La revista degana en valencià

L’home que viu cada segon

Hi ha persones que formen part del nostre paisatge cívic,que sovint passen desapercebudes i no arribem a adonar-nos de la seua existència, que sols es fa present en un moment determinat i a partir d’un instant concret.

Aquestes persones, generalment no suposen cap maldecap social, però al mateix temps, aporten bona cosa d’energia positiva des del seu racó estant; des del seu racó vital, perquè en realitat, passen la vida fent bondat i donant mostres de compromís cívic i pessics d’exemple ciutadà.

Solem trobar-los a associacions, grups, entitats, organitzacions d’autoajuda o no governamentals i configuren eixe paisatge social al que aquesta mena de grups i organitzacions cíviques estan acostumades a tenir.

Si hi ha cap denominador comú en aquesta mena de persones, és que sovint esdevenen personatges dins del seu territori social, és que procedeixen de punts diversos del segment productiu i, tant se val que siguen fusters, manyà, conductor d’autobús, mestre o sagristà. El denominador comú és la seua bonhomia i la predisposició al restabliment de la concòrdia.

En aquest cas, l’home que viu la vida cada segon, es tracta d’una persona que va exercir de mestre i que, durant aquest període, va publicar diverses obres adreçades a primers lectors i lectores, generalment de temàtica educativa. Des de ben jove que ha estat compromés cívicament i social amb el seu país i el seu barri: el Cabanyal.

Francesc Aledón Vicente, no ha parat de fer bondat en qualsevol dels llocs en què s’ha deixat caure i ara, en temps de descompte, deixa al menys mitja dotzena de llibres la major part d’ells, connectats amb els pensaments més profunds; amb la poesia que naix de dins del cor i l’expressa en format de pensaments arrelats a la vida.

El seu darrer llibre publicat “Mirades” advoca per un món més lliure i responsable i fa una ullada cap a les actituds que es disloquen del que sol ser habitual. Es tracta de donar una visió sobre eixamirada crítica que el llança a tenir en compte i estimar la societat en el seu conjunt.

Però a la columna de hui, vull fer una especial menció a un seu anterior treball poètic, “Sé que ha de vindre” publicat –a l’igual que tots els anteriors darrers llibres—per l’Eixam, on les paraules fan un camí amb més força que el vers. A aquesta publicació, Aledón es deixa portar per l’emoció i fa una anàlisi personal sobre el darrer moment.

Conscient de la seua limitació, a aquest poemari, l’home que viu cada segon, expressa la seua opinió i la seua creença, el seu pensament, el seu sentiment i els seus records cap a les persones que, per alguna raó o altra, es veuen privades i desposseïdes de la seua dignitat en l’acta de viure i en el de morir.

És aquesta obra poètica, un cant a la llibertat de consciència. Una manera d’acceptar la mort i sentir-la, sense cap mena de por, com va dir el poeta de Burjassot, el fill del forner, esperant-la –com aquell qui diu— a la porta de casa; com qui espera qualsevol persona o esdeveniment del qual no disposa més pista ni indici, que ha de venir.

L’home que viu la vida a cada instant, deixa escrits mitja dotzena de llibres, bastits entre el temps de la seua jubilació i ara mateix. No hi ha cap mena de dubte que, escriure-los ha estat una necessitat vital; una necessitat de llibertat; de lluitar pels drets de tothom i també pels personals, amb objecte de trencar la llosa de silenci; de tant de temps de silenci obligat.

Així doncs, l’home que viu cada segon, deixa dit a “I jo he gosat imaginar”, “Singladures”, “Flashbacks, analèpsies”, “Sé que ha de vindre”, “Amalgama” i “Mirades”, tot un recull del seu pensament vital, però també de la forma i manera amb que ha interpretar i s’interpreta el seu quadern de bitàcola.