Gairloch

Ubicat amb discreció al fons de la badia que li dona nom (el gaèlic loch designa tant un llac d’aigua dolça com una entrada de mar, més o menys tancada, en la costa), aquest poblet de les terres altes d’Escòcia, les famoses Highlands, ens esperava amb el seu silenci que abasta tots els matisos del verd, la seua exuberant vegetació que s’estén fins a tocar la negra aigua de l’Atlàntic i la llum platejada que només agonitza a partir de les onze de la nit i remunta sense violència a les quatre de la matinada. Les comparacions, per a gent que venim de tan al sud, són inevitables, i més quan et veus forçat a recórrer al folre polar, la gorra de llana i l’impermeable en ple mes de juliol. Ens acull un hotelet d’aparença modesta, un de tants Bed & Brekfast com esquitxen les carreteres britàniques, que serveix un sopar digne de restaurant de primera: escamarlans acabats de pescar com no n’havíem tastats en la vida, carrancs semblants a les nècores i que no tenen res a envejar als seus parents gallecs, l’exotisme d’una carn de cérvol guisat d’una manera molt propera al civet i la companyia fresquíssima d’un vi blanc francés delicadament afruitat i un rioja més que passable. L’endemà amaneix plujós, com cada dia del nostre viatge, però a meitat matí hi regna un sol radiant i, a bord de la barcassa Kenty, naveguem plàcidament per les quietes aigües de la badia. A l’oest, els alts cingles de les illes de Skye i Raasay, a l’est i al sud els perfils ocres, nimbats per una corona de núvols blanquíssims, de les muntanyes del West Ross, i al nord la mar inabastable. La festa serena dels sentits culmina, ben entrada la nit, a la vella taverna del poble, amb el sabor de torba del malta sàviament destil·lat per mans expertes, i la música, alegre i trista, de dos violins i una guitarra interpretant melodies de la terra, contrapunt del silenci memorable d’Escòcia, tan ric en matisos.