Fòrum electoral (1)

21/09/2022

Com la propera primavera es convocaran una allau d’eleccions, de tot tipus i a tot arreu, l’amiga Empar Saragossà m’ha proposat reprendre el nostre vell ofici d’escriure articles, de fer anàlisi polític i de posar la cara roja a més d’algú, com féiem a Silla ja fa molts anys. Aleshores dúiem de cap els polítics locals, que estaven intrigats i recercaven l’Empar, ja que el cognom Saragossà (o Zaragozà) el tenen moltes famílies del poble. Empar, com alguns recorden, treballava de mestra en un poble de la Marina i hi vivia; a Silla venia molt sovint, a veure la mare i una tia, que estaven assabentadíssimes de la política local i coneixien qui era qui a la perfecció. Lamentablement, la mare primer i la tia que la cuidava, faltaren i Empar deixà de venir. En una recent visita, per motius administratius, passà per casa i parlàrem. Ella sola, i en unes poques hores, ja s’havia fet una idea de la situació política local, que lamentava, especialment pel que li digueren uns coneguts seus socialistes, sobre el personalisme, incontinència fotogràfica i inconsistència intel·lectual de l’actual alcalde i per la falta de personalitat de l’equip de govern, en general, tot vuit i nous i cartes que no lliguen, com has escrit no fa molt, em deia.

Empar m’ha tornat a entusiasmar i li he dit que si, que podem fer novament de mosques colloneres,  però que ara hauríem d’anar més enllà del campanar i ocupar-nos també de les eleccions autonòmiques i després, de les generals. Ja hem fet públic que ho farem així a la premsa (Levante, 3 de setembre) i la resposta que hem tingut, ha estat sorprenent. Tothom ens ha encoratjat a fer el que diem i alguns també s’han ofert a col·laborar. En aquestes circumstàncies, pensem que el paper de cadascú serà el mateix: Empar i jo serem els transcriptors, les corretges transmissores de l’opinió de tots els col·laboradors i farem les anàlisis i síntesis que calguen. Els col·laboradors o corresponsals, hauran d’advertir-nos si volen que expressament fem públic el seu nom o volen mantenir l’anonimat o algun pseudònim.

Comencem avui a SAÓ parlant de criteris generals. En primer lloc, volem deixar ben clar que no farem cap tracte de favor a ningú i que tampoc donarem cap xec en blanc a cap candidat ni partit, ni als nostres. Opinarem sobre el que sabrem i sobre el que diran els programes electorals i sobre el que ens informaran els amics i amigues, i ho farem de manera clara i entenedora, caiga qui caiga i peti qui peti. Sols direm la veritat, perquè per a escoltar mentides i distorsions ja estan els programes d’algunes televisions i periòdics, per no dir de tots els mitjans, perquè alguns no estan venuts. No ens dedicarem als xafardejos, excepte que siguen imprescindibles i en aquests casos ho justificarem; ni ens posarem en la vida privada de ningú, i si ho fem perquè siga imprescindible, ho justificarem també. Dels polítics i dels partits, ens interessen molt els aspectes morals, que agrupem en tres blocs: 1. l’honestedat, l’honorabilitat; 2. l’experiència de govern, els qui la tenen; o el comportament en el treball, en els negocis o en els estudis. 3. si pateixen alguna drogaddicció, perquè això els hauria d’invalidar per a ser candidats a res.

La responsabilitat dels partits. Els candidats haurien de ser examinats pels partits sota unes condicions estrictes, perquè així i tot, encara poden sorprendre’ns, com ens ha ensenyat la història recent. En realitat, els candidats solen ser coneguts, especialment en els pobles i si no, mitjançant les campanyes, són donats a conéixer i per això no s’explica que els partits presenten candidats que no reuneixen les condicions d’honestedat idònies. I per què cometen aquests errors, els partits? L’única explicació és que els candidats són elegits pels partits per raons estrictament de conveniència: elegeixen els qui més convenen als respectius aparatos; els qui reuneixen els vots suficients per part d’algun grup dels militants, d’alguna família, ben avinguts amb els aparatos… No direm que també són elegits els que tenen més sex appel, perquè ací encara no som tan americans, però alguns ho intenten ja. I per aquestes raons i altres, després passa el que passa. Per exemple, tot el que ha passat en l’entorn de l’Aguirre a Madrid, on els candidats que seleccionava aquesta senyora eren totalment de la seua corda, dòcils al seu mandat, etc. que finalment li han eixit “rana” i uns lladres i han anat a parar a la presó…

L’Empar em diu que si els partits foren declarats responsables de tornar els diners defraudats o malversats pels seus protegits, altra cosa seria. De fet, en la banca, o en qualsevol empresa, si un empleat estafa un client, qui se’n fa càrrec del desfalc comés és el banc o l’empresa. Amb els polítics hauria de passar el mateix, però no és així, i si un alcalde, un diputat, un president o qualsevol polític fa una malifeta, qui paga és l’erari públic. O és que fan tornar els diners defraudats o malversats als polítics en qüestió, que ni els tenen perquè se’ls han gastat? Si per llei els partits foren declarats responsables subsidiaris dels seus polítics, s’espavilarien a assegurar-se’ls en les millors condicions morals…

D’ací en quinze dies tornarem a l’atac, amb l’article que estem enllestint: “Eleccions i els sous dels polítics”. Mirarem els polítics malpagats, els doblement pagats, els sobrevalorats, els polítics que no cobren i els polítics en l’atur. La jubilació dels polítics i les portes giratòries. Si no podem encabir-ho tot en un article, en farem dos… Envieu-nos informació i no us oblideu de dir-nos si voleu l’anonimat o no.