Foscants

22/07/2019

Servil és aquell qui pretén amb poca traça agradar el poderós per mantenir-se en escena. S’ha de saber, però, l’hora d’allunyar-se-n’hi i deixar pas a altres veus, per bé que encara minoritzades. Dignament.

Sé que jugaré al parxís i hi haurà qui no m’entendrà. Em doldrà, tanmateix, que els funcionaris de l’arxiu ignoren la llengua dels fruits saborosos i m’entaforen en redol alié, invisible al barquer.

Ara és l’hora de solcar les octavianes, i no de cantar odes ni bucòliques lloances, ans d’atorgar-li al mestre del gaudi l’honor de la política, la corona d’Apol·lo, civilment guanyada a la plaça més exigent, àgora del debat.

II

Sé que un dia hi tornaré, poca o molta estona, als entorns d’aquella placidesa gairebé imaginada dels anys primers de la vida, sempre que hi romanga una escletxa per on encabir-me fugisserament, lleu i cristal·lí, com un so fràgil que no s’imposa al cor, ans que li és franquícia, si de cas algú pretén de pujar més aguts, o és que els trets de les composicions no li són adients i se’n vol prescindir, però sempre hi serà la possibilitat, crec, de tenir l’opció de la porta oberta per la qual traspasse el crit de la mare: a dinar…

Sabré cercar els caminois per on guanyàvem el cel de les basses i els nostres cossos es fonien en la tebior de l’aire, guaitaré els esfondralls més abismats i allí el meu nadir esporuguit es vantarà a la cara de les bestioles, davallaré als cims del paradís i recordaré la companyonia estimada dels amics fraternals, enjogassats al caire de la serralada, innocents dels negocis de la vall, amatents a les carícies dels rostres riallers, quina glòria la de la insultant ignorància de les enveges, conhortat en la franquesa llur.

Temptaré el contacte d’aquells que no m’escodrinyen el quadern de bitàcola, que deixen passar les hores calmadament asseguts a l’aire lliure del passeig sota l’embruix d’una nit d’estiu per rememorar el so percudit de l’aigua, l’olor d’acàcies, els silencis d’un temps, i que el sol ixent ens abraone dolçament a la fresca del matí, lentament, que així que el món torne a girar i el primer bar faça els honors ens hi atansarem per fer un bon desdejuni, dels de tornada del capbussó nocturn, en finir els llums artificials.

Si arribés el cas de fer el camí llarg també els racons de pedra em serien tafaners d’orella, n’hi hauria prou que la vista suportés ferms els tels de les boirines en cascada i les formes li foren encara amigues, que el tacte de les mans ploroses bastés per desxifrar les rugositats dels marbres i els devessalls de les esquerdes als murs, qui sap si un flaire conegut, d’aquells d’esglesiola antiga, ajudaria prou en la identificació d’un vell costum, el més entranyable de tots, el de fer fogaines al carrer a la porta de cada casa.

Si altrament el jorn s’atura i el capell d’almoines roman eixut de dits que l’acaronen perquè hem traspassat el llindar d’allò raonable i el deliri ens acomboia destrament en la seua drecera de vidre, provarem un comiat d’orquestra que serà la nostra simfonia, la vestal que ens acompanyarà en el darrer viatge d’atzucac, cap cosa que no puga ésser compartida, ben planer i entenedor, de convit de Quiñones, sense agres olors de femta, que els esguards de fira foren suficients traces de presentació.

III

La visió de la lluna amb una òptica de 70/120 ja impressiona, i a hom li costa d’imaginar què hi pot haver més enllà i fins on és que es pot mirar quan l’espècie, aquesta insignificant recialla genètica que no en fa cap a dretes –o poques-, hi penge un telescopi, posem per cas, deu, vint vegades més lluminós i incisiu que el Hubble, si és que no ens torçarem el coll en comprovar com de minsos i prescindibles que som.

Ja sabem que la vida va i ve i que res és més gratificant que viure-la abastament i en condicions raonables, assedegades, calmes, felices, satisfactòries, reeixides, tant com es puga, per això resulta insultant, incomprensible, veure com se’n va un aprenent d’ésser, de bolquers escassos, un projecte que s’escola de les mans que l’havien imaginat i se’ls romp, i la terra atura de voltar, per ell, per tots, pel concepte de vida.

1+√5/2, la proporció àuria, la mateixa que s’estableix entre a+b/a=a/b, no deixa de ser un joc visual que reescriu l’equilibri de línies, superfícies o volums, quasi de centres de gravetat, moments inercials, perquè l’ull té memòria i la utilitza per assentar dissonàncies, també cromàtiques, que puguen pertorbar les verticals i les horitzontals necessàries per a l’assossec, saber què hi ha dalt o a la dreta, pura pau del cervell.

Π=S/r²=L/d, irracional i transcendental –no és la rel de cap polinomi de números racionals, i d’aquí la impossibilitat manifesta de quadrar el cercle amb regla i compàs, cosa que ha trigat més de dos mil anys en cloure’s (Arquímedes, segle III aC/Ferdinand von Lindemann, segle XX), el temps que ha necessitat la geometria a convertir-se en àlgebra, el concepte de recta en conjunt de números reals, l’homogeneïtat en discontinu.

Visc a la reserva de tot, al marge, que se’n diu, com un guaita d’un far d’una geometria inexistent, il·lusió d’un passadís per on no hi transita cap vaixell. Únicament així me’n sé estar d’estabornir-me contra els jocs dels humans, que no són els meus, qui sap si perquè no vaig saber perdonar-los-els, tants desencontres d’ençà de la mort gran, que la resta han estat assajos de retir, provatures d’absències, malgrat el conhort llur.

