On està la generació més preparada de la història?

Han passat quasi tres anys des que vaig a arribar a Londres i en mirar cap enrere veig com la meua vida és completament diferent de com creia que seria quan vaig començar els meus estudis de Periodisme i de Publicitat i Relacions Públiques a la universitat. Era l’any 2005 i la paraula crisi s’utilitzava de tant en tant seguida de matrimonial, dels 40 o diplomàtica, però no formava part de les converses diàries amb familiars i veïns. O de totes les edicions dels informatius.

Tot semblava perfecte i controlat. Acabaríem la carrera i només posar un peu al carrer un lloc de treball ens estaria esperant amb els braços oberts a tots els llicenciats que eixíem en sèrie de les aules al final de cada promoció. Nosaltres ens ho creguérem, i amb eixa idea al cap ens preparàvem per ser els millors.

Estudia una carrera amb eixides professionals, després matricula’t en un màster, aprén idiomes i com més millor, fes pràctiques (no remunerades, per descomptat)… Per tindre un futur, per ser una persona de profit. Això és el que ens han dit des de menuts. Tot per ser la generació més preparada de la història, diuen alguns. Tal vegada pecàrem d’ingenus per acceptar com a vàlid que fer el que ens dictaven les normes socials ens garantiria una feina del que havíem decidit estudiar, com si la possibilitat que la paraula crisi acompanyada d’econòmica mai poguera existir.

Ara passege per Londres i només cal entrar a botigues de roba, cafeteries o restaurants fast-food per a adonar-se d’on està la generació més preparada. I no és només perquè ara visca a Londres, sinó perquè jo vaig ser un d’ells. Encara sóc un d’ells. Un dels 4.423 immigrants valencians que viuen al Regne Unit, segons el registre de matrícula del Consolat General de Londres i el d’Edimburg. A més, d’aquells que arriben al país i no es registren i, per tant, no compten en les estadístiques.

Vaig vindre a Londres per a sis mesos gràcies a una beca Leonardo, depenent de la Unió Europea, amb l’objectiu d’oferir als llicenciats pràctiques a l’estranger. Havia passat un any des que havia acabat la universitat i durant eixe temps no vaig trobar cap feina. I no va ser per no intentar-ho, tant en el camp de la comunicació com en qualsevol treball que em donara certa independència econòmica dels meus pares. Ja estava bé d’aprofitar-se d’ells, ni que fóra per orgull. Però cap dels supermercats, grans superfícies i restaurants amb què vaig contactar compartien la meua determinació de no dependre dels meus pares.

Vaig veure la idea de les pràctiques com una gran oportunitat. Implicaria tindre experiència laboral a l’estranger, practicar l’anglés diàriament i la possibilitat d’independitzar-se i madurar com a persona. A més, em permetia continuar amb el màster online que havia començat uns mesos abans. En qualsevol cas, no seria pitjor que continuar a casa buscant treball sense èxit entre l’esperança i la desesperació. Tal volta, eixa experiència laboral m’ajudaria a destacar sobre altres candidats en futures entrevistes de treball quan tornara a casa. Però, desgraciadament, una crisi no se soluciona en sis mesos. I és que arriba un moment que has de prendre la decisió, la que molts de nosaltres hem pres. Què estic fent amb la meua vida? Deixe que passe sense intentar-ho almenys?

Així que per una qüestió de maduresa i de responsabilitat, em vaig quedar a Londres. Probablement no trobaria treball en cap mitjà de comunicació o agència de publicitat, però almenys podria trobar-lo en un McDonald’s o un Zara, cosa que no havia sigut possible a Espanya ni per a mi ni per a tots els meus amics que ha havien emigrat o anaven a fer-ho.

En només quatre dies vaig començar a treballar en una cafeteria de la City, rodejat de banquers i brokers de borsa amb corbata i maletí. Hores i hores pagades a 6,52 lliures (poc més de 8 euros), el salari mínim al Regne Unit. Per ser sincer, no odiava aquell treball i em permetia pagar el lloguer, el transport i el menjar, però no era el que jo volia fer. Així que, els dies lliures, els emprava per millorar el currículum, inscriure’m a ofertes i anar a entrevistes de treball. I, finalment, ho vaig aconseguir: vaig trobar un treball en una agència de publicitat i planificació de mitjans. Allò que havia estudiat i volia dedicar-me. Això sí, a 1.340 quilòmetres de casa. «No és tant», li dic jo a ma mare. «Són dues horetes d’avió; si visquera a Santander o a Cadis tardaria més temps en cotxe a arribar a València que en avió des de Londres». I gràcies a les companyies low cost, els bitllets no són massa cars.

