La Finca Roja

Era un migdia de primavera, bell com un tòpic. El cel net i blau, esguitat de núvols decoratius, l’aire fresc i reconfortant, els arbres a punt de brotar, alguns plens de flors. Mentre esperava –la vida és així de prosaica– les còpies d’una ortopantomografia que m’havien fet prop de la plaça d’Espanya, vaig decidir passejar pel barri d’Arrancapins i acostar-me fins a la Finca Roja. Qualsevol diria que la llum del sol, aquell matí, l’havia posada un escenògraf per a il·luminar l’edifici i ressaltar la seua fotogènia.

Què té la Finca Roja que ens agrada tant, als indígenes de la ciutat? Potser és el seu caràcter reservat: tot i ocupar una illa de cases sencera, s’integra molt bé en els carrers que l’envolten, sense dimensions ni perspectives monumentals. L’any 1933, quan la van acabar de construir, sí que devia causar una impressió més espectacular, ja que aquella part de l’Eixample encara estava plena d’hortes, séquies i assagadors, amb alqueries i barraques ací i allà. La singularitat arquitectònica de la construcció i el color característic de les rajoles que cobreixen la façana van contribuir a consolidar el seu nom popular. L’arquitecte fou Enric Viedma, responsable d’una altra construcció icònica de València, la coneguda Casa del Xavo de l’avinguda del Marqués de Sotelo. Precisament fou la Caixa de Previsió Social del Regne de València, propietària i promotora d’aquell edifici (on tenia la seu), l’entitat que convocà el concurs per a la construcció d’un gran recinte residencial en una de les zones d’expansió de la ciutat, entre el vell perímetre de la muralla i els llogarets de Jesús i Patraix. Influït per la concepció urbanística d’Ildefons Cerdà i, sobretot, per les tendències innovadores que venien d’Àustria i d’Holanda, Viedma va aconseguir un edifici compacte i alhora divers, dividit en diferents volums i escales, articulat per un gran pati interior. Hi ha qui diu que l’adjectiu roja té connotacions polítiques, perquè el projecte respon al concepte de «cases barates», és a dir, habitatges promoguts per a classes mitjanes i populars. En realitat, no és més que un exemple d’esperit mutualista, que encaixa en diferents filosofies polítiques i econòmiques i que, no ho oblidem, està molt arrelat en el teixit social valencià.

Quan passege pels voltants de la Finca Roja –i, ara que ho pense, ho faig més sovint del que creia–, no puc deixar de sentir enveja cap als seus habitants. Estic convençut que la propietat s’ha diluït, de manera que les grans fortunes i els fons d’inversió volen aprofitar l’anomenada de l’edifici, situat en un punt estratègic de la ciutat, molt cèntric però encara no gentrificat. Mentrestant, però, es manté un microcosmos de veïns, acadèmies i despatxos que resulta d’allò més atractiu. A l’enveja, en el meu cas, se suma el misteri, perquè no he tingut oportunitat d’entrar mai a la Finca Roja. M’encantaria visitar-la, admirar el paviment i la decoració, pujar per les escales i pels ascensors, arrecerar-me en una de les bow windows, conéixer aquell pati que tan sols he pogut intuir guaitant per les portes de les plantes baixes… Mentre espere complir aquest desig, em conforme a contemplar l’edifici i convertir-lo, en el meu imaginari personal, en un mite de la València que més m’agrada.

Revista núm. 513, pàg. 54. Maig 2025.