Geografia, llunyania i identitat

Soc quasi un valencià professional: a Alacant vaig nàixer, vaig estudiar i he viscut quasi sempre; també vaig estudiar, treballar i fer política a València; la mili la vaig patir a Castelló; per raons familiars, freqüente molt Elx. No és que meresca un monument, però em permet afirmar que un problema de la ciutadania valenciana és que viatja poc per la seua pròpia terra, i així pot sobrecarregar-la de tòpics festius i gastronòmics per a descans de la intel·ligència. Incloent professors, periodistes i polítics. Quan u es convenç d’aquestes coses, ha d’arribar a la conclusió que tals pereses de l’ànima estan inscrites en l’imaginari col·lectiu: anem malament en geografia i en història. Deixem-ho ací, que no és lloc per a detindre’ns en les causes últimes d’aquest desassossec…

En fi, siga com siga, porte mitja vida tractant de convéncer alacantins i il·licitans de la urgència d’unir els seus destins i, sobretot, dient als amics de València-capital que la distància entre la seua ciutat i Alacant és exactament la mateixa que la que hi ha entre Alacant i València-capital. En tots dos casos he fracassat. La llunyania és amorosament gratificant. La proximitat és dolçament repel·lent. I això passa, em tem, en altres comarques. Així que ens hem conformat a afirmar la llargària extraordinària del nostre país, deduint que les distàncies són terriblement dissuasives per a moltes coses. I és cert que la nostra comunitat és allargada, com un personatge del Greco, però això no significa que els territoris estiguen molt lluny, fins i tot els que estan més lluny entre si. De Vinaròs a Oriola –ora pro nobis– hi ha menys extensió que l’existent entre els extrems d’Andalusia, les Castelles, lʼAragó o les Canàries, i així així d’Extremadura. No estic massa segur que això siga causa en tals comunitats de laments permanents, encara que hi sovintegen les queixes. Com en altres comunitats compactes. Tampoc l’extensió total és excessiva i, en conjunt, som una comunitat amb bona densitat de població. No obstant això, el mite pot continuar sent operatiu, perquè la Comunitat Valenciana, instintivament, es percep com una federació de greuges mutus i és d’una extremada utilitat eixe argument de màgia geogràfica presumptament racional i irrefutable. Amb això i una frase de Fuster –si pot ser, de la collita de 1962–, anem servits els que ens (pre)ocupem d’aquests assumptes, que tampoc en som massa.

No obstant això, hi ha raons per a establir vincles entre alguns problemes estructurals del país i la concepció cultural del territori. Basta llegir aportacions de Novell, Sorribes, Piqueras, Olcina o Romero. La conclusió que em sembla més lògica és que ha existit, entre la ciutadania il·lustrada, una confusió entre la descripció del país i les conseqüències complexes d’ella, amb les seues implicacions paisatgístiques, socials o econòmiques.

Una pregunta necessària: era, és, una confusió culpable o resultat de derives poc meditades? Probablement de les dues coses. Posaré un exemple: crec que la crítica al sistema provincial està justificada, però no prioritàriament per l’argument que van nàixer per a dividir l’antic Regne i afeblir la identitat valenciana. No crec que això fora una cosa prioritària en el pensament liberal originari, encara que la racionalització territorial implicara una lògica centralista. O és que les antigues Gobernaciones pretenien també fragmentar la consciència col·lectiva? Les Diputacions no són bones perquè són opaques, deficitàries en la seua legitimació, confuses en les seues competències i propícies a afavorir la corrupció perquè es dediquen a repartir enormes quantitats de diners amb criteris invisibles. En un sistema autonòmic i en una comunitat de la grandària de la valenciana, seria raonable suprimir aquest escaló intermedi, encara que això exigiria reavaluar les institucions autonòmiques i l’autonomia municipal.

Lligat a això reapareix cada cert temps la qüestió de la comarcalització. És necessari repensar fórmules d’articulació de municipis pròxims, però el pes de la història no pot convertir-se en presons per a la imaginació: el mapa de les antigues comarques a penes valdrà per a algunes delineacions, per a explicar certs afectes –i conflictes– dignes de culte simbòlic, però difícilment serviran per a estructurar racionalment qüestions com les comunicacions, la lluita contra la sequera demogràfica, l’ús de recursos naturals o la governança territorial. Això ho sabem tots, però no passarà una legislatura sense que en les Corts es clame reivindicant una llei de comarcalització fundada en mapes antics. Això és greu: que la inclinació a una identitat trencada i insatisfeta ens impedisca construir fragments d’una identitat futura assentada en demandes més consistents i llegibles per la ciutadania. La conclusió òbvia és que aquest és un terreny esvarós en el qual s’empantanen geografia, història, política i mera racionalitat. També en això molts se senten feliços del fracàs que assegura la renovació puntual del greuge.

