Fil(l)s d’Aram

Síria és un gran engolidor poètic, un forat negre literari fet país de sol i d’escorpins. Des que va encetar l’edat del Bronze, no ha deixat escapar ningú, des d’Etheria i els Plinis fins al mateix Miquel de Palol en una nova revelació poètica: Dies Claríssims de Síria. Tot aquell (o aquella) que ha anat més enllà de Súnion, ha parat a Síria. Fet que hauria d’avergonyir-nos: gairebé la totalitat de la literatura sobre Síria fa bones les tesis d’Edward Said contra l’orientalisme occidental. L’orientalisme, diu Said (i es pot llegir a la Viquipèdia) és un cúmul de: «persistents i subtils prejudicis eurocèntrics contra els pobles araboislàmics i contra la seva cultura». Un autor tan divertit i tan poc sospitós com Mark Twain, per exemple, tan poc perillós que pot deixar-se fins i tot en mans de la canalla, diu en The Innocents Abroad, or The New Pilgrim’s Progress: «A Syrian village is the sorriest sight in the world, and its surroundings are eminently in keeping with it.» Gerard de Nerval, sempre darrere les faldilletes, amb una visió menys prosaica, fruit de l’evocació i recerca de les mil i una nits, assegura: «La nuit était venue, mais les nuits de Syrie ne sont qu’un jour bleuâtre […] mais, après tout, la douceur de la nuit, le ciel étoilé, me faisaient supporter assez bien l’ennui de cette réception». Nerval cada dia de cada dia trobava algú que li esclafava la guitarra o li espatllava la poesia, pobre! Potser fora millor adoptar una actitud com la de Gustave Flaubert, trobar Kuchuk Hanem, la Petita Senyora de Damasc, que balle l’abella o la vespa com és de rigor i deixar-se de cabòries. I això que Flaubert semblava molt, però que moooolt bovo quan el van criar!

Abans que res: no espereu d’aquest llibre de Palol una lectura facileta (Cap lectura és fàcil, caldria recordar). O poesia coenta, tant nostrada com escampada, ja se sap: dir coses boniques o bramar com si el tapís dels versos fora un genial palimpsest pamfletari com ara el Gernika de Picasso… Què en farem doncs dels Dies Claríssim de Síria, monsieur Palol? Què en farem, lector o lectora? Hi ha dàtils en aquest llibre de Palol? No, no hi ha dàtils, com tampoc hi ha camells, quines coses. Això sí, hi ha un dromedari, i si hi ha la mel, són les mels del perdó. Ja hi arribarem (al dromedari, vull dir), ara deixem-lo tranquil. Hi ha també tòfones blanques (si volíeu exotisme, aquest seria el cim, tòfones blanques de Síria, amb perdó dels francesos); resina, roses (i roses heretades), sospirs, asfòdels, magma, mareselves, el roig regidor (quina al·literació, oi?), focs i fums, ombra, sucre, rondalles, pedra seca, àtoms, els ocells (amb color o sense), pelegrins, palaus, núvols, harmonia, música, dolcesa, una daina (alegre i rossa), l’hotel (això preocupava molt Nerval i era l’oasi frescal de Mark Twain a Damasc), la (Gl)Ossa Menor, la clara geometria (només faltaria), la dansa, la molsa, la boira, les putes, la blava vida, la mar o el mar (segons com), la blanca diadema, el desig, el gat persa, les catedrals, la lubricitat, les terribles Afrodites, els dracs, el gos, la verda vermellor, Ulisses, Verdaguer, Valladolid i Sant Antoni de Calonge, àngels, peix blau, gallines, l’or de l’olor del blat, Madame Filosofia (mais oui), calces, matalàs i coixí: la Senyora! (omnipresent). I, ai, las! Que se’ns escolen! La policia i els d’hisenda.

Palol enceta, amb tot el que hem extret ut supra i més, un viatge: «En les foscors del mar hel·lenitzant, / per un camí d’evocacions i runes» i sap el que trepitja, és fill d’arqueòleg, i per això pot permetre’s el luxe de caminar (i asseguraria que d’escriure també i escriu molt bé) amb els ulls embenats. Ja ho tindríem: L’Odalisca, de 1862 o de 1861, de Marià Fortuny, ja ho tindríem: més ensucrat i exòtic, abellidor, que… el menjar blanc de Reus! Abandoneu tota esperança. Palol no és còmode. Ni en el camí llarg d’evocacions de la novel·la, ni en l’esprint de la poesia.

Palol, com el pare de Dalí, és un notari. Un notari de l’apocalipsi, diria jo. Aquest llibre, Dies Claríssims de Síria, és una apocalipsi resumida en una acta notarial. Ja ho va publicar a Bootes: «La retòrica de l’epifania de la destrucció no pot ser d’altra que la merdificació del No-res, una nova mística capaç d’oblidades amplituds, de nous absoluts posats cap per avall» (pàgina 670 de 1119). Aquests dies (dies irae) claríssims de Síria transiten com Mark Twain: damunt de burres coixes, entre la immundícia de la contemporaneïtat, sobre còdols punxeguts que et pelen la pell, tallen la carn, i et deixen els ossos, també pelats, per al festí de les mosques i els voltors. No hi ha retorn possible o no ho sembla.