I encara que és una situació completament diferent de la que havia imaginat, estic feliç perquè estic construint el futur professional que volia. Ha sigut un camí llarg, però a la fi ho vaig aconseguir. Les hores de fer cafés, d’atendre clients que fan mala cara i de netejar els vàters ara queden en el passat i em serveixen per a recordar que tot implica un esforç, però que tot es pot assolir. Quan algú em demana consell, jo sempre dic que vaig aconseguir el treball per no deixar d’intentar-ho, per no desistir-ne. Per cabut, en definitiva.

I el meu no és un cas especial. En sóc un més. Un jove amb estudis universitaris a qui Espanya no ha donat una oportunitat de trobar un treball i desenvolupar una carrera professional. Són uns altres països els que estan aprofitant la inversió que hem fet en formació. És Anglaterra la que m’ha donat l’oportunitat que el meu país no em donà.

No imaginàvem que acabaríem emigrant com van fer els nostres iaios als anys 60 anant-se’n a França, Suïssa o Alemanya. Per sort, la xifra no és la mateixa. Van ser dos milions d’espanyols els que en marxaren, però la situació tampoc ho és. En aquella època, majoritàriament eren persones no qualificades i ara és al contrari. La majoria dels integrants de la comunitat espanyola al Regne Unit són jóvens d’entre 20 i 35 anys i amb titulació universitària, al voltant d’un 60 %. I encara que el país de James Bond és una de les destinacions més usuals, cal comptar a més la resta de països que també ens acullen. Tanmateix, en ambdós casos, marxem per fer-nos un futur, per trobar un treball que a casa no podem trobar.

Nosaltres, la generació dels millenials, la generació Y, la generació perduda, la més preparada de la història, també som emigrants. No som cervells que fugen, ni capital humà, ni estadístiques. Som persones. Fills, germans, cosins, amics i veïns, perquè tots coneixem algun cas més enllà de les xifres. Tots sabem que aquesta és una realitat palpable.

Fa uns anys, la migració era un fenomen amb el qual convivíem, però no el vivíem. L’Equador, el Marroc o Romania, entre altres, eren els països d’on procedien els immigrants que arribaven als nostres pobles i ciutats. Ara la realitat de la migració ens ha colpejat a nosaltres. Sempre hi ha hagut jóvens que viatjaven a Londres per als tres mesos d’estiu i treballaven en un hotel fent llits per aprendre anglés. Però aquestos no són els mateixos jóvens; ara fan els llits per guanyar-se la vida i sobreviure en una ciutat molt dura. Mobilitat exterior, en diuen alguns.

I encara que alguns de nosaltres hem trobat treball en allò que volíem, continuem sent emigrants. Comporta un xoc pel canvi cultural, l’idioma, els costums… però a poc a poc anem adaptant-nos-hi i enfrontant-nos a la situació que ens ha tocat viure. Les meues arrels estan a València, però què passarà quan hi torne (si ho faig)? Hauré de començar des de zero una altra volta? El que sí que està clar és que molts de nosaltres sentim la melancolia, el desig d’estar amb els nostres. Després de conéixer molta gent de distints països, sembla que nosaltres i altres països del sud d’Europa tenim un sentiment molt fort de pertinença a la terra, cosa que no ocorre a persones d’altres nacionalitats.

Encara que no podem evitar-ho i somniem de tornar-hi, no podem fer-ho. «No hi torne perquè sé que no trobaria un treball»; «Encara que el trobara, no m’oferirien les mateixes condicions»; «Si hi torne, ha de ser amb algun tipus de seguretat». Heus ací alguns dels pensaments que en tenim els qui vivim a l’estranger. Hi tornarem, però encara és prompte perquè ara com ara el problema és que Espanya no està preparada per a la generació més preparada de la història.

Benjamín Serra. Periodista

Article publicat al nº 408, corresponent a octubre de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar