Tens 0 productes a la teua cistella
Allò que farem
No és fàcil a hores d’ara per a la gent que pensem en un món millorable, trobar una escletxa de llum engrescadora: més de 50 guerres en marxa i despeses en armaments extraordinàries, migracions creixents i un món de líders empoderats. Només ens faltava a casa l’escàndol político-climàtic de la Dana… Però és humà, d’entrada almenys, mirar cap a un altre costat davant els perills, sobretot si són greus, com el canvi climàtic que així se’ns manifesta. I ens obliga moralment a ser respectuosos amb el medi-ambient; per exemple, a reciclar cada dia. Vet aquí els negacionistes i el seu còmode menfotisme.
D’altra banda, setmanes enrere vaig assistir a una conferència sota el títol problemàtic de “Ciència i Literatura”, la famosa dicotomia –recordeu?-: batxillerat de Lletres i batxillerat de Ciències, pretext per a molts d’excusar la seua ignorància. Va anar a càrrec de Martí Domínguez, prestigiós periodista i narrador valencià, bé que biòleg (entomòleg per a més detall) de formació universitària. No sense motiu, més avant i mitjançat altres instigacions culturals, va escriure una novel·la sobre el famós biòleg il·lustrat Buffon, Les confidències del comte de Buffon (1997), amb la qual guanyà diversos premis literaris.
Bàsicament, la seua amena dissertació va consistir en l’exposició, acompanyada d’un power-point amb la documentació pertinent, de les indagacions prèvies del mateix escriptor per a la seua novel·la L’esperit del temps, en concret, del nazisme. Un llibre de 2019 que va per la quarta edició si més no. Es tracta, d’uns fets narrats i d’uns personatges en bona part històrics de debò que posen en evidència la necessitat de fer memòria dels errors col·lectius, perquè ara mateix podem estar apropant-nos de nou a catàstrofes que convindria evitar de totes, totes. Si som capaços, és clar.
Com que els esdeveniments d’època es congrien sense dubte per acumulació social de frustracions pregones, Martí Domínguez es referí als orígens històrics de la barbàrie nazi, una conseqüència en bona part del Tractat de Versalles (1919), que volia ser una reorganització del mapa d’Europa després de la Primera Guerra Mundial, que va ser també el final del Segon Imperi Alemany. Fou substituït per la República de Weimar, que hagué de signar unes condicions de pau humiliants, de vençuts.
A Alemanya, el Tractat causà commoció i generà un fort moviment contrari, fins al punt que fou un dels factors que, anys després, acabà el 1933 duent al col·lapse de la República de Weimar i a l’ascens al poder d’Adolf Hitler, qui havia exculpat el poble alemany de tal desfeta per la traïció dels plutòcrates jueus, no pensats com a cultura distinta sinó sobretot com a raça impura. Això suposava combregar amb alguna mena de supremacisme excloent, el d’una raça ària neta d’hibridacions, tot just la d’un poble castigat per la guerra, que fins i tot obnubilà els caps d’alguns savis científics alemanys de l’època, com, l’etòleg Konrad Lorenz (Premi Nobel el 1973) i el psiquiatre-pediatra Hans Asperger, especialista en autisme; però més avant se’n desdigueren de l’ús que havien pogut fer els nazis dels seus estudis. Segons aquests, el nacionalsocialisme pretenia aplicar “les lleis de la vida” i tots estaven a favor de l’eugenèsia: fer fora retardats mentals, malalts degeneratius, deficients físics importants, perquè produïen un perjuí clar per al futur d’una societat. Etcètera.
En acabar la seua exposició, el conferenciant s’obrí a conversar amb els nombrosos assistents, molts dels quals feien la impressió que havien llegit la seua famosa novel·la. I aviat, com era d’esperar, es plantejà la qüestió entre el públic: si atés el que s’esdevingué amb Hitler, alguna bestiesa per l’estil seria d’esperar del programa electoral del recent guanyador de la Presidència dels Estats Units… Jo, de camí cap a casa, em vaig reafirmar en les meues conviccions de ciutadà demòcrata. I com som molts els que hi militem, res del que fem no caurà de segur en sac foradat. Mentre hi hagi món, és clar.