El valencianisme progressista, en aquesta qüestió també ha vist atropellada la seua agenda fundacional, convertida en ideologia amb poca capacitat per a convertir-se en política i gestió. Com en altres casos, la falta d’adequació cultural i programàtica als temps plens de la democràcia, es va transformar en un ajornament sine die que, precisament, no trobarà el seu dia si abans no canvia el relat hipotètic. La veritat és que el Botànic ha començat a alterar la qüestió, especialment per la rellevància donada al Corredor Mediterrani, millorar la territorialització pressupostària amb criteris d’equitat i esbossar programes per a evitar la despoblació. No obstant això, els intents per embridar les Diputacions han resultat erms per precipitats, voluntaristes i per coincidir amb situacions polítiques generals que transformen qualsevol d’aquests canvis en atacs a un fonamentalisme espanyol que encara té els organismes provincials per peces essencials de lʼànima patriòtica.

Si repassem això apuntat, potser podem entendre que el problema principal, el de fons, és el de la capitalitat, que ací és senzill: la relació entre un centre molt, molt centralista, i una perifèria variable i molt, molt, localista. En temps de la Transició, aquella desfilada de conflictes i malentesos, mai va ser una qüestió sotmesa a controvèrsia que València en fora la capital. Uns professors es van atrevir a suggerir la capitalitat per a Xàtiva, però no va prosperar, és clar. Hi hagué problemes molt notables en altres comunitats, bé sobre la capital, bé sobre la conveniència de concentrar institucions. A Galícia, Extremadura, Canàries, Múrcia, a les dues Castelles…. No ací. El pes de la tradició era molt fort: el cap i casal definia molt bé les funcions politicoadministratives i econòmiques de València i evidenciava l’antiga preponderància demogràfica. Però, a més, la centralitat geogràfica indiscutible feia molt còmoda la concentració, que una cosa era criticar Madrid i una altra no aprofitar una situació similar. Jaume I no era Felip II –Déu em perdone la comparació–, però els reis solen assemblar-se als reis quan es posen a fundar coses.

Eixa capitalitat quasi total –llevat de la Sindicatura de Greuges i, després, el CES– no va ser objecte de debat polític. Ni tan sols a Castelló, ni tan sols a Alacant. En el món del valencianisme progressista existia la necessitat, també en això, de mirar cap amunt, d’enyorar una capital com Barcelona: bonica, culta, efervescent. Sʼhi està avançant, però hem tardat molts anys. Però hi havia un problema, i greu: València, precisament València, es va convertir en el camp de la batalla. Va ser allí on la franja blava va onejar, on les falles es van erigir en festa major de blaveros –o així ho van entendre molts–, on l’amor per Sorolla o Blasco Ibáñez va adquirir un paper equívoc, sent estúpidament menyspreats pels qui exigien una modernitat moderna: prescindir dels principals referents culturals populars va contribuir a sentir-nos enmig d’una modernitat congelada. València no era ja la del Cid, però Jaume I i les seues circumstàncies no són més que un entranyable fetitxe, un habitant del Parterre al qual cantar això de les noves glòries a Espanya. València era la capital: però havia fallat en la seua comesa. Per molt de temps. Més provinciana que altres províncies, despreocupada pel destí del país excepte la chermanor de les festes de guardar. I, de nou, el progressisme patri li va professar una desconfiança malaltissa, plena d’apel·lacions al que podia haver sigut i no va ser. Encara que els governs de Lerma es van cuidar de millorar València i dotar-la d’un cert sentit de capitalitat, però amb timidesa extrema.

