La revista degana en valencià

Gèneres Cinematogràfics VII

20/04/2022

Western

II

Considerarem quatre etapes en l’evolució del gènere:

I a . – Etapa d’iniciació i assentaments: Edison ja feia incursions en aquest territori per tal d’apropar al públic de l’Est allò que succeïa a l’Oest; complia, doncs, una funció informativa amb tota la càrrega manipuladora que això implicava. Del mateix caire podem considerar Assalt i furt d’un tren (1903), d’Edwin S. Porter, que vol ésser crònica del moment i per tant busca el realisme. Amb les sèries de la primera dècada del segle, es consolida aquesta funció performativa i propagandística. Amb l’aparició de directors com Griffith, Ince i De Mille, el model narratiu-transparent de contar va consolidant-se, així com la iconografia del gènere. Veiem, doncs, com el model americà intenta informar, construint una realitat altra, elevant-la al grau de veritable i única realitat, des dels primers anys, oblidant-se de la realitat i mostrant-nos la seva no com a constructo, ans com a fidel reflex d’allò que succeeix en la vida quotidiana. Amb el so, açò es consolida definitivament. Els anys vint ja mostren la gesta de l’Oest com la lluita d’un poble que èpicament conquesta un territori. Res no diuen de què el poble que fins aleshores ocupava aquest territori és eliminat fulminantment i absoluta. Aquestes primeres dècades suposaran la configuració general que després es seguirà.

2 a . – Anys trenta: etapa de transició. El so incorpora els diàlegs, que li confereixen més dramatisme i intriga a la història, al mateix temps que permeten un major aprofundiment en els personatges. Noms com King Vidor, Cecil B. de Mille o Frank Lloyd, participen d’aquest arrelament del gènere. La conquesta del territori indi la fa l’individu, no el ferrocarril, com als primers anys.

3 a . – Etapa anomenada del classicisme i la seva evolució: amb La diligència (1939), de John Ford, comença una matisació en l’evolució dels personatges i de la narració que perdurarà al llarg dels anys. La condició social dels tipus de l’Oest és analitzada. La seva trilogia militar (Fort Apatxe, 1947), La legió invencible, 1949 i Riu Gran, 1950) defineix la iconografia i la manera de narrar clàssica, a més de mostrar l’enfrontament entre el deure professional i militar. Cròniques de la colonització en serien Passió dels forts (1946), L’home que matà Liberty Valance (1962), etcètera. Història i llegenda es fonen en aquest discurs que arreplegaran directors com Howard Hawks (Riu Brau, 1958), Raoul Walsh, Henry Hathaway, De Mille, Jacques Tourner, entre d’altres, i que aniran afegint altres elements com ara l’erotisme, la insolidaritat (Sols front al perill, 1952 de Fred Zinnemann), la dona com a element d’aquest món (Johny Guitar, 1953 Nicholas Ray o Ranxo Notorias, 1952 de Fritz Lang), l’indi tractat com a persona i no pas com a salvatge (Apatxe, 1954 de Robert Aldrich o El camí de la fletxa, traduïda aquí com a Yuma, 1957 de Samuel Fuller), i un llarg etcètera.

4 a . – Etapa terminal: mort de l’èpica, nova visió de l’Oest, ja civilitzat, nova consciència històrica, sense que falten les visions clàssiques continuadores de Ford. D’aquesta nova manera de contar destacarem Sam Peckinpah (Grup Salvatge, 1969), Sidney Pollack (Les aventures de Jereminh Johnson, 1972), per no esmentar l’anomenat spaghetti western que ja és la disseminació absoluta del gènere (Per un grapat de dòlars, 1965 Sergio Leone), etcètera.

Aquest nou gènere conté algunes coses interessants: com és possible que el paper de la dona haja estat oblidat? Com és possible que a l’indi l’hagen considerat sempre com quelcom semblant a una serp? Si la història del poble americà és eixa, un passeig a l’ombra dels prats immensos, un esborrat continu d’allò que pogués denunciar la barbàrie comesa, un cant èpic fet a base de revòlver i Bíblia que no vol reconèixer la misèria pròpia, un temor terrorífic a tot allò que supose diferències, divergències, individualitats, noves maneres de veure, desintegració, criteri, i qualsevol cosa que qüestione l’opinió de la majoria, que malauradament és l’opinió de la mediocritat; si és tot això, i més, caldria preguntar-se si una societat així no serà l’expressió manifesta de la por, de la no connexió possible entre el desig i la realització, sublim representant de la ignorància més profunda: creuen haver assolit quelcom, tot, i no tenen més que la força bruta i la no reconeixença mútua. Val a dir, però, que les revisitacions del gènere els anys noranta, després de l’època Reagan-Bush, són ben bé una altra cosa.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top