Permanent, Secretariat, Intercomarcal, Plenari, Prèvia, Delegats, Sindicats, quin guirigall de nomenclatures, Congressos, Nacionals, Treballadors i Direccions, Equips Directius, vaja collonades, Inspectors, Polítics, Directors Territorials, Càrrecs de Confiança, Rondinaires i Altres Herbes, quins pebrots, Resolucions, Torns de Paraula, Precs i Preguntes, amenaces deixades caure, i les persones esdevingudes merdes.

Fas el cor fort i fins i tot el pallasso si convé, que el dia ha de girar tanmateix, per bé que el cos t’ha fet crec i el llom s’esqueixa cada cop que respires, i ho suportes perquè els veus tan resistents, marrecs que no oposen més enllà d’una trentena d’unitats a g, alguns amb crosses, tan decididament convençuts a fer el que han de fer, entrar a l’aula i seure i atendre, que no et pots estar d’assistir-hi, cruixit i tot.

Són ja massa els dies sense el córrer de company i ja em fa nosa fins i tot de reveure’l, els plumífers secs de l’abandó, les pàgines humides de pols deixades ertes sobre l’escriptori, l’ànima plegada sobre si, en posició de renúncia, el cap escalfat de tanta plana per transitar, alguns ressons de res al fons del jardí, mut el món, tan lluny de mi la fressa de l’aire, els colps dels sons arreu, que em crec ja voltat del plom etern.

La seu de Google rep el nom de Googleplex. Un gúgol (googol en anglès) és un u seguit de cent zeros (10 elevat a 100) i un gúgolplex és un 10 elevat a un gúgol. Si tenim en compte que a l’univers es calcula que hi ha 10 elevat a 82 protons i que el temps d’aquell és de 1,37∙10 elevat a 10 anys i que de diàmetre pot tenir, així, 27.400 milions d’anys llum, entendrem com de suspicaços són els humans per superar-se en tot.

I tanmateix s’arriba a cloure el camí, tots els camins, prenent consciència que l’extrema senzillesa és no participar de la cursa, cosa que no vol pas dir mantenir-se al marge i contemplar com la vida s’esdevé ran teu sense esma de formar-ne part, però sí d’escapolir-se, tant com es puga, de la niciesa del combat momentani, de les enceses fregadisses dels cossos, si no és que l’estimada t’ateny i t’escull amb la seua mirada.

Tetraedre, cub, octaedre, dodecaedre, icosàedre; els corresponents truncats; el rombcubooctàedre i el rombicosidodecaedre, majors i menors; dodecaedre i cub roms; cubooctàedre i icosidodecaedre; heus aquí els sòlids geomètrics regulars. Si hi afegim les còniques de revolució, obtenim, segurament, totes les formes possibles de disposició de la matèria, en qualsevol expressió quantitativa, atòmica o estel·lar. I això els grecs.

Si gires a l’esquerre hi trobaràs aixopluc, el suficient com per encetar una conversa de darrera hora, ben protegit per un bon vi i encara més un bon àpat, d’aquells de repicó; si voltes a la dreta –i aquí també hi veuríem un bri d’ideologia, estirant les coses- t’hi abocaràs de cara a la paret, al final de l’atzucac, en una mena de cul-de-sac sense sortida, com aquell qui diu perdut, que has fet tard. Tria’n un de bo, sagal.

Definitivament som construccions canviants a cada batec del cor, cada cop que ens creuem una mirada, sempre que guaitem al defora i ens arriba l’alè humit del jardí del món, fins i tot quan dormim ens construïm i modifiquem a força de potades a l’aire càlid dels dedins dels llençols, però sobretot en parlar-nos calmadament enmig de la plaça on els altres hi fan la xerrameca, i oïm, oïm en silenci, i callem, callem en pau.

La mort i la vida tenen paràmetres des d’on és impossible fer-se una idea cabal del que està succeint quan la persona s’hi posiciona, perquè són espais que entelen l’enteniment, llocs on únicament és llegut d’arribar-hi des de la ira, prats erms d’emocions humanes i secs de raó de llei, foscúries on habita aïllada la por a l’altre que, irremissiblement, ha de malmetre la forma d’ésser al món de qui es creu millor.

Una mica més enllà del mig any de la meua vida encara em sorprenc pensant en els passeigs que me l’han vestida, de nin, a l’escola, per aquell carrer tan petit i estret de pontassos per salvar la crescuda de les pluges, i una mica després, après, aquell de la pujada a la replaceta, amb les mateixes construccions de pedra marmòria, de camí a l’institut per trobar-me amb l’estimada, i molt més tard els de l’illa, que me’ls retornen.

Els d’ara, d’ençà de molt, ja són assumits com de reclosa d’armes, de retorn del viatge en què hi col·loques els estris al lloc perquè un dia algú altre se’ls retrobe, com si ja no t’hi pertanyeren, andròmines deixades provisionalment, algunes per encetar, així les passes dels passeigs, mai repetides, renovellades per la sorpresa que esdevé el fet de poder-los gaudir sense aquells cruixits de l’ànima, que l’anca balladora amplia feliç.

Al final som esquemes, traços que la gent recorda, si n’hi ha per fer-ho, esgrafiats d’oralitat improvisada, i en comptades ocasions hi som al mig i la causa, de llegat sempre fi i lleuger, per gran que fos la casa a baratar o xifres contingués el reservat a la caixa que, a tot estirar, no modificaria pas altra cosa que, provisionalment, el nombre de retrats a les parets del saló, primer, i després, a qualsevol passadís secret.