Entre unes coses i altres, ni València va exercir un encant que atraguera altres ciutats a la seua òrbita de significat ni les grans ciutats –en particular Alacant– es van veure concernides per tot això. Més aviat, el que es fera a València era ocasió recurrent per a continuar mostrant tristesa i greuge. I això, a València, no sʼentenia. Com em va dir una vegada un amic: «en Alacant sou molt rars… no teniu ni blaveros! Que els equivalents foren unes elits directament antivalencianes, antiautonòmiques, no semblava preocupar-lo. A València, en resum, s’ignora, en fantàstica síntesi d’una realitat complexa.

Com ja he dit, l’arribada del Botànic i de la coalició encapçalada per Ribó a València ha canviat bastants coses. I la principal, segurament, que la dreta de tota la vida no ha sigut capaç d’establir un discurs de tensions territorials-identitàries susceptible de mantindre’s en el temps. Segurament perquè ha pensat que recórrer a l’amenaça de l’independentisme català li era més rendible. A mi, em sembla absurd, però què hi farem! I, no obstant això, no sʼhan acabat els problemes.

Hi ha un discurs que defensa que la concentració d’institucions estatutàries a València és el major dels problemes. Personalment, no hi estic massa d’acord. Quan vaig a València, abans de veure palaus, el que veig són moltes fàbriques i molts centres financers. A Alacant veig concessionaris de cotxes, immobiliàries i centres comercials. I no és que de tot això no hi haja a València, però no configuren el seu paisatge vital. És a dir, que el que succeeix és que a València hi ha unes elits econòmiques que són –una mica– més conscients de la necessitat d’intervindre en la governabilitat de la comunitat, mentre que les d’Alacant, o Elx, es conformen a reivindicar solucions per a les seues molt justes necessitats i ambicions. Així que eixes elits valencianes s’apropien d’una base discursiva més potent per a exercir una hegemonia perdurable. València s’ha anat dotant d’uns instruments culturals i esportius de trobada i de definició, dels quals manca la resta del país (excepte Vila-real): a Alacant hi ha importants centres culturals, però més obsessionats per complementar el turisme que dedicats a propiciar el dibuix d’una societat moderna i complexa. A Elx, la situació és pitjor. Per això a vegades he opinat que més avançaríem amb programes i infraestructures culturals complementàries que amb institucions alegrement redistribuïdes.

No seré jo qui s’opose ara a eixe repartiment institucional. Ara com ara, el balanç és minso: mitja Conselleria (d’Innovació i Universitats) resideix a Alacant, i em sembla que a Benidorm hi ha algun càrrec al qual els empresaris d’hotels –el sector– li indiquen el que convé dir en matèria turística. S’ha parlat de traslladar a Alacant el TSJ, però em sembla que el que li faltava al Poder Judicial és una alteració dʼaquest tipus. Així que crec que caldria fer un disseny de complement de dependències culturals i administratives, i si es vol plantejar la bicapitalitat –terme que només emociona si ho diu el President Puig– caldrà plantejar noves conselleries i, almenys, una Vicepresidència. Llavors, ja veurem què diuen Elx, Castelló, Xàtiva, Oriola o la mateixa Morella.

Potser del que es tracta és de posar en íntima relació aquesta desafortunada qüestió de les llunyanies, la distribució de les distàncies i la qüestió de la capitalitat, que és important no per raons simbòliques, sinó perquè al·ludeix a nous repartiments del poder. Segurament el que ocorre és que, amb independència de la memòria necessària d’espais històrics i fins i tot llegendaris, el concepte mateix de distància i de capital ha variat. Hem de començar a calcular la distància a Brussel·les. La fluïdesa del món també altera aquestes coses. No té molt de sentit parlar de tot això si no parlem de xarxes, de noves fórmules de formació i selecció de funcionaris, de nous mapes i objectius educatius i de serveis públics que generen igualtat, de com ordenar les distàncies perquè el canvi climàtic i la crisi energètica no ens devoren, de com establir nous vincles entre la ciutadania i l’administració. Podem fer tot això alhora? Segurament, no. Però sí que hem de començar. De manera transversal: la política no pot continuar sent la suma, la juxtaposició de programes puntuals i curtterministes. Si perdem el temps alimentant vells mites, les nostres ciutats, les nostres ànimes miserables de valencians sempre patint, seguiran lluny, dislocades, disperses i despistades. Somnolentes. Potser en eixe somni la idea mateixa d’identitat haja perdut el seu significat. Potser no. Però, de segur, tindrà molt poc a veure amb allò per què tant vam patir.