Fuster i el Tirant

El centenari del naixement de Joan Fuster va estimular nombrosos estudis i reflexions sobre l’obra del savi de Sueca. Alguns ja han vist la llum, i d’altres ho faran en els propers mesos o anys. Un dels darrers a passar per les premses és el titulat Joan Fuster. Escrits sobre el Tirant lo Blanc, que ha sigut elaborat per Mireia Ferrando Simón i editat per Publicacions de la Universitat de València, en la col·lecció Càtedra Joan Fuster que dirigeix la professora Carme Gregori Soldevila; i que, a hores d’ara, s’ha convertit en el màxim referent acadèmic sobre l’autor de Nosaltres, els valencians.

Com bé hi afirma l’autora, i com acostuma a passar sovint, el llibre és el resultat d’un neguit: el de no trobar resposta, entre la bibliografia a l’ús, per a la pregunta què pensava Fuster d’una obra com el Tirant lo Blanc, cimera de la nostra literatura. Per a respondre-hi, Mireia Ferrando es passà diversos anys buscant, llegint i estudiant textos al respecte. I ho feu amb un resultat excel·lent, ja que l’obra final meresqué el Premi Joan Coromines d’Investigació Filològica, Històrica o Cultural (2022) de la Societat Coral el Micalet.

Així, malgrat que Fuster no publicà cap monografia o estudi extens sobre Joanot Martorell –tal com sí va fer amb d’altres autors medievals, com ara Vicent Ferrer, Jaume Roig, Ausiàs March i Isabel de Villena–, la recerca permet descobrir que dedicà una abundant atenció al Tirant lo Blanc, «el clàssic medieval que més i millor ha desbordat els límits de la literatura per a esdevenir un símbol nacional», en paraules de Ferrando; i que ho feu a través de tres tipus de materials esparsos, podríem dir: els que havien rebut una consideració crítica escassa i puntual; els que havien passat desapercebuts; i els inèdits.

D’aquesta manera, en la segona part, el volum ofereix l’edició anotada i comentada de vora una trentena d’escrits fusterians sobre el Tirant recuperats amb ànim d’exhaustivitat, i distribuïts en quatre apartats: «Textos periodístics», «Articles erudits», «Textos amb referències d’interés» i «Intercanvis epistolars». Es tracta d’aportacions diverses que la responsable del volum ha extret de múltiples fonts: hemerogràfiques i arxivístiques, en primer lloc, però també bibliogràfiques i audiovisuals. I que evidencien l’atenció «insistent» i «constant» que el de Sueca dedicà, al llarg de tota la vida, a l’obra de Martorell.

Abans, però, durant la primera part del llibre, Ferrando ens ofereix un extens i profund estudi del discurs fusterià sobre la novel·la que es divideix en tres capítols: «Història literària i cultural en Joan Fuster», on s’examina de quina manera l’escriptor justificava la singularitat que envoltava la novel·la de Martorell; «L’interés pel Tirant», on es ressegueix la gestació i l’interés que l’autor de Diccionari per a ociosos manifestà tant per l’atracció ideològica que traspua l’obra com per la seua recepció, des de l’aparició i fins al segle XX; i «L’aposta pel Tirant», on s’explica que, «en el context repressiu del franquisme, Fuster pensava que el Tirant havia d’ajudar a recuperar la consciència nacional, a cohesionar i alhora a fer més visible la comunitat lingüística, tant de portes endins com de portes enfora, i a prestigiar la cultura pròpia».

Cal, doncs, que ens congratulem per la publicació d’aquest volum tan excel·lent que recopila i analitza les reflexions i consideracions al voltant del Tirant que, al llarg de tota la vida, realitzà Fuster; els assajos històrics del qual, «amerats d’una agudesa interpretativa privilegiada i d’una gran erudició, segueixen constituint estímuls per a la reflexió». Quod erat demostrandum.

Revista número 497. Desembre 2024.