Tens 0 productes a la teua cistella
Fotografia de Adolfo Benetó.
La dana ha provocat una catàstrofe humanitària i material a terres valencianes de proporcions inusitades. Les estimacions dutes a terme apunten unes pèrdues de capital productiu i residencial i en infraestructures al voltant de 17.000 milions d’euros, cosa que pot representar el 20 % del conjunt d’aquests actius existents a la província de València. Només les pèrdues a l’estoc de capital de les empreses ascendirien a una mica més de 13.000 milions d’euros. El gruix d’aquestes pèrdues s’ubica a l’Horta Sud, una àrea amb una gran densitat de població, habitada per 492.000 persones i fortament urbanitzada, ja que la proporció de sòl amb cobertura artificial és quatre vegades superior a la mitjana provincial. A les pèrdues materials esmentades, cal afegir-hi els costos ambientals de la pèrdua de funcionalitat, almenys temporal, d’un ecosistema tan valuós com l’Albufera, danyat per la irrupció d’una gran massa d’aigua, fang contaminat i tota mena de deixalles.
Més enllà de les tràgiques i irrecuperables pèrdues de vides humanes, la comarca s’enfronta a un període previsiblement llarg de reconstrucció física i de recuperació econòmica que requerirà un volum d’ajudes públiques de gran dimensió des de totes les Administracions Públiques, a més de les indemnitzacions per part de les empreses d’assegurances implicades. És un tema d’importància cabdal que assoleix dimensions autonòmiques i fins i tot estatals, i que exigirà com a condició prèvia i indefugible un calendari concret d’actuacions en matèria hidràulica per tal de reduir al màxim el risc de riuades i barrancades futures.
Qualsevol pla de recuperació haurà de partir d’un reconeixement del pes econòmic de l’Horta Sud, que actualment representa el 10,1 % del Producte Interior Brut de la província de València i el 14 % de l’ocupació. La comparació entre aquestes dues xifres tan bàsiques ja apunta cap a una productivitat del treball inferior a la mitjana provincial, que al seu torn se situa per sota de la mitjana espanyola, un problema que es manifesta ben visiblement quan hom adverteix que els ingressos per habitant dels valencians a penes arriben al 85 % de la renda per habitant mitjana espanyola. El teixit productiu de l’Horta Sud està format per unes 27.000 empreses que majoritàriament pertanyen al sector de serveis, tot i que cal no oblidar que la comarca allotja també una de les concentracions industrials més grans del País Valencià, amb un pes particularment destacat de les empreses del metall i del moble. Elevar la productivitat d’aquestes empreses és una condició indispensable per tal d’aconseguir millores en competitivitat econòmica i benestar social, ja que productivitat i salaris habitualment segueixen tendències paral·leles. La reconstrucció econòmica –en la qual centrarem els comentaris que segueixen– no es pot per tant limitar a tornar a la situació de partida, sinó que ha d’aspirar a millores substancials que refermen un futur de progrés.
Tres pilars fonamentals s’han de tenir en compte per a concebre una estratègia dirigida a assolir el progrés assenyalat: el marc metropolità de referència on s’insereix l’Horta Sud, les característiques desitjables de la nova inversió empresarial a emprendre i el foment de l’associacionisme com a forma d’assolir consensos bàsics quant a les necessitats de les empreses i de la població resident, així com respecte dels instruments adients per a intentar satisfer-les. L’Horta Sud, juntament amb la ciutat de València i la resta de la corona metropolitana, formen allò que s’anomena una Àrea Urbana Funcional (AUF). El tret característic d’una AUF és la conformació d’un espai molt més significatiu econòmicament que el municipi tradicional. Fonamentalment, una AUF és el territori dins del qual es produeixen intensos desplaçaments diaris entre el lloc de residència i el lloc de treball o d’estudi per a un percentatge significatiu de la població, quan tots dos llocs s’ubiquen a municipis diferents. L’any 2023, segons l’INE, l’Àrea Urbana Funcional de València ja superava els 1,8 milions d’habitants, cosa que la convertia en la tercera d’Espanya, solament per darrere de les de Madrid i Barcelona. Reconèixer el fet metropolità implica tenir en compte que determinats aspectes, com ara les vies de transport, una sèrie d’importants serveis públics i molts fluxos d’informació i de coneixements funcionen al si d’aquest àmbit territorial que ultrapassa el municipal. Una mostra d’això és la intensa caiguda immediata del nombre de viatges des de la zona zero a la ciutat de València, que va ser de l’ordre del 80 % la setmana següent a l’impacte de la dana, i també la disrupció provocada per la interrupció de la línia del metro i per les dificultats per transitar per algunes de les carreteres que connecten l’Horta Sud amb la capital. De la mateixa manera, i de cara a la recuperació econòmica, convé argumentar a favor de la presència dels municipis de la comarca en aquells òrgans on es prenguen decisions de caràcter metropolità, alhora que es potencia l’establiment de vincles de recerca i transferència tecnològica entre les empreses de l’Horta Sud i les dues potents universitats públiques amb què compta l’AUF, a les quals cal sumar la disponibilitat a la comarca d’un altre centre universitari ben connectat amb aquestes universitats (Florida Universitària). En definitiva, les economies d’aglomeració existents en una gran àrea molt poblada no són gens menyspreables, tenen un efecte globalment positiu sobre la productivitat i cal tenir-les en compte a l’hora d’establir plans relatius al futur econòmic de la comarca.
