Fronteres

Quatre pedres, enllaçades amb ciment i coronades amb un gran nus de fil d’aram amb espines formen un mur que s’enlaira cap als límits de l’atmosfera i s’expandeix per cada mar i oceà. Aquest mur físic i de vegades imaginari, delimita cada espai de la terra en parcel·les, com si fos un trencaclosques acabat en el qual cada peça, encara que independent, conforma un paisatge global, el nostre món. En realitat aquest trencaclosques és una mica més complicat: cada peça es correspon amb un país i els murs són fronteres que ens separen dels nostres veïns. A parer meu més que contradictori, paradoxal: totes les peces són absolutament necessàries per a poder-lo acabar, per fer del conjunt, un paisatge comú que ens unisca a tots.

És curiós, com els humans essent éssers socials que necessitem conviure per al nostre desenvolupament individual i col·lectiu, ens esforcem tant a mantenir clars els límits entre el jo i el tu, el nosaltres i el vosaltres, entre el meu país i el teu país. És necessari diferenciar entre els murs i els ponts. Mentre els ponts et permeten caminar d’una part a l’altra els murs et barren el pas i et limiten. És més curiós encara veure com les fronteres, per a determinades persones, són ponts, mentre que per a altres són murs: tot depén del teu origen i de la teua capacitat econòmica.

Podríem pensar que les fronteres són límits que ens protegeixen. Protegeixen el nostre territori, marquen l’abast de les lleis legislatives i polítiques d’un país, controlen allò que entra-i-surt, i un llarg etcètera sobre el qual jo em pregunte: No ho podem fer tot açò sense establir duanes, sense establir límits artificials?; en alguns espais està fent-se, ja no hi ha fronteres entre determinats països. Exemples en tenim prop, les vegades que he viatjat a Andorra, ho he fet fàcilment, amb el cotxe, sense mostrar gairebé ni el passaport. A més a més, a l’aeroport des d’Espanya, per a anar a qualsevol país europeu, Marroc i els Estats Units per exemple, sols he necessitat mostrar el passaport per a validar que sóc qui afirme ser, res més. Però ara bé, és tan fàcil per a una persona marroquina viatjar a Espanya (quan som veïns), a altres països europeus o als Estats Units? No, de cap de les maneres. I em pregunte, per què?

La resposta fàcil que molta gent ni es qüestiona, és afirmar que és simplement una distinció per qüestions i xifres de migracions, i els requisits del país de recepció a països com Marroc, són simplement tràmits preventius enfront de la migració. Però, tant es val, perquè aquests requisits de prevenció més que construir ponts i profunditzar en la prevenció de la migració basada en les necessitats de la ciutadania, ens estan distingint i delimitant entre occidentals i orientals, els mal anomenats, en la meua opinió, desenvolupats i subdesenvolupats. O és que, la gent espanyola no migra també? El problema de les migracions forçades no té un rerefons més important, que viure a un país o a un altre? No habitem tots el mateix món?

És trist com els ponts o els murs es construeixen a partir d’acords polítics i econòmics. Rere la meua experiència i convivència, he aprés que un marroquí ha de demostrar econòmicament que pot viure a Espanya el temps per al qual es demane el visat, inclòs per a viatjar una setmana i tornar. Però, jo, com a espanyola, no ho he de fer per a anar a Suïssa de viatge, ni al Marroc, ni als Estats Units. No vull dir, que siga així de fàcil viatjar a tots els països, ja que alguns tenen uns requisits molt estrictes, com Austràlia. El que m’agradaria reflexionar és que aquests requisits estan reforçant la distinció entre classes socials, entre persones i entre occidentals i orientals, una vegada més. Limitant la llibertat individual, la convivència i l’aprenentatge entre veïns, com Espanya i Marroc.

I és que per a mi, les fronteres, com he dit abans, no són iguals per a tothom i mentre continuem mantenint aquestes distincions entre el tu i el jo, ells o elles i nosaltres, mai comptarem amb una igualtat real que no es base en quants diners tenim o deixem de tindre al banc, o la nacionalitat que marque al nostre passaport. En aquest moment, igual podríem ser un poquet més lliures i un poquet menys racistes.