Galícia queda lluny

Amb ocasió de les recents eleccions gallegues, tothom ha parlat, les circumstàncies han situat a Galícia en un primer plànol, puix, la convocatòria anticipada de les eleccions al seu parlament, que no era més una maniobra de la dreta per tal de tirar-li un pols al govern central, i la majoria absoluta revalidada, fan que un poble tant oblidat de sobte siga actualitat. Llavors durant dies se continuarà parlant d’aquesta altra nacionalitat històrica, sempre òbviament en clau d’estat. No entraré fent el mateix que la gran majoria de comentaristes i tertulians, el meu interés en aquest modest paper, que tal vegada poca gent llegirà, va en altra direcció: què sabem i coneguem d’aquest altra nació de l’estat? Encete la reflexió com a persona i com a part de les colles que ens considerem valencianistes. També ens podríem plantejar què saben els nacionalistes gallecs del País Valencià?

Tots plegats, tots els espais identitaris i minoritaris existents a l’estat coincidim en l’aspiració de modificar el marc existent, doncs, això, entre altres coses, implicaria un coneixement major de les nostres realitats i establir vincles de col·laboració. Segurament, aram de l’amnistia han existit posades en comú, igualment, en alguns moments s’han concretat aliances electorals, cas de alguna que altra candidatura europea, ja que a les eleccions europees la circumscripció és dissortadament l’estat. No sé si recordareu l’experiència d'”Europa dels Pobles”, es tracta d’una candidatura que porta al Parlament Europeu com a diputat a Juan Maria Bandrés, qui ens va representar durant sis anys, pel fet que Vicent Ventura no obtingué escó. Mireu l’hemeroteca recent, fou pels noranta.

El cas de Galícia, en tant que realitat com nació, no és tant coneguda com les de Catalunya o Euskadi, puix el seu pes en el conjunt de l’estat no és el mateix. El galleguisme ha estat històricament un moviment no tan potent, malgrat això el 1936 es va aprovar un estatut d’autonomia que no es pogué aplicar a causa de la guerra, ja que els franquistes aconseguirem guanyar aviat la partida. Durant els anys de la dictadura, allà pels seixanta del segle passat, vaig tindre alguna relació amb la gent de Ramón Piñeiro, un personatge equiparable al de Fuster o Ventura entre nosaltres, era intel·lectual i galleguista, posteriorment, en altres moments de compromís i lluita he compartit projectes de col·laboració, com fou amb el Partit Socialista Gallego al qual representava Camilo Nogueira, fins i tot he assistit al dia de la pàtria gallega. Sempre, però, Galícia quedava lluny.

Per acabar, parlem, doncs, de Galícia, un país, amb una llei electoral, que igual que a casa nostra manté un llistó del cinc per cent dels vots, en cada província per a més inri, per accedir al parlament, norma que afavoreix clarament a la dreta i està pensada per arraconar les opcions identitàries; tanmateix, cal reparar amb la presència del “Bloque”, en tant que oposició a la dreta espanyolista amb un discurs transformador.