“Gentil·lícit”

08/10/2020

Raimon cantava allò de qui perd els orígens perd identitat. Aquest darrer vers sovint s’ha transcrit amb l’addició de l’article davant el mot identitat, cosa que canvia substancialment el sentit de tot plegat. No és el mateix perdre identitat que perdre la identitat. Assimilar la pèrdua dels orígens a la pèrdua de la identitat està molt a la vora del famós “¿Qué pone en tu DNI?” perquè restringeix la identitat pròpia de manera exclusiva als orígens. Això implicaria acceptar que estàs marcat de per vida per obra i gràcia d’aquests orígens i faces el que faces, no tens opció de canvi. Una visió, aquesta, que ha marcat molt les relacions als pobles (ets de casa tal) i que no ajuda gens a desmuntar el mite del conservacionisme rural. Afortunadament, els temps canvien i la inevitable mobilitat dels membres de la societat en què vivim no fa més que traure els colors a afirmacions d’aquest estil. Ens haurem de plantejar, doncs, allò que diuen en castellà de “uno es de donde pace y no de donde nace”.

Qüestió a banda, però no per això menor, és reflexionar sobre què són els orígens exactament. Des del punt de vista estrictament biològic seria el lloc de naixement, si ens cenyim a criteris admnistratius és allà on ens donen d’alta al registre civil, però la nostra memòria segurament hi discreparia i diria que és aquell lloc del qual en conservem els primers records. Qui té raó? Si els orígens han de contribuir a la nostra identitat en la mesura que siga, sense cap mena de dubte és la tercera opció qui ho determina. Allò que hem viscut i que recordem (ni que siga de forma subconscient) és el que marca la nostra identitat. Les altres dues possibilitats, la biològica i l’administrativa, hi poden coincidir o no, però en cap cas poden prevaldre al que nosaltres, personalment, considerem.

Noteu que he dit que aquests orígens contribueixen, que no determinen, la nostra identitat. Aquesta serà forjada per totes les nostres vivències i patirà canvis al llarg de la nostra vida. En ocasions, canvis tan profunds que poden afectar, fins i tot, al gentilici amb el qual ens identifiquem.

Recordo una conversa entre els periodistes Javier del Pino i José Martí a la sala del Justícia de l’Ajuntament de Morella. Parlant de la identitat, Martí preguntà a del Pino d’on se sentia. Del Pino respongué que s’havia criat al barri d’Usera, a Madrid, però que els quinze anys viscuts a Nova York, on havien nascut les seues filles, l’havien marcat molt. “Som d’on han nascut els nostres fills” sentencià. I aprofità per a tornar-li la pregunta a Martí i que aquest expliqués quina relació hi tenia amb Morella. A la ciutat el consideren com a morellà perquè hi va nàixer, però la seua resposta degué deixar fred a més d’un. Reconegué que havia nascut en una casa morellana i que el cronista oficial li l’havia mostrada, però també explicà que no en guardava cap record i que ara, quan hi venia a Morella, ni tan sols s’hi fixava en la casa. “Els meus primers records d’infantesa són al barri de Gràcia de Barcelona” digué. Tant un com l’altre van fer saltar pels aires el mite dels orígens i a mi, que vaig ser testimoni de la conversa, se’m va aparéixer el joc de paraules que dóna nom a aquest article. El “gentil·lícit” com aquell gentilici, aquells orígens, que hom t’atribueix de forma il·lícita, almenys moralment, pel simple fet d’atrinxerar-se en l’argument biològic o administratiu per atribuir-te una identitat, tot menystenint, ni que siga inconscientment i involuntària, els teus records, la teua història viscuda i, en darrera instància, la teua tria identitària.

Aquesta és una pràctica molt estesa en la premsa local, la de províncies o aquella que se’n diu patriòtica. De casos en tenim a cabassos, recordo el cas de l’atleta Johann Mühlegg d’origen alemany, nacionalitzat espanyol i que va guanyar tres medalles d’or als jocs olímpics d’hivern de 2002 a Salt Lake City. La premsa no feia més que ressaltar el caràcter espanyol de l’atleta fins al punt d’anomenar-lo “Juanito”. Ara bé, en el moment en què va ser desposseït de les medalles per dopatge, va reaparéixer el seu origen alemany i tothom el desvinculava de la seua espanyolitat. O el de l’alcalde de València, Joan Ribó, a qui els seus opositors polítics li retreien haver nascut a Manresa, ser per tant català, i estar gairebé empestat per aquest fet. Aquest cas és particularment significatiu perquè Ribó nasqué a la capital del Bages de forma totalment casual.

De situacions en què un poble, una ciutat o una nacionalitat corre a etiquetar i apropiar-se l’origen d’algú n’està ple. Es tracta d’una forma il·lícita, al meu parer, d’apropiament dels mèrits d’altri pel fet de presentar l’origen com a causa subliminal de l’èxit aconseguit. O, com en el cas de l’alcalde Ribó, com a causa de tots els mals. Siga com siga, imposa l’origen com a causa de la identitat (amb article).

Així que fa temps que no puc més que sentir molta vergonya aliena quan veig titulars que destaquen l’origen d’algú i, quan llegeixes l’article o la seua biografia, veus que ni amb pinces se sosté la relació forçada per vincular un lloc amb una persona. És més, ho trobo una manca de respecte envers la persona perquè es prioritza i emfatitza el seu “origen” per davant dels seus mèrits. Però bé, potser la notícia no és la persona sinó el lloc, qüestió de punts de vista…

A més, si aquestes han de ser les regles del joc, siguem rigorosos. Als Ports, per exemple, ara mateix estem ben envoltats de vinarossencs i vinarossenques…