casal de la Falla Raval d’Alcàsser prepara el sopar gratuïtament. Això no té preu. Un reconeixement als voluntaris vinguts de tot arreu, també de fora d’Espanya. A Catarroja ens parlen d’equips marroquins de desembossament i bombers treballant i que són atesos per la comunitat marroquina dels pobles de la zona. Senegalesos arribats de Sitges llevant fang de la caserna de la Guàrdia Civil d’Alfafar. I mentrestant, un catedràtic de Vox i un influenciador ultradretà s’embruten les sabates per a fer-se la foto i intenten capitalitzar la ràbia sense èxit. Junta Democrática només aplega un centenar de persones exigint la dimissió de Sánchez.

¿Es recuperarà el nervi econòmic d’aquestes comarques? En bona part segur que sí. S’obren carreteres, el metro, l’AVE (que arriba el pont de la Immaculada), s’injecten ajudes econòmiques… ¿Patirà la nostra cultura? Molt. La ‘barrancà’ ha afectat a 34 editorials, algunes greument, a infinitat de grups i de bandes de música, a grups de dansa i de teatre, a associacions culturals, etc. ¿I quina ha sigut la resposta dels poders públics valencians? De moment zero euros per a llibres als pressupostos, però regant amb diners els toros i les entitats terraplanistes com Lo Rat Penat o la RACV. I l’anuncia Pilar Tébar perquè el conseller Rovira ni ha visitat les escoles afectades ni ha donat senyals de vida fins a la desgràcia de Massanassa, on ha d’aclarir moltes coses.

Això sí, Rovira manté el seu propòsit de fer la consulta “contra el valencià” malgrat que el Tribunal Constitucional ha admés el recurs contra la llei. Eixe valencià que Mazón ha recuperat per a adreçar-se a un poble que l’acusa obertament d’haver-lo abandonat durant la tragèdia. En valencià perquè és la llengua majoritària dels pobles afectats. Gent vinguda d’arreu dels Països Catalans ha pogut comprovar com està d’arrelat encara al poble o, fins i tot, l’ha fet aflorar. Però ferit, com comprovàrem a Albal quan una xica que no arribaria als trenta anys, sorpresa, preguntava a sa tieta: –Pero tita, ¿tu también hablas valenciano? –Jo sí. I ta mare. Però des que morí mon pare quasi no el gaste. Com diu Gerard Furest, la valentia, com la covardia, s’encomana. Si ets valent i no canvies de llengua, eixirà el valencià rescatant-lo del fang que ens han anat posant des del fons dels segles.