La revista degana en valencià

Francesc Viadel: «L’anticatalanisme valencià fa de frontera sentimental i geogràfica i de camp d’experimentació de l’anticatalanisme de l’estat»

Francesc Viadel mai ha deixat de ser –i sentir-se– d’Algemesí, tot i portar anys vivint a Barcelona. Segurament, cada vegada que veja un castell es trasllade al 8 de setembre a la Plaça Major del seu estimat poble. Ara, a la ciutat comtal, exerceix de periodista i de mestre de periodistes i aporta una mirada analítica necessària del País Valencià. Sense tòpics ni embuts, mostrant una realitat que pot incomodar, però en això es basa el periodisme.

«Els mitjans públics ja van començar malament amb una televisió bilingüe, quan s’havia concebut per a promocionar la llengua pròpia»

«Isabel Bonig o Inés Arrimadas: no hi veig cap diferència, però com que competeixen per marques diferents, expressen el seu anticatalanisme en versions dialectals distintes»

«En molts sentits, el País Valencià no ha anat a millor»

 

–Sociòleg, escriptor i periodista. On et trobes més còmode?

–No ho sé. L’ofici de periodista se’m va induir perquè la meua àvia havia tingut l’obsessió pels llibres i la lectura. A més, anàvem molt d’excursió i sempre em comprava una llibreta i em persuadia perquè escrivís en ella totes les coses que anava veient. I vaig anar agafant una certa pràctica de la redacció.

–Com descriuries en una d’eixes llibretes la situació del periodisme valencià?

–Ser periodista no és fàcil a cap lloc, però especialment al País Valencià, on el periodisme ha tingut una estructura empresarial molt feble, fràgil i dependent dels capitals de fora. Si parlem del periodisme en català, la fragilitat encara és molt més gran: no és un negoci fàcil. Els mitjans públics ja van començar malament amb una televisió bilingüe, quan s’havia concebut per a promocionar la llengua pròpia.

–I ara?

–Sóc molt crític amb À Punt. Per a mi, una televisió pública és tan necessària com una sanitat pública o un transport públic, i entre tots hem de fer que aquest projecte no fracasse com ho va fer en la seua primera etapa. Però no tinc clar si la classe política valenciana –governants i oposició– tenen interés que realment hi haja una televisió pública potent. Tinc la sensació que hi ha una part dels socis del govern que tenen por que la tele guanye musculatura i puga convertir-se en un aparell crític, que és el que hauria de ser. I una altra part del govern que, com que té la percepció que no la controla massa bé, se n’ha desentés. També ha nascut d’una manera molt polèmica, amb una integració molt fràgil dels antics treballadors. Pel que fa al contingut, s’ha fet una televisió molt encarada a un sector determinat de la població: no urbana, que parla valencià i amb un biaix de caràcter polític. A més, els informatius no m’agraden gens: el marc d’interpretació de la realitat té molt poc a veure amb el país; veig uns informatius que tradueixen les televisions d’arreu de l’Estat i eviten la confrontació. Els tòpics que es dibuixen i els silencis són molt cridaners. Bona part de la producció és externa, la limitació pressupostària no ajuda i hi ha un perfil molt baix de publicitació de la cadena. El que passa és que la classe política pensa en patrons antics. Aquest interés per controlar-la no té massa sentit: fa 20 anys hi havia quatre televisions, i hui l’oferta és immensa. Per això em fa vergonya aliena aquest tipus d’actituds.

–A Catalunya hi ha hagut un canvi de la percepció del País Valencià?

–Durant molt de temps s’havia tingut la imatge de cosins germans; després va vindre l’etapa de l’anticatalanisme en què el País Valencià es va percebre com un territori hostil. Més tard es va veure com un lloc minat per la corrupció, i ara hi ha una certa sorpresa. Ara, el conflicte de Catalunya també ha condicionat aquest marc de relacions. Hi ha molta gent que parla molt bé dels valencians, que som un país dinàmic. Clar, és que si de la cultura catalana elimines tots els escriptors, els músics valencians… et quedes amb un buit gegant. Però això està tan integrat en el si de la societat catalana que moltes vegades ni tan sols són conscients de l’aportació cultural valenciana.

El País Valencià ha sigut l’avantguarda de l’anticatalanisme?

