Entrevista a Francesc Pérez Moragón

Amb Josep Garcia Richart i Doro Balaguer, Francesc Pérez Moragón (Algemesí, 1948) fou encarregat per Vicent Ventura i Beltran (Castelló de la Plana 1924-València 1998) per ajudar la seua neboda i hereva Anna Aguilar Ventura en la gestió de la seua biblioteca i arxiu quan ell morira. Amb moltes altres persones i el suport sobretot de tres universitats –la de València, la d’Alacant i la Jaume I– i altres institucions organitza activitats per a commemorar el centenari del naixement del gran periodista i polític. Ens hem trobat per demanar-li detalls sobre el personatge i sobre la commemoració del centenari.

 

–Comencem, si vol, per això dels llibres i els papers de Vicent Ventura. Què hi havia? Què se n’ha fet?

–D’acord amb la seua voluntat, Anna Aguilar Ventura decidí què fer amb els llibres de l’oncle, després de morir ell: conservar-los al domicili familiar del carrer d’Alboraia. Richart, Doro i jo anàrem a un notari designat i li comunicàrem que estàvem plenament d’acord amb aquesta decisió. Uns anys més tard, com que ella havia canviat de domicili, se li plantejà el problema de la biblioteca de Ventura. Vaig poder aconsellar-li amb èxit que la donés a la Universitat Jaume I, un dels grans canvis positius en la vida contemporània de Castelló de la Plana, on Ventura havia nascut. Hi havia la circumstància que el creador i llavors director de la Biblioteca de l’UJI, Vicent Falomir, tenia una vinculació personal estreta, a través de la seua família, amb els Ventura. Això facilità la gestió. Ventura, en definitiva un autodidacta, era molt bon lector, i molt selectiu. Clar és que en un moment o altre li devien parlar d’autors o llibres interessants Fuster, Josep Iborra, Garcia Richart o Mario García Bonafé, persones d’una cultura molt més sòlida i organitzada.

Pel que fa als papers, pareixia una qüestió resolta –molt desencertadament al meu parer– pel mateix difunt, que mostrava una tendència lamentable a trencar cartes i altres documents. Li ho vaig veure fer moltes vegades, sense poder-ho evitar. Encara més, en morir tràgicament i inesperada Marina Peris, la seua dona, el 1988, Ventura entrà en una depressió irremeiable que ja l’acompanyà sempre i destruí papers i fotografies en moments de depressió.

Així, jo creia que no quedava res. L’any passat vaig preguntar a Anna sobre la qüestió i em parlà d’unes caixes que estaven al garatge de sa casa i que Ventura no havia obert mai des que li referen la casa paterna de Villahermosa del Río i abandonà el xalet de Llíria, on s’havia produït el tràgic accident que matà a Marina. D’allí havien arribat. Li vaig demanar que en fes donació a la Biblioteca Valenciana, on em seria més fàcil veure què contenien. No era ni de bon tros un arxiu regular i complet sobre les peripècies del personatge, però Marina, infinitament més ordenada que ell en aquestes qüestions, havia conservat alguns papers d’interès. Ara hi estem posant ordre la documentalista Madga Pellicer, el periodista i professor Nel·lo Pellisser i jo mateix. Igualment operàrem amb dos àlbums de fotografies, sobretot de Marina, on hi ha una petita part relacionada amb Ventura.

–Quan va conèixer Vicent Ventura?

–No ho sé amb exactitud. Jo estudiava encara el batxillerat als Escolapis del carrer de Carnissers, de València. Fou per la meua vinculació amb la gent d’Unió Democràtica del Poble Valencià, especialment Ernest Sena i Vicent Miquel i Diego. En qualsevol cas, va ser arran de la campanya per la introducció del valencià en la litúrgia a l’arxidiòcesi de València. En algun moment m’enviaren a sa casa, a dur-li alguna documentació. Encara vivia al número 1 de l’avinguda de Suècia. Era després de dinar i, en arribar jo, se n’anava Ricard Pérez Casado, que hauria estat convidat. Després ens saludàvem perquè jo anava a estudiar a l’antic edifici de la Universitat, encara amb ús docent per a Filosofia i Lletres, i Publipress, l’empresa de Ventura, n’estava prop. La relació més freqüent quedà establerta a principis de 1972, quan Joan Fuster em portà a freqüentar la tertúlia a la cafeteria San Patricio, on tots dos eren el centre i el plat fort de les converses i l’animació.

–Així, Ventura participà en la campanya per la litúrgia en valencià?

–I tant. Com ho feia tot. Amb entusiasme, tenacitat i sense embuts. Tingué per això alguna topada dialèctica amb l’arquebisbe, Marcelino Olaechea, que amb la majoria de la cúria impedí de manera absoluta, sense escrúpols, que s’aplicara la lliçó del Concili Vaticà II. En aquesta qüestió i possiblement en moltes més.

–Era catòlic, Ventura?

