
Són dies de tancar escoles. Entre alumnes que acaben i projectes per a un nou any, m’han fet pensar en un acte que sempre es repeteix: el del moment de les fotografies de grup de classe. Unes imatges que tenen una capacitat estranya de fer-nos viatjar en el temps sense moure’ns del lloc. Em fan pensar sobretot aquelles que tenen anys. Les que són d’altres èpoques. Són imatges aparentment innocents: una classe alineada davant d’un mur encalcinat, xiquets i xiquetes amb bata, mirades serioses, algun somriure escapat. Però, quan les observem amb atenció, esdevenen molt més que un record personal: són documents socials, memòria col·lectiva i, sovint, un mirall incòmode, potser, del país que érem.
En aquestes fotografies tot sembla ordenat, fins i tot rígid. El mestre o la mestra, al centre o lleugerament desplaçat, representa l’autoritat; l’alumnat, disposat en files, aprén des de ben menut que hi ha un lloc assignat per a cadascú. La roba parla d’una època de poques possibilitats: pantalons curts a l’hivern, llaços ben lligats, sabates gastades. També hi ha silencis que la foto no pot amagar: l’absència de la llengua pròpia a les aules, la separació per sexes, o la submissió com a valor suprem.
Tanmateix, darrere de cada rostre hi ha una història que desborda el marc. Aquell xiquet que mira a terra potser venia d’ajudar al camp abans d’entrar a classe. Aquella xiqueta amb els cabells ben pentinats segurament havia sentit dir que estudiar no era tan important com aprendre a portar una casa. Les fotos velles d’escola no sols mostren el que érem, sinó també el que se li permetia somiar a cada infant en altres temps i el control que exercia com a institució- i exerceix, no ens equivoquem- la institució escolar.
Revisitar aquests àlbums és un exercici de memòria necessària. No per caure en la nostàlgia fàcil, sinó per entendre d’on venim i valorar el camí recorregut. L’escola ha canviat —no sempre tant com voldríem—, però cada canvi té arrels en aquelles aules i en aquells pupitres de fusta. Les fotografies ens recorden que l’educació no és neutra: reflecteix una societat i, alhora, la construeix.
Potser per això ens emocionen tant. Perquè, en mirar-les, no sols busquem el nostre rostre infantil, sinó la prova que el temps passa, que el món canvia i que la memòria, si no la cuidem, es pot esborrar com una foto oblidada en un calaix.
![logo-3[1]](https://revistasao.cat/wp-content/uploads/2018/02/logo-31.png)