–En Espanya hi havia un anticatalanisme generalitzat que existeix des de fa segles. En el cas del País Valencià, més contemporani i de masses, arranca des de la Transició, i té una doble lectura: a través de l’anticatalanisme valencià es justifiquen, des del punt de vista de l’anticatalanisme espanyol, les ànsies de l’imperialisme de Catalunya (se suposa que la burgesia catalana volia absorbir el País Valencià i les Balears). I a més, l’anticatalanisme valencià fa de frontera sentimental i geogràfica i de camp d’experimentació de l’anticatalanisme de l’Estat.

–Alguns diuen que el Corredor Mediterrani ha desarmat la retòrica anticatalanista…

–Són coses diferents. Els empresaris valencians han pogut ser de boca molt anticatalanistes, però saben que el primer client que té l’economia valenciana és Catalunya. Mai han fet un anticatalanisme militant, sempre han anat a remolc del que la dreta conservadora del país apuntava, però a l’hora de la veritat han fet negocis, i fins i tot s’han emparentat les famílies. Estaria bé fer un estudi dels llaços consanguinis que hi ha entre famílies de l’empresariat català i valencià. Què hauria passat si en comptes de ser Rita qui instava a fer boicot al cava català, el boicot haguera vingut des de Catalunya?

–És comparable el reviscolament actual de l’extrema dreta amb el que es va viure en la Batalla de València?

–En algunes coses és molt similar. Tot el tema dels escamots que estem veient s’assembla bastant perquè el comportament de l’anticatalanisme activista, de carrer i de batalla, era molt similar. També les fake news a la manera de l’època. Però hi ha una diferència important que sortosament encara no ens hem trobat: a València va haver-hi una escalada de violència –silenciada a escala estatal– que va anar un grau més amunt: atemptat a Sanchis Guarner, dues bombes a Joan Fuster, agressions a Vicent Ventura i Gloria Marcos en els 90…). El clima de violència era molt fort.

El que vam veure o volien que veiéremel 9 d’Octubre era residual?

–A mi, més que eixos grups residuals, el que em preocupa més és quan l’expressió d’aquesta radicalitat es dóna en sectors importants de les classes dirigents. Em preocupa que eixe ultradretanisme, eixa visió catalanòfoba i unionista radical, la veja reflectida en determinades decisions que adopta el Tribunal Superior de Justícia, per exemple en relació a la llengua. O que els cossos i forces de seguretat, quan hi ha una agressió a catalanistes, no ho investigue o impute l’agredit.

Qui és anticatalanista: Isabel Bonig o Inés Arrimadas?

–Iguals, no hi veig cap diferència, però com que competeixen per marques diferents, expressen el seu anticatalanisme en versions dialectals distintes.

El govern valencià ha actuat amb massa cautela en algunes mesures per no ser titlat de catalanista?

–Ha actuat amb covardia i deslleialtat cap als seus propis votants, i parle de tots els partits. Tan sols s’han de veure les polítiques lingüístiques que s’han dut a terme, i amb això fan el joc a la dreta, que continua manant al País Valencià. Està l’error de confondre aquesta crítica amb una posició radical i fer el xantatge electoral i emocional: «si jo me’n vaig, vindran els altres».

I el silenci cap a Catalunya?

–Ha sigut absolutament covard, i no sols això. Les declaracions que ha fet Mónica Oltra han sigut d’una frivolitat absoluta, comparant això amb un «pollo». Fins i tot quan el Sabadell se’n va anar a Alacant, se’n van felicitar! Això és vergonyós, és una banalització horrorosa. Ja no és un tema d’independència, sinó de vulneració de drets, de democràcia.

–Després d’aquesta legislatura, quina autocrítica hauria de fer el valencianisme polític?

–S’haurien de revisar determinades perspectives sobre la realitat: Catalunya, política lingüística… Han marginat determinats sociolingüistes molt valuosos, com Josep Conill, Toni Mollà…, per ser crítics amb algunes decisions polítiques.

El valencianisme polític ha ampliat la base?

–Sí, això és veritat, però si amplies la base i no tens clars què vols fer… Pensen canviar els models sexistes del món de la festa? Pensen continuar finançant els bous al carrer?

Si Fuster ens veiera, què en diria?

–Seria molt crític. Ell en un moment decideix apartar-se del debat públic, i crec que ara ho faria amb més motiu, perquè, en molts sentits, el País Valencià no ha anat a millor.

En poques paraules…

-Ximo Puig: experiència política.

-Mónica Oltra: oportunisme polític.

-Enric Morera: institucionalització del valencianisme.

-Vicent Marzà: habilitat política.

-Oriol Junqueras: fermesa.

-Carles Puigdemont: astúcia política.

-Quim Torra: emotivitat.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top