–Segons contava i deixà escrit alguna vegada, va créixer en una família francament beata, en la qual hi havia algun sacerdot, com ara el seu oncle Joan, que fou assassinat al principi de la guerra i que ell recordava amb molta simpatia. Pareix que sobretot per part del pare, que era carlista, reaccionari i tot el que vostè vulga per aquest cantó. Fins i tot entre setmana, hi havia dia que el feia anar a missa –supose que a l’església de Santa Maria, de Castelló de la Plana, que era la parròquia que els corresponia–, dues voltes per dia. Estigué, a més, inscrit en diverses associacions religioses per a xiquets. Crec que aquell règim degué durar des que era xiquet fins al 1936, quan començà la guerra i ell tenia dotze anys, i es reprendria quan les tropes rebels prengueren Castelló, el 1938. Llavors, la pressió ambiental degué ser més forta, però també el pare havia quedat físicament molt tocat pels dos anys de conflicte i, cap a l’any 1940, la família es traslladà a València i Ventura començà a treballar. Integrat en el Frente de Juventudes, participava en les litúrgies religioses dels campaments i aquestes coses –no sé si també farien retirs i exercicis espirituals–, perquè, a diferència de la Hitlerjugend, el Frente de Juventudes, com la Falange, tenia un fort component religiós.

–Deixà de ser creient?

–Tot aquest assumpte forma part dels interrogants que hauré de resoldre per escriure amb algun detall sobre la vida de Ventura, com ho preparem Adolf Beltran i jo. Ara mateix, tinc la impressió que degué ser catòlic practicant fins molt adult. La seua evolució degué estar lligada a la d’alguns amics i, jo diria, molt en relació, a partir d’una data que ara no puc fixar, amb el pare Josep Espasa Signes. No sé si es coneixerien en l’ambient del Frente de Juventudes. A la revista Claustro, en l’etapa que Ventura en fou director material –escriure, potser no hi escrigué mai–, hi ha una foto en què Espasa està acompanyat de joves falangistes, com si fora el consiliari d’algun agrupament o organització més àmplia.

–I quina evolució seguí Ventura?

–Probablement va creure de manera sincera i profunda en les perspectives de canvi espiritual, no sols formal, que el concili convocat pel papa Joan XXIII feia preveure. Després va veure que, en el fons, per a la jerarquia i bona part del clero, era allò del baró de Lampedusa, en El guepard. El resultat potser va ser un desencís igualment sincer i profund. Això passà a molta gent, inclosos eclesiàstics honestos. No és que els canvis proposats els fessen abandonar; fou la suspensió dels canvis, el retrocés, allò que els feu replantejar-se creences i pràctiques.

De tota manera, ja pot pensar vostè que de tot allò jo no en sé pràcticament res. I és de doldre que, pel que he vist, sobre el que passà al País Valencià, hi haja tan pocs testimonis fefaents, de protagonistes. O víctimes. Darrerament he llegit una biografia d’Olaechea que no hi entra de manera suficient o satisfactòria. Per exemple, caldria aprofundir, reduint el camp d’observació i ampliant molt el que s’ha escrit –o m’ha estat accessible– en les desagradables peripècies del canonge Espasa i del Col·legi de la Presentació, que va dirigir, i on Ventura i Fuster establiren amistat i relació intel·lectual amb diversos col·legials. Per a molts dels qui ho van veure, degué ser una experiència tan dolorosa que han mantingut un silenci quasi total. Si més no, de cara al conjunt de la societat valenciana.

–I hi havia també el context polític, no?

–És clar, el catolicisme espanyol d’aquell temps, per no anar més enllà ni més ençà, tenia uns vincles estretíssims amb la política del Règim. I si algú mirava de pensar o actuar pel seu compte, de seguida li ensenyaven literalment les factures econòmiques de tot el que Franco i els seus havien fet per restaurar la situació abans de la guerra. Les converses del Caudillo amb el seu fidel interlocutor i parent Franco-Salgado són d’una claredat admirable, en aquest punt.

–Per què creu que cal commemorar el centenari del naixement de Ventura?

–N’hi ha molts motius. En primer lloc, la dimensió moral del personatge, que fou un home generós i solidari com pocs n’he conegut. Amb la família, les amistats, la gent que col·laborava amb ell en la vida professional, en tasques polítiques o socials, en el que fora. D’altra banda, hi ha la dimensió política. Des que pel seu compte i, a continuació, seguint la lliçó de Dionisio Ridruejo, rebutjà primer el franquisme i després la Falange, fou un demòcrata complet, defensor de la llibertat i absolutament partidari de la no-violència. Recorde que va retirar immediatament el suport econòmic a un partit polític suposadament democràtic quan va optar per la violència. Ho va saber, evidentment, per Josep Lluís Blasco, gran amic d’ell, com Adela Costa, que se’n van separar amb altres persones, i va actuar en conseqüència.

