Fuster i Verdaguer

Joan Fuster, un dia en què potser recità «Tot sia per Vós, Jesuset dolcíssim…».

La importància i significació que Joan Fuster atorgà a l’obra de Jacint Verdaguer queden acreditades pel fet que li dedicà tot un capítol del segon volum de l’obra La poesia catalana, que veié la llum en 1956 a l’editorial Moll; i la coberta del qual, per cert, fou il·lustrada amb un dibuix del rostre de mossén Cinto. El savi de Sueca –que qualificà Verdaguer com «un terratrèmol retòric que esmicola el plàcid convencionalisme floralesc»– hi assegurava que el de Folgueroles devia la seua fama literària a dos grans poemes èpics: L’Atlàntida i Canigó. I que els seus versos patriòtics no eren sinó una prolongació de la línia èpica presidida pel somni i l’enyorança, que implicava «una valoració, fins i tot una sobrevaloració, de la pròpia personalitat col·lectiva».

En referència a la poesia religiosa, Fuster assegurava que bona part de la producció verdagueriana buscava recer en les formes i en el sentit de la lírica popular. I, com a exemple, reproduïa una quarteta procedent del poema «Tot sia per Déu», de Flors del calvari (1896), que resa així: «Tot sia per Vós, / Jesuset dolcíssim; / tot sia per Vós, / Jesús amorós». Uns versets que, en 1960, servirien l’autor de Consells, proverbis i insolències per a bastir un dels seus aforismes més celebrats: «Un càlcul estadístic, bastant perfecte, fet sobre la massa total de la literatura catalana produïda d’ençà de la Renaixença, em dona per resultat que, quant a la temàtica: a) el 60 per 100 és una glossa més o menys acadèmica d’aquells versos de Verdaguer que diuen: Tot sia per Vós, / Jesuset dolcíssim; / tot sia per Vós, / Jesús amorós; b) un 30 per 100 tracta de l’Empordà; i c) el 10 per 100 restant s’ocupa dels temes habituals en qualsevol literatura civilitzada».

Dos anys després, Josep Pla, que se’n va sentir al·ludit, volgué contribuir a engrandir la fama de l’aforisme, i fou així que el reproduí tot afegint-hi: «Aquesta nota, que és fascinadora per la quantitat de bon sentit que conté, podria potser arribar a l’exactitud posant-la d’acord amb les últimes notícies. El 60 per 100 de l’apartat a) s’ha de posar a 65; el 30 del b) s’ha de posar a 20; el 10 del c) s’ha de posar a 15». Siga com vulga, i més enllà de les lloances i l’admiració que li professà, el ben cert és que, en ocasions, Fuster també se separà –i amb mordacitat– de l’obra de Verdaguer. Perquè, de fet, l’aforisme anterior s’ha de relacionar amb un altre on, si bé no s’hi esmenta directament l’autor de Canigó, sí que se’n fa referència de manera indirecta i, novament, corrosiva: «Per regla general, la literatura catalana moderna és una literatura feta per marits satisfets, sedentaris i no enganyats –i per capellans. D’aquí que resulti definitivament fada i, sobretot, reiterativa».

En conseqüència, i malgrat destacar el lloc d’honor i cortesia –per fer ús d’una nomenclatura jocfloralista– que, en el conjunt de la literatura catalana, concedia al pagés vigatà, Fuster també es mostrava interessat a marcar-ne distàncies. Per això no dubtà a assenyalar que, a vegades, el de Folgueroles era «francament carrincló, i els imitadors que van sorgir darrere seu acabaren de desacreditar uns procediments retòrics que ja eren simples receptes en el propi Verdaguer». Era la seua manera d’assenyalar que, malgrat admirar l’edifici lingüístic i literari que, en una època adversa, l’autor de L’Atlàntida havia sigut capaç de construir, ell se’n situava als antípodes estètics i ideològics.

Revista número 498. Gener 2024.