La revista degana en valencià

Gent vella, mort, filosofia i castanyes

20/10/2020

El Repunt 45

No diré tot el que pense de la gent vella, ni de la mort ni de la filosofia, perquè sé que no importa massa ni el que diem ni el que deixem de dir. Els vells, a tot estirar, si diem res amb gràcia, hi ha qui somriu o qui se’n riu, però normalment ningú ens troba graciosos. No em sembla malament que se’ns menystinga, perquè arribats en aquestes edats no som més que càrregues feixugues, que sols volem cobrar sense treballar, reclamant que a compte de tot el que hem treballat i pagat a la Seguretat Social; per això ens consideren com un frau. En realitat, nosaltres ja hem fet tot el que havíem de fer i hem vist tot el que havíem de veure i tot allò que no hem acabat de comprendre ni de veure, ja no ens importa massa, i per això anem desinflant-nos i perdent les ganes de tot i alguns, de viure. Hi ha, però, les excepcions que parlarem a continuació. De tota manera i sincerament, el que és important és que el món tire endavant, i no s’ature per la nostra culpa; que continue la festa de la vida amb la gent més jove, més espavilada i capacitada per a les tecnologies, per a l’ètica actuals i per a tots els ensurts que vindran. A nosaltres, amb la pagueta, si ens deixen morir tranquils i si ens poden alleugerir les penalitats físiques, millor i moltes gràcies. Com la vellesa és l’etapa de la vida més propera a la mort, els conceptes de vellesa i la mort han anat sempre molt entrelligades, i la filosofia, mira per on, com acabe de tornar a rellegir en Sèneca, Ciceró, Lucreci, Montaigne i altres clàssics.

Sobre la vellesa tinc unes notes d’Horaci: “ai, Pòstum, Pòstum, els anys s’esmunyen fugitius, la virtut no atura les arrugues de la vellesa que s’acosta”. Terenci, més expeditiu, diu que “la vellesa és per ella mateixa una malaltia”. Sèneca, cínicament, que “és rar trobar plegades la felicitat i la vellesa”; contradictòriament, també diu que “la imminència de la mort dóna coratge al vell”. Respecte de la mort, Ovidi diu que “el temps devorador de les coses i l’envejosa vellesa, tot ho destrueixen”. Pel que fa a la filosofia i la mort, Montaigne segueix el raonament de Ciceró: “tota la vida dels filòsofs és una preparació a la mort” i  s’empara de Lucreci i de la seua versió en vers de la filosofia d’Epicur. L’assagista francés, en “Filosofar és aprendre a morir”, m’ha inspirat a fer aquestes reflexions i també el fet que jo em sent molt epicuri.

Hi ha les excepcions d’alguns vells, que són la nostra deshonra. El fet que el tal Trump (74 anys) es crega més jove que ningú i fort (hi ha res més lleig que un vell que es creu que està començant a viure?, preguntava Sòcrates); el fet que siga tan nefast que no pensa, sinó que excreta; i que pose el món en perill en cada piulada que fa, tot això m’ha fet pensar com de perillosos podem arribar a ésser els vells si ens n’anem de l’ala. I com ell, n’hem patit a bastament: Stalin, Reagan, Karol Wojtyla, Pinochet, Franco (Paquita la culona, per a son pare), el rei demèrit que hagué (pronuncieu cagué)… La nòmina és massa llarga i cadascú la pot completar al seu gust. Ho dic perquè aquestes excrescències m’han facilitat la part més negativa de les reflexions d’avui. Podria haver-me emparat dels vells venerables que he tingut la sort de conèixer, al llarg de la meua vida (78 anys), començant per mon pare, per M. Sanchis Guarner, M. Tarradell, Carmelina Sànchez-Cutillas… però la meua intenció sempre és agra i bel·licosa, com se sap, i em van millor els casos negatius i negres. Ho haig de fer constar, perquè seria injust si no ho dic i cada lector pot fer el mateix i arrodonir la llista amb els ancians venerables que ha conegut; cal tenir en compte que els bons són més que els dolents i gràcies a això els humans, que hem passat per moments molt fràgils i perillosos, per autèntiques calamitats i per culpa de la gent dolenta, hem pogut resistir, reeixir i tirar endavant (mireu ara el que els passa als madrilenys amb la pandèmia i els negacionistes del PP).

