La revista degana en valencià

Flors a casa

05/02/2021

#postals

Peu de foto: Flors pintades per la meua àvia, en un llunyà 1976

A ca l’àvia sempre hi havia plantes. Si podien florir, li florien, com si el seu tacte i la seua veu foren més poderoses que la llum o que l’aigua. Encara que a ma casa entra més sol que a la seua, per molt que m’afanye a regar-les i a posar-los fertilitzant, no aconseguisc mai que les plantes em duren tant ni estiguen tan boniques. I, malgrat això, persevere.

Per què portem flors a casa? Per què les cultivem als nostres balcons? Per què ho fem, a pesar del remordiment que dona nom a aquest article i al bellíssim poemari de Maria Josep Escrivà que l’inspira? Un remordiment que en realitat, és un vers de Szymborska, que reflecteix molt bé l’esperit del nostre temps: «Perdoneu-me, guerres llunyanes, per portar flors a casa». A pesar de les adversitats –les pròpies i les alienes–, ens encabotem a tindre un espai de bellesa als marges del nostre territori més personal i privat. Les flors que tenim a casa, les flors que enfilem a les parets del balcó o que deixem abocar-se cap al carrer, les plantes que compartim al replà de l’escala o al pati de la finca, totes elles formen part d’una resistència íntima. La resistència de la comunitat, que s’expressa de dins cap a fora, que projecta un desig de vida i de bellesa i el comparteix amb la resta del veïnat.

I si no són flors, d’alguna manera trobarem aquesta expansió pròxima i discreta que ens farà alenar. Allargant la metàfora, cadascú trobarà les seues flors als balcons. Ara i sempre. No caiguem en la trampa de maleir l’any que acaba, perquè tots els anys tenen la seua sort i la seua desgràcia. Havíem sigut afortunats, en aquest racó de món: les guerres semblaven llunyanes; les epidèmies, impossibles. Però aquella bonança aparent no ens havia de fer oblidar que l’infortuni assotava unes altres parts del món, sovint no tan llunyanes, per a les quals el coronavirus no és sinó una línia més en la llista de dissorts –i, de ben segur, ni tan sols la més important.

Allargaré una miqueta més la metàfora: fins i tot si ens confinen, hem de mantindre obertes les portes, com canta Maria del Mar Bonet, sobretot aquella que obrim de bat a bat per la bona gent. La bona gent que duu flors a casa, a pesar de tot, per a plantar cara i entrar a la vida –i a la mort si cal– amb els ulls oberts. Com la meua àvia. Ara i sempre. Ara i sempre, «tot el camí que feim serà per anar endavant».

Inscriu-te al nostre butlletí

Top