La participació en el IV Congrés del Moviment Europeu, a Munic, marcà un tall en l’evolució del franquisme. Ventura hi participà, després s’exilià uns mesos a París i, en tornar, va perdre el treball i hagué de viure un temps confinat fora de València. Del País Valencià només hi anaren Duato, democratacristià de la CEDA, seguidor de Gil Robles, i José Vidal-Beneyto, socialista d’esquerres que després seria un dels fundadors de la Junta Democràtica, amb el Partit Comunista i altres. Després, Ventura participà en sessions de treball a Madrid, a Toledo o altres llocs on dialogaven, pensant en el futur democràtic d’Espanya, José L. Aranguren, Josep M. Castellet, José M. Maravall, Jordi Carbonell, Marià Manent, Ernest Lluch, Tierno Galván, Laín Entralgo, Ridruejo i d’altres.

Com a socialdemòcrata conseqüent, Ventura fou, a més, un dels fundadors del Partit Socialista del País Valencià i de diverses plataformes de caràcter no partidista i unitari.

Cal valorar també el seu compromís amb el valencià. Castellonenc, tenia la llengua com a familiar i pròpia. Després, la defensà al llarg de la vida de moltes maneres.

–Qui participa de manera més directa en l’organització dels actes ja previstos per a commemorar el centenari?

–D’entrada, vam començar a reunir-nos i a parlar-ne algunes persones de la comissió que intervé cada any en els Premis Ventura: la mateixa Anna Aguilar, Vicent Pitarch, Alfons Cervera i jo. De seguida s’hi afegí, en el seu camp professional, de manera absolutament entusiasta i desinteressada, el grafista Dani Nebot, que dissenyà un logo excel·lent per a identificar i conjuntar iniciatives. Com que els centenaris són previsibles, pel meu compte m’havia adreçat a alguns organismes per a realitzar exposicions i altres activitats. Aquest pla l’hem anat adaptant a les circumstàncies presents. A continuació, convocàrem una reunió de treball relativament àmplia, el gener passat, al Col·legi Major Rector Peset, de València. Entre altres coses, volíem sondejar la resposta. Fou magnífica, pel nombre i la qualitat dels participants en la reunió. Tot seguit ens posàrem en contacte amb la Universitat de València i la Jaume I, que intervenen en la comissió dels Premis. Obtinguérem una resposta igualment positiva.

–Quines activitats hi ha previstes?

–No fa molt, Adolf Beltran, amic i bon coneixedor de la trajectòria de Ventura, en parlà a la Facultat de Filologia, invitat pel professor Rafael Roca. Fins ara [22 d’abril], s’han publicat articles, entre altres que no tinc presents, de Pere J. Beneyto, Gustau Muñoz, Xavier Ribera, Salvador Enguix, Rafael Roca i Francesc Bayarri. Ara vostès publiquen en Saó un Quadern monogràfic. El 26 d’abril, centenari del naixement de Vicent Ventura, hi haurà el lliurament dels Premis Vicent Ventura, anuals, a Josep Iborra, Carmen Agulló i l’Arxiu de la Democràcia. La Universitat de València ha programat conferències i taules redones sobre Ventura, amb representació de polítics, dirigents sindicals, periodistes i altres especialistes.

Hi ha en marxa diverses publicacions. Nel·lo Pellisser elabora una antologia d’articles de Ventura per a la Universitat d’Alacant. Adolf Beltran enllesteix un volum d’entrevistes amb Ventura que publicarà Afers. La col·lecció «País» de la Institució Alfons el Magnànim publicarà un text inèdit del nostre personatge sobre la Transició a València, amb pròleg de Francesc Bayarri. La Universitat Jaume I reeditarà El País Valencià (1978) del gran periodista. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua editarà un àlbum fotogràfic, amb moltes imatges inèdites aportades per l’arxiu ara conservat a la Biblioteca Valenciana, per aquesta institució, Centre de Documentació Joan Fuster, Arxiu Universitari de la Universitat de València, Arxiu de la Generalitat Valenciana, l’arxiu de Comissions Obreres, Fundación Pablo Iglesias, i algunes persones com ara Jesús Ciscar, Jordi Amat, Antoni Paricio, Adela Costa, Dolors Bramon, Beth Maluquer, Agustí Colomer. És molt important la contribució de les famílies de Xavier Marco, Josep La Roca, Carlos Orbea, Josep L. Bausset i Vallés Peris.

S’hi han implicat també, d’una o altra manera, Valerià Carabantes, Edelmir Galdón, Joan Mansanet, Francesc Bayarri, Josep Forcadell, Antoni Espasa, Josep M. Perea, Josep L. Ybarra, Rafael Menezo, Manuel Rosas, Antoni Porcar i molts més, a banda dels representants de les institucions que li he dit. Parle de memòria. Segur que, per desgràcia, em deixe noms que hauria d’esmentar amb agraïment.

S’han fet reunions a les Universitats de Castelló, Alacant i València per demanar col·laboració amb el centenari, i s’ha presentat a la Universitat de València el projecte d’un documental.

Revista número 501. Abril 2024.