Per ventura, en aquest pedruscall infernal de metàfora, hi ha lloc per a la poesia? Sí, en la terra recremada del misticisme del vençut. Un vers en cursiva de Palol, també del primer poema: «feu de mi tot el que vulgueu, senyora.» Nyas, coca! I com que tots som guerxos o cecs en el camí polièdric, polisèmic de la poesia, bovo de mi, acudisc a l’oracle de la modernitat, a la intel·ligència???, artificial i li tire a la vestal digital el verset en qüestió i se’n va, com no podia ser de cap altra manera, als místics que també van trepitjar els dies polsosos i els camins claríssims de Síria com baldufes giròvagues: sant Francesc d’Assis i Charles de Foucauld (senyor o senyora editors: poseu Foucauld, no pas confondre’l amb Michel de Foucault, ja sabem que les paraules i les coses són coses diferents). Una T canvia molt la cosa. Parle de Foucauld el de la segona etapa de la seua vida, la primera va ser de traca. Li ho dic a Miquel de Palol, un sempre es troba insegur davant la vastitud de significats i significats de la poesia. Mestre Miquel, aquesta cursiva és de sant Francesc o de Foucault? I Palol calla, però jo insistisc: Plaf! Clatellot! «No, és meva. Però em va semblar divertit jugar amb l’equívoc. Podria ser de qualssevol dels dos, no són tan diferents». Llavors, m’anima a escriure aquest article que estic formant al meu caparró, «Vinga, va!». Jo: «Piano, piano… Eixe llibre teu és una milfulles hermenèutica» i respon amb un monosíl·lab: «Glups…»

Palol s’autodefineix com un aprenent cansat en aquest llibre, vagareja la terra ignota de Síria que no és cap altra cosa que el camí aspre de la realitat, on hom no sap si existeix o no. Si el ser és un no-ser i si els llocs, Síria, com podria ser Barcelona, Valladolid, Platja d’Aro o Benlloc, són llocs reals o enlloc: «en el temor / que ja no és por sinó zel renascut, / en els retorns a enlloc des d’un enlloc». Res podrà fer, car els déus, els antics i els d’ara són implacables i defuig la ingenuïtat dels déus olímpics o les promeses de redempció dels llibres sagrats parits, si no a Síria, a tocar de Síria. La divinitat siríaca paloliana no és cap altre que Seth, Seti o Suteh (ja no us caldrà googlejar) que exclama: «Jo us he enterrat d’en un en un, / la meva vida ha estat un funeral continu, / en deute sempre, en «quasi», en «algun dia» / continu escorxador.»

Hi trobarem caritat, després de les amenaces? Palol reclama la caritat en forma de musa (sí, les muses existeixen, també a Síria, però defugen la lira lírica del poeta de poesia mel·líflua de taula braser, per molt que el poeta llepafils creme al braser el mateix que la Sibil·la): «Mestressa del poeta, / dir-me sabeu si es pot / parlar-vos sense sucre? / Sense caure en ridículs / ni semblar-vos un fleuma?». Palol, si més no, s’hi escarrassa: «L’aprenent terminal de bruixot / malda per ordenar documents i records, / notes i cartes, postals, encàrrecs, / i l’ofega el desprodigi.», i l’ofega la desesperança, l’apocalipsi abans esmentada: «Em fot fàstic la humanitat. / Friso per veure l’extinció / de l’infecte mico assassí. / Som una espècie repugnant, / ridícula, nociva.»
Tanmateix, som l’única espècie sota la capa del cel que escrivim (alguns) poesia. Mestre Palol, no t’hi hauries de fer fàstic. Dorm: «La son respon les no-preguntes / de les no-moradenques aures / dels set colors inexistents». Colors de l’ocell sense color. El llibre acaba com la falguera de Barnsley o el divertiment de Jonathan Swift, del poliedre palolià a la fractalitat amarga de l’ésser o del no-ser: «Big fleas have little fleas / on their backs to bite them, / and little fleas have lesser fleas, / and so ad infinitum.»: «callar
morir
suportar la desgràcia
suportar la desgràcia de
suportar la desgràcia de
suportar la desgràcia de»

Les putes? Sí. Un elogi: «En poques altres dones, en menys homes, / he vist un tret tan vostre / com aquesta mirada, la més neta, / la més directa, la més noble, / la menys fal·laç que el simi criminal / e xtreu del repertori». El dromedari? L’hotel? Califòrnia, l’Hotel Califòrnia? Sí: endinseu-vos pels camins i Els Dies Claríssims de Síria, us hi esperen. També l’essència més petita i destil·lada «de fills de puta purulenta banda».

Autor: de Palol i Muntanyola, Miquel
Pagès Editors, Lleida
ISBN: 978-84-1303-506-2
92 pàgines
Tapa rústica amb solapes
150 x 240 mm
Col·lecció: Sèrie Poesia Núm. 77
Data de publicació: Novembre 2023