A propòsit de ‘Final d’imperi’, de Xavier Serra

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: Final d’imperi

Autor: Xavier Serra

Editorial: Afers

Any: 2024

 

Com que vaig nàixer el 1948, recorde que en la retòrica franquista de la meua infantesa i adolescència aflorava sovint l’entelèquia de l’imperi, un comodí ideològic amb l’aurèola de la labor cultural i evangelitzadora realitzada. Però, sense qüestionar el desig de poder, la voluntat de sotmetre, ni la pruïja depredadora dels conqueridors.

Cites sobre el imperio que trobàvem en l’Enciclopedia Álvarez a les escoles de primària, en la Formación del Espíritu Nacional del batxillerat, en les arengues dels campaments de l’OJE o en els abrandats discursos del règim, en què se’ns parlava de voluntat de Imperio, que la plenitud histórica era el Imperio, del Imperio donde nunca se ponía el sol o de la consigna por el Imperio hacia Dios. Idea manllevada de l’ideari joseantonià, una referència que, tot i haver-hi perdut la seua realitat concreta, s’intentava que formés part de l’imaginari col·lectiu. Conseqüentment, en aquell context d’autoritarisme i censura, no era d’estranyar que obres com la Brevísima relación de la destrucción de las Indias (1552), de fray Bartolomé de Casas, foren desconegudes o ignorades.

Rememoració que ve a tomb perquè Xavier Serra, professor de Filosofia a la Universitat de València i escriptor, ha publicat recentment Final d’imperi, en el subgènere que es coneix com a històric de no-ficció. On l’autor reescriu un relat, sobre un tema més o menys conegut, a fi d’ampliar-lo amb contorns més precisos, de fer-lo objectiu, atractiu, aportant-hi elements de fonts fiables.

Serra inicià la seua trajectòria literària amb el primer volum de Biografies parcials. Els 70 del País Valencià (2009); n’escrigué quatre, que constitueixen una mena de sòcol historicobiogràfic sobre persones que tingueren certa incidència en la cultura, la política i l’economia del País Valencià en l’últim quart del segle xx. Després publicà dues obres narratives ambientades en la Transició democràtica: Espurna (2021) i El vicecònsol (2022). I, recentment, la ja citada de Final d’imperi (2024), en què desmitifica l’imperi espanyol d’ultramar, la liquidació del qual tingué lloc el 1898 quan es perdé la guerra contra els EUA i comportà que Cuba, Puerto Rico, Filipines i l’illa de Guam passaren a l’òrbita neocolonial nord-americana, com també la venda a Alemanya de les illes Marianes, Carolines i Palau per 25 milions de pessetes.

Esdeveniments històrics que suposaren una gran commoció sociopolítica, que encunyaria denominació Desastre del 98 i amb el mateix numeral un prestigiós grup literari amb voluntat crítica i regeneracionista.

Però, l’obra de Serra que ressenyem, i que qüestiona el dit imperi, no aborda de manera directa aquest final del 98, sinó que en parla a través de dues narracions ubicades en diferents contextos i cronologia. Una a la Califòrnia del XVIII i l’altra a les Filipines del XIX, protagonitzades per dos actants d’aquells dominis més aviat discrets: el dominic Lluís Sales i el soldat Joaquim Bonet, que representen els dos estaments bàsics del colonialisme: la religió i la milícia. Els dos tenen en comú que els agrada anotar, en els seus dietaris, allò que viuen i veuen, i en el cas de Bonet també il·lustrar les seues apuntacions amb algun dibuix o aquarel·la.

En Final d’imperi ens trobem davant la reescriptura de dues cròniques, en què les fonts emprades són el manuscrit del frare valencià i els estudis d’Alfonso Esponera Cerdán i de Bartomeu Font Obrador referents a aquest. I, respecte a l’altra història, l’autor també empra textos memorials, però en aquest cas els del soldat i els volums que es publicaren de la campanya del general Weyler contra els rebels de Mindanao.

Fra Lluís Sales, nascut a València, era fill de sabater, a qui destinaren, amb altres frares del seu orde, a les missions de Califòrnia el 1771 després de l’expulsió dels jesuïtes de 1767, als quals van a substituir. Dominic que, després d’algunes peripècies, acabarà formant part de la missió de San Vicente Ferrer, fundarà la de San Miguel i traçarà i iniciarà el camí cap a la de San Diego, que unirà les dues Califòrnies, l’Antiga i la Nova. Regressarà a València el 1790, després de dèsset anys de labor missionera.

L’altra història és la de Joaquim Bonet, originari de Gandia, que sempre visqué a Ondara; per a qui la família, també humil, no tingué prou diners per a deslliurar-lo del servei militar, i destinaren el 1889 a l’arsenal de Cavite, ciutat de la badia de Manila. La qual donarà nom, anys a venir, al  Desastre de Cavite o desfeta de l’armada del Pacífic, una de les dues derrotes navals –l’altra serà la de Santiago de Cuba– que determinarien la fi de la guerra amb els EUA. També sabem que Bonet partirà de Cadis al gener de 1889 i que tornarà a València a finals del 1891, caporal i llicenciat, després d’haver fet tres anys de milícia.

Relats que ens aporten dates i dades no massa conegudes. Com ara que alguns missioners consideraven els indis a cristianar com a éssers racionals de segona espècie o que en cada missió hi havia dos o tres soldats, en alguns casos denominats de cuera, que exercien de control i vigilància sobre indis o sobre els illencs filipins. El que implicava abusos i actes de crueltat, batudes quan els neòfits batejats en desertaven i maltractament dels xamans. Nombrosos entrebancs per a desplaçar-se entre les illes Filipines. Trajectes sense camins o per rutes intransitables a Califòrnia. L’anquilosada administració colonial, el clima, la diversitat de llengües, les dificultats d’aprovisionament, les epidèmies, les revoltes, la fam, etc.

Adversitats que condicionen les accions, sobretot anodines, dels protagonistes, amb un rol més reeixit en el cas de fra Lluís, i personifiquen l’antítesi de l’èpica idealitzada de l’imperi. Altrament són textos ben escrits, àgils, plens d’interès, que es fan llegidors per les seues aportacions diverses, objectives, sense sobreres connotacions triomfalistes.

 

Revista núm. 11, pàg 55. Març 2025