Un segon gran aspecte a considerar és el de les característiques desitjables de la nova inversió que han d’emprendre les empreses per a la seua reactivació. Dotar de més recursos col·lectius els actuals polígons industrials i recuperar els actius productius de les empreses –maquinària, naus industrials, mitjans de transport– que s’han perdut per la catàstrofe és totalment imprescindible, i probablement comportarà per si mateix certa modernització, però és sens dubte insuficient. El nostre temps és el de l’Economia del Coneixement, el que significa que la principal font de creació de riquesa en les societats modernes ha passat a correspondre als actius intangibles, entre els quals destaquen l’esforç realitzat en R+D, la publicitat destinada a crear una imatge de marca, els estudis de mercat, la formació que reben els treballadors per a cobrir les necessitats específiques d’una empresa, les millores organitzatives a dins de la empresa, les patents i la capacitat de dissenyar nous productes. La despesa de les empreses en aquests intangibles constitueix una inversió distinta de la tradicional però que contribueix fortament a millorar-ne la productivitat. De fet, determina avantatges competitius que no són fàcilment deslocalitzables cap a països amb menors nivells salarials, al contrari del que s’esdevé amb els mitjans de producció tradicionals.
Al si de les economies més avançades del món, aquest tipus particular d’inversió està guanyant pes ràpidament en relació als actius tangibles tradicionals, com ara les màquines i altres equipaments productius. Als Estats Units, França, el Regne Unit, Finlàndia, Suècia i els Països Baixos, el volum de la inversió en actius intangibles representa ja més del 55 % de la inversió anual total de caràcter productiu (és a dir, sense comptabilitzar la construcció de nous habitatges), i l’economia espanyola, tot i que partint d’una posició inferior, s’està incorporant a aquesta tendència, però amb diferències regionals molt significatives.
Segons un estudi de la Fundació COTEC i de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), amb dades per al 2015, Madrid –amb un 44 %– , Catalunya i el País Basc, seguides per Astúries i Navarra, són les comunitats autònomes on les inversions en actius intangibles han assolit un pes major sobre la inversió productiva total. El País Valencià –amb un 34 %–, ocupa la sisena posició i se situa lleugerament per sota de la mitjana espanyola. Cal assenyalar que la situació valenciana resulta relativament favorable pel que fa a alguns dels actius intangibles, com la inversió en publicitat i els estudis de mercat, en clar contrast amb una posició molt menys satisfactòria respecte de les despeses en formació destinades a formar capital humà específic de l’empresa. L’excés de temporalitat en la contractació laboral encara descoratja moltes empreses de fer el necessari esforç formatiu intern de les seues plantilles, i aquest efecte negatiu es veu agreujat allà on el predomini de les petites i mitjanes empreses és aclaparador, com és el cas valencià. No cal dir que això redunda en clar perjudici de la productivitat laboral. Tampoc la posició valenciana resulta satisfactòria pel que fa a les despeses en R+D, que en proporció del PIB regional també se situen per sota de la mitjana espanyola i especialment de territoris com el País Basc i Madrid. Un aspecte positiu, però, és que els darrers anys el ritme de creixement de la inversió valenciana en actius intangibles ha anat per damunt de la mitjana espanyola i que les empreses a poc a poc van aconseguint un major pes dins la despesa global valenciana en R+D, incorporant-se a un esforç que encara depèn excessivament de la recerca que es fa a les universitats i dels pressupostos públics. A la inversió en aquest tipus d’actius cal afegir la conveniència de promoure la digitalització, una eina útil i encara no suficientment utilitzada per petites empreses i autònoms.
Un tercer aspecte de gran importància és la necessitat d’incorporar el conjunt dels agents econòmics i socials a la gran tasca de la reconstrucció, i és aquí on el desenvolupament de potents moviments associatius té una importància singular. Afortunadament, és un terreny on no es parteix de zero, i un bon exemple n’és la Fundació l’Horta Sud, que ja fa molt de temps que promou l’associacionisme en camps molt diversos, així com també l’existència de realitats cooperatives tan importants i exitoses com Caixa Popular.
Fotografia de Adolfo Benetó.
Comptar amb espais on siga possible el debat i l’intercanvi de punts de vista en relació al futur econòmic de la comarca és fonamental. S’hauria de treballar amb la perspectiva d’acabar articulant un conjunt d’eixos que aglutinen els interessos econòmics de la comarca i puguen servir per a fer-los valdre davant de diverses instàncies. Probablement, no seria cap mala idea que a escala comarcal sorgisquen institucions associatives una mica semblants al Cercle d’Economia de Barcelona, on persones provinents del món de l’empresa o dels sindicats, del sector cooperatiu, del món de la tecnologia i de l’Acadèmia, pogueren lliurement discutir i plantejar suggeriments d’interès col·lectiu. També en aquest terreny comptem amb algunes experiències valuoses: amb procediments semblants i molta paciència s’ha aconseguit a escala del conjunt del País Valencià crear consciència del tracte injust que l’actual sistema de finançament autonòmic atorga als valencians i articular-hi propostes, encara que és cert que aquest consens bàsic sempre ha estat sotmès al risc de ruptura en funció de diferents interessos partidaris. Esperem que a escala municipal i comarcal aquest consens siga més fàcil i ràpid d’assolir, ja que sense dubte serà molt productiu.
Revista Saó núm. 512, pàgs. 22-25. Abril 2025
