Tens 0 productes a la teua cistella
Després de la pèrdua dels Furs a principis del segle XVIII, en 1983 el poble valencià ha tingut l’oportunitat de recuperar unes institucions polítiques pròpies. I va ser un encert que fora sota la denominació de Generalitat Valenciana, això sí, amb un contingut ben diferent del de fa quasi tres segles abans. Hui gaudim d’un sistema democràtic i mantenim el nom de Generalitat per al conjunt de les institucions polítiques i, de manera concreta, el de Corts Valencianes per a l’òrgan que representa el poble valencià mitjançant unes eleccions democràtiques, ben diferent de la representació estamental de les Corts històriques.
Amb la recuperació de la Generalitat Valenciana s’ha anat perfeccionant el conjunt de les institucions. Si amb el primer Estatut (1983) les institucions que la formaven n’eren cinc (Corts Valencianes, Consell o Govern valencià, Síndic de Greuges, Sindicatura de Comptes i Consell Econòmic i Social), amb posterioritat –arran de la reforma estatutària de 2006– se n’han incorporat dos més: l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i el Consell Jurídic Consultiu de la Comunitat Valenciana. Amb aquestes dos s’ha aconseguit dotar de criteris científics al debat lingüístic i donar seguretat jurídica a l’actuació de la resta de les institucions de la Generalitat.
Ara bé, abans de l’actual Estatut n’hem tingut diferents intents que no han arribat a posar-se en pràctica. Potser els precedents més importants foren els elaborats durant la Segona República i els que es plantejaren sota la dictadura franquista. Cal recordar que durant el període republicà la seua Constitució de 1931 feia possible l’aprovació d’un Estatut d’Autonomia. En eixa etapa es plantejaren fins a quatre avantprojectes d’Estatut. Quan es preparava l’inici del procés autonòmic, la guerra va impedir que el poble valencià arribara a la seua aprovació.
Finalment, durant els anys finals del règim franquista, i malgrat la manca de llibertats, es van elaborar dos avantprojectes d’Estatut. Per una banda estava l’anomenat «Estatut d’Elx», que era maximalista, i més tard l’anomenat «Estatut del Consell», que era més realista i tenia en compte les limitacions que acabaria establint la Constitució de 1978.
Ja amb la Constitució vigent, els principals partits amb representació parlamentària de les circumscripcions valencianes també elaboraren els seus avantprojectes, però el toc final el va donar el Consell del País Valencià que era l’organisme preautonòmic i que va fer una convocatòria a la societat civil valenciana per tal que aportara propostes. Entre totes aquestes va ser determinant la que va rebre la denominació d’«Estatut de Morella». Es tracta d’una proposta elaborada per professors de les universitats valencianes i que es va entregar formalment al Consell del País Valencià a Morella al gener de 1979, al mateix temps que aquest Consell es reunia a la capital dels Ports per tal d’iniciar el procés autonòmic valencià per la via de l’article 151 de la Constitució. Aquesta via, que duia a una autonomia plena des dels punts de vista institucional i competencial, va transformar-se després en un procediment peculiar que fou la via valenciana a l’autonomia. Fou una via d’entrebancs jurídics i polítics que no va impedir assolir al final una autonomia plena com la de Catalunya, el País Basc o Galícia.
En tots eixos avantprojectes històrics es considerava bàsic gaudir d’unes institucions polítiques valencianes pròpies que en molts casos ja anomenaven Generalitat Valenciana. Hui el desenvolupament de l’Estatut s’ha fet al llarg dels quaranta anys de vigència. Les lleis i decrets llei aprovats són un bon testimoni de la tasca feta.
Però la Generalitat també ha servit per a vertebrar la societat i el territori valencià. En aquest sentit és destacable la recuperació de les comarques com a ens intermedi entre el municipi i la comunitat autònoma, a més de l’activitat feta per tal d’aconseguir el Corredor Mediterrani. Els valencians som un poble europeu, i des de la Generalitat s’ha impulsat aquesta vessant que com a bons exportadors ja estava ben arrelada.
En resum, tot això ha significat per una banda recuperar la memòria històrica de les nostres institucions públiques i, per altra, evitar allò de «qui perd els orígens, perd identitat». La Generalitat Valenciana ho ha fet possible.
