La revista degana en valencià

Francesc Ferrer: «Era un productor incansable, no va parar fins als últims moments»

«Va ser un treballador incansable i amb un objectiu: el redreçament cultural i lingüístic»

«El Vocabulari va ser un objecte de culte i de regal»

«Era un productor incansable, no va parar fins als últims moments»

«Ferrer Pastor és una referència que encara no està prou reconeguda per les institucions»

Francesc Ferrer ens rep en un despatx del carrer Navellos de València, quasi porta amb porta amb la seu de les Corts Valencianes. Després de les salutacions i de la primera pregunta, ja et transmet un orgull del seu pare, orgull que envolta tota lʼentrevista. No amaga el treball fet pel seu pare i la importància que ha tingut per al desenvolupament del valencià en particular i de la societat valenciana en general. Ens recorda que a les pàgines de Saó el seu pare havia tingut ja un tractament i ens dona les gràcies per tornar a recuperar aquesta figura cabdal del valencianisme del segle XX.

–Qui va ser Francesc Ferrer Pastor?
–Va ser un valencià de poble xicotet de la Safor, de la Font dʼen Carròs. Nascut en una família de llauradors i gent dʼofici, va ser un treballador incansable i amb un objectiu que era el redreçament cultural i lingüístic per recuperar el prestigi de la llengua pròpia entre els valencians i les valencianes.

–Contaʼns una miqueta quin record tens com a fill dʼell, com era com a pare?
–Els records són dʼestima, dʼautocomprensió, autoajuda, de necessitat dʼeixa figura paterna en tant que, a més, la meua mare va faltar quan jo tenia any i mig. El meu pare es va casar en segones noces i això també marcava una necessitat de trobar eixe exemple.

–Quan comença amb el valencià?
–Ell ho va dir: quan està en el front de Castelló acabant la guerra, veu que galtegen els companys i la gent del poble perquè demanen pa i els deien «hablen en cristiano». El fet també essencial de la religió el té molt arrelat i diu que si amb Déu sʼentén en la seua llengua, per què ha de ser una cosa prescriptiva perquè et donen de menjar? Arran dʼaçò cala en ell, però ja ho havia fet també als 6 anys en lʼAsil de Joan Baptista, on donaven als xiquets una fitxa si parlaven en valencià al pati i els castigaven sense postres. Per a ell això era com una gota dʼaigua que va amerant-lo i amerant-lo fins afermar-lo en la seua pròpia identitat de la llengua que li ha transmés sa mare, amb la identitat com a poble, de lʼautoestima i lʼautoreconeixement; com si es diguera «que ens deixen ser i ens deixen ser lliures, en una identitat que no perjudica a ningú sinó que és enriquidora i una suma». Ell, en patir als 22 anys lʼaccident laboral al diari Jornada, provoca que tinga lʼoportunitat dʼaccedir a la redacció, canviar de secció en el mateix periòdic de la mà de Francesc Soriano Bueso i tindre accés a un coneixement de les lletres, de la lectura i la gramàtica castellana, i després, lʼany 49, en Lo Rat Penat, de la valenciana. Va assistir, el 1948, al primer curs de llengua i literatura de Lo Rat Penat, i va acabar de professor.
Efectivament, voldria destacar ací també que les tres figures cabdals dins del món de la lingüística per a nosaltres (Carles Salvador, Giner i Marco i Ferrer Pastor) són tres persones que varen patir en algun moment algun accident que els va deixar alguna mancança física o psíquica, amb la qual cosa Carles Salvador de menudet va pegar un bac i no va poder seguir de fuster amb el seu pare; igual que Giner i Marco, a qui afectaven les seqüeles de la guerra i de trasbalsos i bombes que va patir aleshores; el meu pare, eixe accident que el fa refermar-se en les seues condicions i a esforçar-se més encara. Per a ell, el valencià era necessari, i cap a lʼany 50 ja tenia pràcticament el Diccionari de la rima confeccionat.

–Com es va formar lingüísticament son pare en una època tan dura culturalment com la postguerra? Va ser Lo Rat Penat la seua escola? I en què sʼha convertit?
–No era fàcil per lʼèpoca, però jo recorde el respecte mutu entre aquelles persones, ja siga de Matalí, Ricard Sanmartín… de tots els que estaven al caliu de Lo Rat Penat i dʼaltres moviments. Allò era possible perquè treballaven rigorosament. Diguem-ne que tampoc no feien nosa perquè no es manifestaven al carrer dʼuna forma radical ni violenta. Seʼls deixava perquè no feien mal a ningú.
Lʼevolució ja sabem quina va ser: és fruit de persones que aspiren a entrar a llocs per tal de situar-se o cobrir altres objectius, i el que fan és prostituir els principis. Malauradament, quan la gent amb la qual es troben és gent que raona, explica, comprén i no tenen altres armes contra ells que la violència, lʼempren contra persones com Ferrer Pastor, Joan Fuster i moltes més, i els fan fora violentament.

–Va publicar el Diccionari de la rima el 1956 en fascicles. És lʼinici?
–Dʼalguna manera hi havia una necessitat, i després sʼha pogut contrastar, que eren els Jocs Florals i la poesia rimada dins del món de les falles. Calia tindre una ferramenta perquè la gent poguera fer uns versets, i també sʼadona que hi ha un buit que ell vol omplir. De diccionaris, en aquell moment, en lʼàmbit valencià, no nʼhi havia, si no eren els de principi de segle com en de Fullana o catalans, amb la qual cosa ell comença amb el que pensa que fa falta.

–Per cert, aquest Diccionari de la rima és un treball immens i molt valuós per als rimadors. En un país tan versador com el nostre, ha tingut el ressò que esperava ton pare?
–Sí. El ressò va ser ja important en aquell moment perquè era lʼúnic diccionari rimat en llengua catalana. El ressò el tingué fins al 1980-81, quan tornà a publicar la segona versió en dos volums corregida i augmentada i és on ell deixa rematat un treball que fins ara no sʼha igualat o superat. Tingué ressò a Catalunya. Recorde encara la trucada de Martí i Pol el 1979-80, perquè era una eina que els feia un gran servici als creadors, als poetes, als investigadors…, que no ha estat igualada i és singular. També era important la credibilitat que a ell li donava davant la gent que coneixia i descobria com a persona.

–Any 1960: confecciona i edita als seus tallers dʼimpressor el Vocabulari valencià-castellà. Per què?
–Per un encàrrec de Nicolau Primitiu. Ell ja treballava per a Nicolau de corrector. Nicolau li encarrega un vocabulari curt i ell el fa amb només 180 pàgines de la translació valencià-castellà, que era el que feia falta en aquell moment, i després és la base perquè en lʼany 60 publique un volum més augmentat, de 400 pàgines. Lʼany 66 el publica ja en dos volums i el 1970 és quan ix el diccionari blavet que es el mateix que ix publicat bàsicament en lʼEnciclopèdia valenciana.

–Era una manera dʼacostar la llengua a les persones que no la coneixien?
–Sí, era fonamental. Els valencians i valencianes de lʼèpoca no havien vist mai escrit en un llibre la seua llengua. El Vocabulari va ser un objecte de culte i de regal.

–El 1967 publicà el Vocabulari castellà-valencià i el 1968 el Vocabulari castellà-valencià valencià-castellà. Realment, la seua tasca va ser constant. Quan ja teníem Estatut i escoles en valencià va publicar el Diccionari general (1985) i un útil Vocabulari valencià escolar (1987). No parava?
–No parava mai. A més de lʼofici des de les 7 del matí fins a la 1 o les 2 del matí corregint galerades, a casa ajudant-lo uns i altres, escoltant el corrector mentre llegia i al mateix temps corregia les errades de les galerades i les proves dʼimpremta, a diferència dʼara, que amb una tecla et fa lʼordinador la translació. A més, ell tenia el servei dʼimpremta, que donava a tots aquells que volien i necessitaven imprimir coses: des de la targeta de felicitació del natalici, la targeta del soterrar, del recordatori de casament… en valencià. Era la seua vocació de publicar en valencià.

–Realment, el teu pare va inventar els best-sellers valencians amb els seus vocabularis i diccionaris.
–Sí, per una banda perquè hi havia una gran necessitat, no hi havia res del que ell feia, i a més era útil. Per una altra banda, era un productor incansable: no va parar fins als últims moments de la seua vida: lʼúltim any em va lliurar la revisió del Vocabulari amb noves paraules que anava actualitzant amb totes les accepcions que acceptaven en lʼInstitut dʼEstudis Catalans.

–Creus que la seua faena ha estat prou valorada?
–Jo sempre conteste que està valorat en lʼús que tots els valencians i valencianes li han donat, i en el ressò que ell va veure. Però en lʼús de les seues edicions i dels materials, institucionalment, encara hi ha algunes mancances que haurien de millorar-se perquè ell va ser un exemple per als valencians i valencianes, per lluitar per una llengua, per tindre un referent fonamental. Ferrer Pastor és una referència que encara no està prou reconeguda per les institucions, i no té cap reconeixement al Principat. Al País Valencià sí que ha tingut el de les Lletres de la Generalitat Valenciana lʼany 1996, crec recordar; el de la Diputació anteriorment, el 85, el premi Sanchis Guarner a lʼesforç editorial; la Medalla dʼOr de la Universitat, que tant sʼestimava i no va poder assistir al febrer del 2000.

–Tornant al teu pare, ell era una persona cristiana. Com veia lʼactitud de la jerarquia eclesiàstica valenciana sempre en contra de la llengua?
–Imagina-t’ho. Ell treballant pel valencià i la jerarquia en contra. Impotència i ràbia, però això no li impedia tindre una relació amb Déu en valencià, és clar.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top