Relacionar filosofia, vellesa i mort, doncs, no és tan difícil. La mort, la commemoració de la qual està al caure, amb les pròximes dates de l’1 i el 2 de novembre, de difunts i de cementiris, és molt democràtica i ja deia Horaci, que “truca amb igual urgència a les barraques dels pobres i als castells dels reis”. En realitat no és així, perquè els rics tenen més possibilitats, metges i metzines que els pobres per a morir-se, retardar-ho o lliurar-se’n. Als USA, per exemple, gràcies a la “vacaburra” de Trump, els pobres que no poden pagar no tenen atencions sanitàries. Els filòsofs han pensat molt sobre la mort, de manera que Sèneca deia que “tota la vida dels filòsofs és una preparació de la mort”. I són dels filòsofs i escriptors els següents epitafis-pensaments que transcric: Sit tibi terra levis, que et siga lleu la terra (Eurípides). In perpetuum, frater, ave atque vale, adéu per sempre, germà (Catul). Vita enim mortuorum in memoria est posita vivorum, la vida dels morts consisteix en el record dels vius (Ciceró). Moriatur anima mea morte philosophorum, em mor amb la mort dels filòsofs (Averroes). I per acabar transcric els graciosos versos de l’emperador Adrià, escrits en el seu llit de mort; són graciosos perquè l’emperador era sevillà, d’Itàlica, i d’allí li vindria el bon humor: Animula vagula, blandula/ hospes comesque corporis, /quae nunc abibis in loca/ pallidula, rigidula, nudula/ nec, ut soles, dabis locos. Animeta meua, tendra i vagorosa, hostessa i companya del meu cos, que ara te n’aniràs a uns paratges, pàl·lids, erts, despullats, on no et podràs divertir com feies.

Sobre els cerimonials mortuoris hi ha els premonitoris dels gladiadors romans que saludaven l’emperador amb la tètrica fórmula: ave, imperator, morituri te salutant, els qui van a morir et saluden. Totes les cultures han donat relleu a soterrar els seus morts, destacant les d’Egipte i les americanes de les grans piràmides i les momificacions. Nosaltres, llevat d’alguns grans espectacles, com els papes, els reis (i desgraciadament Franco) la gent fa una missa i ja està, colguem els morts a la caseta, RIP. No fa gaire, els capellans agafaven un pessic de cendra i feien una creu sobre el cap dels parroquians i parroquianes dient: memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris, recorda, home, que ets pols i que tornaràs a la pols. La frase és del Gènesis (3,19) quan Déu expulsà Adam i Eva del paradís amb la cèlebre maledicció: et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornes a la terra d’on vas ser tret, perquè ets pols i a la pols has de tornar. No sé si encara fan aquesta cerimònia.

El que ja no fan, crec, és cantar el llarg poema del judici final: Dies iræ, dies illa, solvet sæclum in favilla, teste David cum Sibylla, un dia d’ira serà el dia en què el món serà reduït a cendra, tal com anunciaren David i la Sibil·la. El llarg poema de més de 50 versos es cantava en llatí i ningú l’entenia; millor així, perquè en realitat és tètric i cavernari. Al meu poble hi havia un bon home, Camilo, que tenia una molt bona veu i el cantava, mentre tots estàvem muts i consternats. Més fàcil d’entendre i igualment tètrics eren els versos pregant per les ànimes del purgatori, que cantaven tot el poble, evidentment i lamentablement en castellà: Por las pobrecitas almas, todos debemos rogar, que Dios las saque de penas y las lleve a descansar…. Allí tienes a tus padres, tíos, hermanos y abuelos, conocidos y compadres, amigos y bisabuelos, sin alivio ni consuelo por no quererte acordar…. Jo era escolanet, li passava la salpassa al retor i xas, xas, ens arruixava, mentre mormolava no sé què. Recorde que els dies que hi havia soterrar jo no berenava del disgust. També recorde que als soterraments hi havia categories i que en els de les persones més importants actuaven la terna de rector, diaca i sotsdiaca, que cantaven naturalment a tres veus; les campanes tocaven més llarga estona. Si el mort era més normal, amb un sol capellà s’acabava més aviat. En els dos casos, els capellans anaven a casa del difunt i acompanyaven el taüt a l’església i després al cementiri. Si el difunt era un pobre, l’enterraven per caritat, però l’havien de dur a la porta de l’església on el retor li feia les absoltes i apa, al cementiri, sense dies irae ni pobrecitas almas. Els soterraments més dramàtics eren els albats, que recorde les criatures en taüts petits i les andes adornades de teles blau cel i el repic d’una campana petita i especial per al cas. La mort sempre ha estat una bona ocasió per a remarcar les diferències socials.

Una manera de passar aquests dies de difunts i d’enyorances és recorrent a les tradicions gastronòmiques: les castanyes, els panellets, els moniatos, i la mistela i l’anís. I en qualsevol cas, recordant la dita popular de menja molt i caga fort i no tingues por a la mort. Bon profit i us acompanye en el sentiment.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top