Futurs econòmics possibles

El terme «ciència»

D’acord amb el DICCIONARI.CAT, el terme «ciència» pot tenir, entre altres accepcions, les següents:

1. «Coneixença exacta d’un cert ordre de coses».
2. «Conjunt de coneixences resultant de l’estudi».
3. «Branca o departament de coneixences sistematitzades considerada com a camp d’investigació o objecte d’estudi».

Segons el DIET, seria el «conjunt de coneixements, i l’activitat destinada a assolir-los, que es caracteritzen formalment per la intersubjectivitat i pràcticament per la capacitat de fer previsions exactes sobre una part de la realitat».

Per cert, en diccionaris d’altres llengües les respostes són semblants i en tenim prou per a «sentenciar» que l’economia no és una ciència.

Qui diu que l’economia és una ciència?

Un bon grapat d’economistes pertot arreu, d’ara i d’abans —que coincideixen quant a ideologia—, que s’entesten a convèncer-nos que ho és perquè estableix veritats objectives i neutra perquè es basa en fets i anàlisis. Malgrat això, hi ha economistes de nomenada com Robert J. Schiller i Eugene F. Fama —Premis Nobel d’economia— que tenen punts de vista oposats pel que fa al funcionament dels mercats financers.

La «cientificitat» de l’economia és un tema que està al cim fa una bona pila d’anys, si bé la definició sobre quin tipus de ciència és ha anat variant amb el pas del temps. Aportacions com la de Pierre Cahuc i André Zylberberg¹ —van dir en un assaig fa més de 30 anys que l’economia és una ciència experimental comparable a la medicina o la biologia— buscaven l’acceptació de tothom quant a les prediccions, encara que després resultessin ésser completament falses.

Qui defensa què i per què en economia

Quan parlava de «similar ideologia», em referia als economistes liberals, que trobaren en l’assaig de Cahuc i Zylberberg la millor arma per a desacreditar els economistes heterodoxos —considerats «d’esquerres»— negant-se a debatre sobre la «cientificitat» de l’economia i exigint que s’acceptés com a primordial el consens científic.

Però és el «consens»² una modalitat científica? Un sinònim de «veritat»? Un principi acceptat per tots els economistes? Poden evolucionar els consensos? Hem oblidat que gairebé tots els economistes estaven d’acord, abans de la crisi de les hipoteques d’alt risc, que els mercats financers eren eficaços i estables, els bancs sòlids i una depressió econòmica com la del 1929 totalment impensable?

Tornant a l’assaig que atacava i desqualificava els economistes «heterodoxos», quin n’era l’objectiu dels economistes liberals? Aconseguir que tothom cregués que els heterodoxos eren, sobretot, activistes i, per tant, molt distanciats de la investigació científica. Mentre que ells estaven del costat de la ciència, no pas de la política… No obstant això, considerar-se els únics «autèntics» i acusar els heterodoxos de «terribles militants» els convertia precisament i automàtica en molt més militants que no pas els heterodoxos.

Són tan «científics» els economistes liberals?

Hi ha uns quants Premis Nobel d’economia que tenen punts de vista divergents, com Tirole i Stiglitz quan parlen de l’euro. L’hi veuen d’una manera totalment oposada i, si els punts de vista són oposats, les solucions que hi proposen també divergeixen prou entre elles… I no sols divergeixen els Premis Nobel d’economia, sinó també una bona fila d’economistes liberals considerats brillants que expressen punts de vista oposats i, doncs, ben lluny del que entenem per ciència.

I ací «ve molt a tomb» allò que va dir el president dels Estats Units d’Amèrica Harry S. Truman sobre els seus assessors econòmics. Estava tan fart de llurs divergències —expressades in one hand³ i in the other hand⁴ — que va acabar demanant assessors econòmics mancos⁵…

Ja va sent hora de «plegar veles»

El «mètode experimental» aplicat per Cahuc i Zylberberg a l’economia ha estat àmpliament debatut per consistents sectors menys ortodoxos que els liberals i caldria utilitzar-lo de forma més discreta i rigorosa. A més a més, els resultats derivats d’aquesta metodologia són controvertits. Famós és el debat relacionat amb la incidència que la reducció d’hores de treball podia tenir en l’augment de la desocupació. Molts són els factors a considerar, com l’àrea on es produeix i la grandària de les empreses que la practiquen. Les conclusions a què arribaren uns quants economistes liberals no tingueren en compte que la situació a la regió d’Alsàcia-Mosel·la no podia aplicar-se a la resta de França.

Un altre exemple que també «ve molt a tomb» té com a protagonista la difunta reina Isabel II d’Anglaterra. Va ser convidada a inaugurar el nou edifici de la prestigiosíssima London School of Economics, de forta estirp liberal. Després d’escoltar-hi la conferència del professor Luis Garicano sobre la crisi financera del 2007, va fer una pregunta ben senzilla: «Per què ningú no la va veure venir?». I nosaltres podríem respondre també de manera senzilla: perquè els brillants economistes liberals no van fer cas dels qui temien que se n’hi presentés una sense precedents.

Controvèrsies força actuals que també confirmen que l’economia no és una ciència són les variadíssimes opinions sobre la flexibilitat del mercat liberal, l’aplicació de polítiques d’austeritat i el tractament tan poc mediambiental del creixement econòmic.

El greu perill de seguir a ulls clucs certs consensos

Hi va haver un consens de resultats especialment  desastrosos per als països que l’aplicaren. Es tracta del «consens de Washington», basat en les recomanacions del Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial i algunes universitats molt prestigioses. Consideraven que la política econòmica que calia aplicar en els països en vies de desenvolupament havia de consistir a «estabilitzar, privatitzar i liberalitzar». Per fortuna, els països que no l’hi van aplicar aconseguiren sortir del subdesenvolupament. No pas aquells que l’acceptaren. Per cert, cap país industrialitzat no l‘ha aplicat en el seu territori.

Assumeixen els economistes liberals llurs errors?

Allò més terrible de fiar-se dels suggeriments d’economistes que defensen la cientificitat de l’economia  és que, quan s’equivoquen o afavoreixen l’aparició de crisis de greus conseqüències, mai no paguen pels seus errors. Els paguem la ciutadania mundial, ja que cauen com una llosa sobre la nostra existència sense rebre cap ajut dels nostres governs.

Molts d’aquests economistes són autèntics pedants mancats d’humilitat i llurs «aportacions» arruïnen milers de milions d’habitants —humans i no tan humans— del planeta.

Conclusions

L’economia aporta models, no pas veritats, i com a models han de ser considerats.

En economia, hi ha molts futurs possibles.