La revista degana en valencià

Gent d’església recolzant lluites

15/10/2021

En algun moment haureu escoltat parlat de com durant la lluita contra el franquisme va existir uns sectors catòlics que lluitaren, el franquisme els estigmatitzaria amb l’expressió de “curas comunistas”, la veritat és que a tot arreu algunes minories es desmarcaven de la línia de la jerarquia eclesiàstica, així, de diverses formes participaren en activitats situades al marge de la dictadura. Al País Valencià, en la mesura que el combat per la democràcia i les llibertats va a anar manifestant-se, es donaren casos significatius, uns són més coneguts que altres, també cal assenyalar com de gent d’església, homes i dones, tot seguint amb la seua condició se n’anaren a l’obra o la fàbrica.

En aquest paper vol recordar alguns casos amb els quals vaig tindre relació i que resulten significatius. Encetem doncs el relat. Pocs anys abans de la mort del dictador a una empresa regida pel paternalisme burgés del seu fundador, Don Luís Suñer, els treballadors comencen a demanar millores, apareixen pamflets i protestes, llavors vingué la reacció patronal amb tres acomiadaments selectius. El cas és que els acomiadats acudiren al despatx i em vaig càrrec del cas davant de la Magistratura de Treball. El dia del judici, aleshores demaní com prova la confessió en juí de l’amo Senyor Luis Suner, la sala estava de gom a gom, aleshores el magistrat numere quatre, Don Isaac Salar, un home religiós i franquista, paralitzà l’acte i dirigint-se als assistents diu més o menys: “veo que algunos de ustedes son sacerdotes, por caridad cristiana ruego persuadan a los actores -o siga els treballadors- para que acepten una indemnización i no prolonguen más el juició”. Aleshores, un dels esmentats capellans prengué la paraula i va dir que eixa no és la seua missió i que els treballadors acomiadats injustament són els que deuen decidir. Un dels acomiadats en nom dels tres va dir que la seua dignitat no tenia preu. El cas està tan clar que la seua Senyoria va haver de dictar una sentència condemnant a l’empresa.

Passats uns mesos els clients em diuen una novetat: els capellans que regenten la Parròquia de l’Encarnació ens deixen el seu despatx un dia a la setmana per un consultori laboral. No podeu imaginar l’alegria que en va donar la proposta, acceptarem sense dubtar, dijous de vesprada amb el cotxe, uns llibres i una màquina cap Alzira a la Parròquia de l’Encarnació, els tres caputxins que la regentaven, Vicent, José María i Xavier, ens van rebre com amics i companys, cada dijous m’oferien un sobri berenar; ràpidament es va córrer la veu i vènia gent de la tota la Rivera, teníem cua, homes i dones de les empreses ens confiaven els seus casos i problemes, això, però, durà prop de dos anys, la jerarquia va prendre cartes en l’assumpte no podia acceptar-ho i va tallar l’experiència.

De més casos podrien parlar, com fou al cas d’uns acomiadaments a l’empresa del calcer Segarra, de nou comptarem amb el suport d’un capellà, Mossen Lluís, que posà els locals al servei de la preparació dels judicis; també es tractava d’una empresa considerada com model, però, al patró no ni tremolava la mà. En aquest cas els acomiadaments afectaven homes i dones de l’HOAC i la JOC, que eren tres entitats obreres de filiació catòlica. Podria seguir el llistat amb més casos tant d’empreses com de barris, citaria sols alguns barris del Cap i casal: Torrefiel, Orriols, Marítim, com he dit amb la presència activa de persones de condició o filiació religiosa. Doncs són històries passades, cal, però, si més no recordar-les.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top